CHERUBINO

 Cherubino és un personatge curiós, un noi interpretat per una mezzosoprano que es disfressa d'home i de dona, i que té un paper més aviat curt, però que, desde el meu punt de vista, és el veritable protagonista de Les nozzes de Fígaro. Ahir, la soprano de Pamplona Maite Beaumont em va fer posar la pell de gallina. Mentre escoltava “Voi te sapete” i la miraba amb els prismàtics, vaig experimentar aquella raríssima sensació de que la música t’arriba a l’ànima i sents pessigolles a l’estòmac. Una felicitat que dura només un instant, i que et fa somriure d’emoció. Em va fer sortir de l’èxtasi un fanàtic que des del cinque pis, nosaltres érem al quart, va cridar cinc o sis bravos seguits amb tota la potència de la seva veu, i que va fer que no s’aplaudís tant com es mereixia la brillant interpretació de la Maite, perquè vam quedar sorpresos i aclaparats de la vehemència d’aquell adulador excessiu. Em sembla que ella també va estar una estona una mica “tocada” pels crits del senyor “claca”.

La Mezzo va tenir algun altre moment brillant, de fet tot el que va cantar ho va fer amb la mateixa veu delicada, amb un frasseig naturalíssim i una sensibilitat insòlita. Aquests dies he escoltat diverses interpretacions d’aquest Cherubino, i la única que puc considerar genial i la única que m’ha emocionat ha estat aquesta. Només per això ja va valer la pena tornar a veure aquesta Nozze de Fígaro per segon cop en tres anys.

La resta, tot i quedar eclipsat per aquest Cherubino encantador, també em fa agradar molt, inclús el comte d’Almaviva, Borja Quiza, de qui no havia sentit parlar gaire bé, però que em va semblar més que correcte, fins i tot en algun moment, com en el difícil inici de tercer acte, excel•lent.

Maite Alberola, la comtessa, fa una extraordinària interpretació, especialment en l’ària “Porgi amor” del principi del segon acte, on també va arrencar algun bravos de l’excèntric del cinquè, i els sincers aplaudiments de la resta.

Molt bé també la Susanna d’Ainhoa Garmendia, que potser és qui té el paper més extens, juntament amb el Fígaro de Joan Martín-Royo, aquest si autèntic protagonista de l’òpera, interpretat a la perfecció tant des de la vessant musical com de la còmica. Tots dos tenen uns personatges molt agraïts, que emocionen i que fan riure, i musicalment tenen fragments exquisits, com el divertit i contundent “Non piu andrai” de Fígaro o la delicadíssima ària “Deh vieni, non tardar “ de Susanna.

La resta de personatges compleixen en els seus papers, igual que els cors, no gaire rellevants, i que l’escenografia que ja coneixíem, i que per tant no ens va sorprendre.

Le Nozze de Fígaro és una òpera magnífica, una de les que més m’agraden, plena de moments per disfrutar, d’àries, duos, tercets, quartets i sextets que et fan passar una bona estona i alguns fins poden arribar a emocionar. I amb la Roser, la Lourdes i el Xavier vam passar una agradable i càlida nit de febrer dins del Liceu, mentre a fora es preparava una nit gèlida i uns dies de neu i gel. Potser n’hauré de parlar demà o demà passat d’aquesta possible glaçada. Ja ho veurem.