LA TRAVIATA

M’han agafat unes ganes bojes d’anar a Verona, a veure alguna òpera a l’Arena, perquè el que vam veure ahir al Cinema va ser espectacular. La Traviata és l’opera més representada a tot el món, i no m’extranya gens, perquè ho té tot. Un argument tràgic, amb uns personatges romàntics, un amor apassionat i un desenllaç terrible. Res nou al món de l’òpera, però no per sabut deixa de ser colpidor. I d’això en té tota la culpa la música. Està farcida de tantes àries, duos i cors, cadascun millor que l’anterior, que no et permet perdre l’atenció ni un moment, i que sovint et trobes compartint les emocions dels personatges. Ahir vèiem una versió brillant del director d’escena Hugo de Ana, que aprofita el gran espai que li ofereix l’Arena de Verona per muntar un escenari magnífic, dividit en tres parts, que simulen els marcs d’uns quadres gegantins per on es mouen tots els personatges. L’efecte visual és espectacular, sorprenent i molt original. Les teles es mouen, amb la mica de vent que bufava aquella nit a Verona, gairebé al ritme de la música, i els marcs pujaven i baixaven fins i tot amb Violetta asseguda al damunt. El vestuari, que al cinema es pot apreciar molt millor que al teatre, està molt cuidat i és molt elegant, com tota l’escenografia en general. Ermonela Jaho, una soprano albanesa que no coneixia, em va agradar tant pel seu físic agradable com per la seva veu, que al principi, durant el brindis, em va semblar una mica forçada i massa vibrant, però que després va sonar netíssima, amb un timbre molt bonic i amb tota la força que li cal a Violetta. Alfredo és Francesco Demuro, amb una veu potent i neta, que s’adiu perfectament amb la de Ermonela, però amb un físic una mica “tou” que de totes maneres no influeix gens en la seva més que bona interpretació. Vladimir Stoyanov és el pare d’Alfredo, i un baríton molt bo, i a sobre canta una de les àries més boniques que li he sentit mai a un baríton. Ells tres són la columna vertebral de l’òpera, i encara que els altres no desentonen, tenen tant poc paper que són gairebé irrelevants. Els cors si que tenen una funció important, en els dos moments més brillant sonen molt bé.

Si tenim en compte que aquesta experiència més que remarcable ens ha costat 12 euros, i que anar al Liceu ens en pot arribar a costar més de 100, arribo a la conclusió que a partir d’ara les òperes les veuré al cinema més còmode, amb un so impecable i veient tots els detalls sense prismàtics.

Ja vindràn temps millors, espero, en que podrem tornar a veure òpera en directe. He de reconèixer que anar al Liceu té un encant especial i provoca emocions que m’agradarà tornar a sentir de tant en tant.