RECORDS...

L’últim dia dels campaments de Campdevànol, l’any 1973, el meu pare m’havia de venir a recollir, suposo que des de Berga, per no haver-me de recollir a Barcelona. Al matí, amb tota la tanda reunida, amb els monitors i els intendents, vam fer el comiat del Quique Menendez, un noi una mica més gran que jo, que havia vingut per primer cop al Movi, i que tot i anar una mica per lliure, s’havia integrat prou bé. El veig com si fos ara, alt, amb una gorra i amb la motxilla, i tots cantant la cançó “Ai adéu, cara bonica...” mentre marxava pendent avall. Ja no el vèiem i encara cantàvem tots a ple pulmó. Va ser emocionant. Jo havia de marxar aquella mateixa tarda, i suposo que em vaig fer algunes expectatives. Aquells campaments havien estat els millors, sens dubte. Allà vaig descobrir que m’estava fent un home. Començava a veure que podia ser àgil i ràpid, i que no m’arribava a cansar mai. El dia del gran joc tinc la imatge de l’Ignasi Bori, també més gran que jo, fort i un punt cregut... perseguint-me durant una bona estona per la carretera, sense aconseguir atrapar-me, i com finalment em vaig aturar a esperar-lo i en singular guerra de fulards, el vaig deixar amb un pam de nas. Gairebé vam guanyar el joc gràcies a això, però just a sota del pont on tot havia d’acabar, i davant dels monitors i d’un intendent que va cridar “Toni ets el millor” (quina dosi d’autoestima tant bona... que bé que em va anar !!!) va arribar el meu amic David, amb qui em vaig haver de batre, convençut que el guanyaria, però per un moment vaig oblidar que jugava de porter... que era més que àgil... i a la primera de canvi es va llençar amb rapidesa i habilitat i estirant el braç es va apoderar del meu fulard... fi del joc ! Sort que va ser en David i no l’Ignasi Bori...
Bé, en aquells campaments on tantes coses vaig aprendre amb en Romà disfressat de dona, transvestit, diria jo, amb les vaques intentant menjar els vents de les tendes, els grans focs de camp, els meus millors amics "la colla blava" compartint tenda i adolescència, la nit sol al ras, la impressió de veure en Josep M. Riera baixant de nit a tota pastilla per el pendent que portava al riu,... el mateix pendent que aquella tarda baixaria jo potser després de la merescuda cerimònia de comiat.
Finalment va arribar l’avís. El pare del Toni Juanet era a baix esperant. Un intendent que havia baixat al riu el va veure i em venien a buscar. La tanda disgregada, els monitors a les seves coses... i jo sol recollint la motxilla i caminant, rampa avall, deixant enrere uns dels millors dies de la meva vida. Però hi havia l’Ignasi. L’Ignasi Garcia era a la cuina veient com marxava i va venir a donar-me la mà... jo era força tímid, encara, i potser ni devia gosar mirar-lo a la cara. Quan ja havia fet quatre passes vaig sentir com ell sol començava a cantar la cançó... “Ai adéu, cara bonica, quin color de rosa tens...” vaig seguir rampa avall. Potser havia imaginat alguna cosa més multitudinària, o potser no esperava res, no ho recordo. El que si recordo és la il·lusió que em va fer sentir l’Ignasi cantant aquella cançó... i al cap de res s’hi va afegir en Romà, que també cantava amb tota la fe. Aquell fet potser insignificant em va ajudar més del que sembla. Ho he recordat sempre, i estic segur que em va donar seguretat. Al Romà no el vaig veure mai més... a l’Ignasi l’he seguit veient de tant en tant i sempre he intentat demostrar-li el meu respecte i estimació. I el meu agraiment. Segur que ell ni ho recorda, però a mi em va fer feliç.