Anar al teatre és un plaer. I anar a la sala petita del TNC encara ho és més. Tenir els actors a tocar, i veure’ls interpretar el seu personatge amb passió, procurant amb esforç transmetre tota mena d’emocions, és una experiència fantàstica. Tot això, al marge de qui són els actors i actrius i de quina obra representen. Si a més a més et trobes davant d’una bona obra de teatre i d’uns intèrprets excel·lents la vivència esdevé sublim.
Això és el que vam viure dissabte passat a la sala petita del TNC la Maria, el Domi, la Roser i jo. Sabíem que Pedra de Tartera seria una bona obra, perquè havíem sentit a parlar de la bona adaptació d’en Marc Rosich i perquè coneixíem el llibre de la Maria Barbal. Per tant, la matèria primera era de bona qualitat. Però no esperàvem viure una nit de teatre tant completa. Una direcció impecable de la Lurdes Barba i unes interpretacions fantàstiques, acompanyats d’una escenografia senzilla, potser sòbria, però molt efectiva, amb el gran encert de triar la cuina com l’espai on passa tot, i d’una llum i una música notables, fan de Pedra de Tartera una obra rodona, amb tots els ingredients necessaris per fer-nos gaudir d’una nit de teatre memorable.
Això és el que vam viure dissabte passat a la sala petita del TNC la Maria, el Domi, la Roser i jo. Sabíem que Pedra de Tartera seria una bona obra, perquè havíem sentit a parlar de la bona adaptació d’en Marc Rosich i perquè coneixíem el llibre de la Maria Barbal. Per tant, la matèria primera era de bona qualitat. Però no esperàvem viure una nit de teatre tant completa. Una direcció impecable de la Lurdes Barba i unes interpretacions fantàstiques, acompanyats d’una escenografia senzilla, potser sòbria, però molt efectiva, amb el gran encert de triar la cuina com l’espai on passa tot, i d’una llum i una música notables, fan de Pedra de Tartera una obra rodona, amb tots els ingredients necessaris per fer-nos gaudir d’una nit de teatre memorable.
L'obra comença amb una projecció a la paret del decorat on el pare de la protagonista, abans de dir-li a la seva filla que haurà d'anar a viure amb els seus oncles al poble, li fa una explicada, és a dir, li explica un conte popular pallarés amb les paraules i l'accent propis de la zona.
I aquí és on crec que recau una part molt important de l’encert d'aquesta posada en escena de Pedra de Tartera. En el fet de que tots els personatges fan servir el dialecte pallarès del català. Seria molt menys creïble una Conxa o un Jaume amb accent de Barcelona. En canvi, sentir expressions com “a ca teua”, “et voleva dir”, “que voleve Adelina?”, “adés”, “fesses”, “A jo m’agrade que vinguin” i tantes altres, et situa perfectament al lloc geogràfic on passen aquests gairebé seixanta anys de la vida de la Conxa. Un Pallars, i un poble, Altron, a la vall d’Àssua, que se sent allunyat, oblidat i menystingut per els centres de poder i de decisió de Barcelona.
L’Àurea Márquez fa una interpretació perfecta, amb una gran capacitat d’expressar tots els matisos que demana un personatge tant complex, amb molts moments poètics, alguns gairebé imperceptibles però tots penetrants, i d’altres d’un sentiment i un dramatisme colpidors. Una dona doblement desarrelada, que acaba tenint un profund sentiment de desolació però amb una lucidesa esfereïdora, i a qui finalment el seu dolor porta a fer-se preguntes per a les que no hi ha resposta.
“Em sento com una pedra amontegada, una pedra amontegada en una tartera, fent equilibris. Si algú o alguna cosa ancerte a moure-la cauré amb les altres pedres, rodolant cap avall... Si res no s’atance, m’astaré quieta dies, m’astaré quieta dies i dies, dies i dies...”
“Perquè als desgraciats mos havien d’allunyar de l’únic que nos quedave, de la nostra misèria sota el nostre tros de cel ?”
Una dona acostumada a que ningú mai li pregunti “que vols?” que veu com la guerra i la misèria li acaben prenent el poc que tenia, inclòs l’home que estimava... “Sense ell, que fora jo ?...”
En Roger Casamajor també s’acosta a l’excel·lència. El seu personatge a mida que avança l’obra evoluciona en un crescendo semblant al de la Conxa, que va de la ingenuïtat a la maduresa que ve lligada a la tragèdia. Potser no és tant ric en matisos com ella, però té una gran força expressiva, una energia i una consistència que omplen l’escenari. Un home amb ideals i amb idees pròpies d’igualtat i de progrés “Primer les persones que les coses”, que l’acaben portant a la mort, com a tants d’altres abans, durant i després de la guerra civil.
La Rosa Cadafalch, a qui havíem vist a la Dama de Reus o a L’home la bestia i la virtut, fa el paper de la tia, un personatge vigorós, amb tot el nervi que segur que tenien les dones que es feien càrrec de moltes de les feines de pagès. Una actriu que encaixa molt bé amb el tarannà d’aquella dona nerviosa i autoritària, única senyora d’aquella casa, i sobretot d’aquella cuina.
El paper de l’oncle i del Mossèn el fa l’ Eduard Muntada, a qui em va costar reconèixer com a aquell actor del Jardí dels cinc arbres de la temporada passada. L’Eduard és de Tremp, i potser per això durant tota l’obra fa la impressió que es passeja per la cuina de casa seva, amb una sorprenent naturalitat. Es mou, parla, fuma o s’enfada amb una espontaneïtat i una desimboltura pròpia d’aquell que s’interpreta a si mateix... o d’un actor esplèndid. Les seves frases curtes i lapidàries, o les sentències seques i concises el converteixen en un personatge entranyable quan fa d’oncle, i odiós quan és el Mossèn.
De la resta del repartiment la lleidatana Annabel Castán, l'Adelina, unica amiga de la Conxa, fa una bona creació d'un personatge molt interessant, i destacaria especialment el paper de la jove, i per mi desconeguda, Maria Barberà, que té un moment destacadíssim, on acaba plorant per la mort del seu pare i per tot el que esta vivint a l’exili de l’Aragó, i una entrada final més que remarcable, quan li canta les quaranta al Mossèn, i fa allò que tots els de la sala teníem ganes de fer, i també la Conxa i la Tia, però que la seva educació els impedeix fer, que és fotre’l fora de la casa. Totes les pors, els tabús o les creences fortament arrelades en aquelles dones comencen a esquerdar-se amb les noves generacions.
L’Àurea Márquez fa una interpretació perfecta, amb una gran capacitat d’expressar tots els matisos que demana un personatge tant complex, amb molts moments poètics, alguns gairebé imperceptibles però tots penetrants, i d’altres d’un sentiment i un dramatisme colpidors. Una dona doblement desarrelada, que acaba tenint un profund sentiment de desolació però amb una lucidesa esfereïdora, i a qui finalment el seu dolor porta a fer-se preguntes per a les que no hi ha resposta.
“Em sento com una pedra amontegada, una pedra amontegada en una tartera, fent equilibris. Si algú o alguna cosa ancerte a moure-la cauré amb les altres pedres, rodolant cap avall... Si res no s’atance, m’astaré quieta dies, m’astaré quieta dies i dies, dies i dies...”
“Perquè als desgraciats mos havien d’allunyar de l’únic que nos quedave, de la nostra misèria sota el nostre tros de cel ?”
Una dona acostumada a que ningú mai li pregunti “que vols?” que veu com la guerra i la misèria li acaben prenent el poc que tenia, inclòs l’home que estimava... “Sense ell, que fora jo ?...”
En Roger Casamajor també s’acosta a l’excel·lència. El seu personatge a mida que avança l’obra evoluciona en un crescendo semblant al de la Conxa, que va de la ingenuïtat a la maduresa que ve lligada a la tragèdia. Potser no és tant ric en matisos com ella, però té una gran força expressiva, una energia i una consistència que omplen l’escenari. Un home amb ideals i amb idees pròpies d’igualtat i de progrés “Primer les persones que les coses”, que l’acaben portant a la mort, com a tants d’altres abans, durant i després de la guerra civil.
La Rosa Cadafalch, a qui havíem vist a la Dama de Reus o a L’home la bestia i la virtut, fa el paper de la tia, un personatge vigorós, amb tot el nervi que segur que tenien les dones que es feien càrrec de moltes de les feines de pagès. Una actriu que encaixa molt bé amb el tarannà d’aquella dona nerviosa i autoritària, única senyora d’aquella casa, i sobretot d’aquella cuina.
El paper de l’oncle i del Mossèn el fa l’ Eduard Muntada, a qui em va costar reconèixer com a aquell actor del Jardí dels cinc arbres de la temporada passada. L’Eduard és de Tremp, i potser per això durant tota l’obra fa la impressió que es passeja per la cuina de casa seva, amb una sorprenent naturalitat. Es mou, parla, fuma o s’enfada amb una espontaneïtat i una desimboltura pròpia d’aquell que s’interpreta a si mateix... o d’un actor esplèndid. Les seves frases curtes i lapidàries, o les sentències seques i concises el converteixen en un personatge entranyable quan fa d’oncle, i odiós quan és el Mossèn.
De la resta del repartiment la lleidatana Annabel Castán, l'Adelina, unica amiga de la Conxa, fa una bona creació d'un personatge molt interessant, i destacaria especialment el paper de la jove, i per mi desconeguda, Maria Barberà, que té un moment destacadíssim, on acaba plorant per la mort del seu pare i per tot el que esta vivint a l’exili de l’Aragó, i una entrada final més que remarcable, quan li canta les quaranta al Mossèn, i fa allò que tots els de la sala teníem ganes de fer, i també la Conxa i la Tia, però que la seva educació els impedeix fer, que és fotre’l fora de la casa. Totes les pors, els tabús o les creences fortament arrelades en aquelles dones comencen a esquerdar-se amb les noves generacions.
Una nit de teatre d’antologia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada