CÀNCER

Ahir la Roser i jo haviem d’anar a l’acte de presentació de la Fundació Catalunya Estat, però vam fer tard per la inscripció, i ja estava ple. També tenia entrades per al TNC per anar a veure “Vimbodí vs Praga” a la sala tallers. Havíem decidit anar a l’acte de presentació, perquè aquests dies estem anant molt al teatre i ens feia gràcia conèixer de prop aquests empresaris que s’animen a fer un pas endavant en la construcció d’una Catalunya lliure. Però de vegades les coses van com han d’anar. Vull dir que si no hi hagués hagut overbooking a la presentació, mai hagués sabut el que m’hauria perdut.
Com gairebé sempre, les entrades eren de primera fila i centrades. Quan les vaig agafar encara no n’hi havia cap venuda... Mentre esperem que l’obra comenci ja veiem el decorat, una mena de taller com de construcció de capgrossos o gegants, en uns baixos que, pel que sabia, era del barri de Gràcia. L’escenari, una mica alçat, és prou gran i allargat com per que hi pugui haver en escena uns quants actors, i és que també sabem que n’hi actuen una pila. I ja no sabíem res més. Ni la temàtica, ni la directora, ni la majoria de les actrius i actors, ni res de res. I més aviat pensava que m’avorriria. Doncs no !!
La trama és molt simple. Un grup de veïns del carrer Praga del barri de Gràcia de Barcelona, comencen a preparar-se per engalanar el seu carrer per la festa major. Mentre s’hi posen, uns veïns del passatge Vimbodí els hi demanen de fer servir el seu taller per preparar ells també els guarniments del seu carrer. A partir d’aquí, i amb els mateixos actors representant papers de veïns d’un i altre carrer, comencen uns mesos de col·laboració, sovint interessada, on es van descobrint els egoismes, les ansies de protagonisme, les rareses, els anhels o les pors, però també la solidaritat, l’amistat o la senzillesa, amb girs que mantenen l’espectador pendent i espectant durant les dues hores que dura la representació. Però tot això de les festes i de la rivalitat dels carrers de gràcia per guanyar el primer premi del concurs, només és una excusa. Una excusa per tractar a fons un tema molt més punyent i difícil de posar damunt d'un escenari. Un dels personatges té càncer. Una noia jove, amb la malaltia en fase terminal, té com a un últim desig guarnir el seu carrer, i fer-ne ella el projecte. I de fet, el protagonista és el càncer, tant des del punt de vista de la persona que el pateix com del seu entorn immediat i de la gent que s’ho miren de lluny. L’Anna Moliner és una actriu jove, però amb una maduresa sorprenent. Mar i cel, Boscos en dins, Aloma i algunes obres del T6 com M de mortal i d’altres l’han fet progressar d’una manera espectacular. Ahir ens va fer riure, ens va emprenyar i ens va fer plorar, a cops amb pocs segons de diferència. I al seu costat hi havia la Marta Molins, que vam veure a la Dama de Reus, i que també ens va saber emocionar amb el seu personatge ingenu i tendre, però sincer i transparent. En tot això el text hi té molt a veure. És una obra ben escrita, ben estructurada, respectant els parlars propis d’alguns barcelonins, i sobretot tractant amb profunditat i respecte el tema del càncer, a partir del qual n’apareixen molts d’altres. La Cristina Clemente a mi m’ha sabut tocar la fibra. I tenint en compte que vaig començar a veure l’obra amb un cert escepticisme, crec que encara té més mèrit. Al cap de cinc minuts ja hi estava enganxat.

Potser al principi em va semblar que alguns dels actors sobreactuaven, que exageraven el seu paper, potser mal dirigits. Però a poc a poc tots van trobant el seu lloc, i amb la presencia tranquil·litzadora de l’Àngels Poc i la vitalitat i l'estudiada espontaneïtat de la Rosa Boladeras, els actors i actrius comencen a entrar dins dels seus personatges fins a fondre-s’hi.
És una obra interessant, que aprofundeix en allò que interessa i que, per tant, fa reflexionar, a l’hora que emociona i en alguns moments colpeix per la seva claredat i sinceritat. Quina sort haver pogut veure-la !!!!!!!!