Tinc un gran record de "Il
Trobatore" del 2009, on la vaig escoltar en directe per primer cop, i on
vaig qualificar el goig de sentir-la d'experiència inoblidable. Avui ho ha
tornat a ser. He gaudit de tots i cadascun dels moments on la Fiorenza ha posat
a prova la meva poca capacitat d'emocionar-me al Liceu. Escoltant una gravació,
a casa, amb tranquil·litat i sense interferències, sovint em venen llàgrimes als
ulls i m'emociono amb facilitat. Curiosament, en directe, entre la llunyania de l'escenari, els
estossecs de la gent, la incomoditat de la butaca i tot plegat, em resulta
complicat abstreure'm i entrar de ple en l'argument, en les veus i en les
melodies, i en molt comptades ocasions em salta alguna llàgrima o se'm posa la
pell de gallina. Quan succeeix, però, es converteix en una experiència sublim. Avui, em fa una mica de vergonya reconèixer-ho, he plorat la
mort de Mimí. I la responsable ha estat la Fiorenza, amb aquell esplèndit final
que ens ha regalat, molt ben acompanyada pel Ramon Vargas i la resta del
repartiment. Un final tràgic, molt ben interpretat, sense exageracions
innecessàries ni falses convulsions. Hi ha hagut altres grans moments, sobretot
al primer i al tercer actes, quan
explica que es diu Mimí i no sap perquè, o quan li declara el seu amor a
Rodolfo. Té una veu tant bonica que costa imaginar una Mimí diferent. I no hi
ha infuït gens ni mica el fet de poder-la felicitar després, perquè llavors
encara no sabia que podria baixar als camerinos i veure-la, encara vestida de
Mimí, alta i elegant, regalant simpatia i agraïment a tots els que ens hi hem
acostat a dir-li alguna cosa. He esperat pacient, amb por d'incomodar-la, que
acabés de parlar amb una noia italiana, i li he pogut dir com m'havia emocionat
i donar-li les gràcies sincerament pel seu esforç, la seva feina i el seu
talent. Després, ja canviada de roba i carregada de perles, i gràcies a la insistència del Josep, ens hem fet aquesta foto
plegats, i he marxat més content que un gínjol, perquè per primer cop he tingut
la sort de poder expressar els meus
sentiments a una soprano que acabava d'escoltar, tal com m'ha passat amb
l'Ainhoa.
L'estona que hem estat als camerinos amb la
Rosa, la Isabel, la Mariona, la Lourdes, la Roser, el Pere, el Josep i el
Xavier, que estaven tant contents com jo, ha sigut una delícia. Amb copa de
cava inclosa, i respirant l'ambient d'eufòria per l'èxit d'una Bohème que tots
hem qualificat d'inoblidable.
2 comentaris:
Buff, quantes coses a dir… Resumiré en tres.
Una: has oblidat iniciar l’escrit fent referencia a la mania que tenen els directors d’escena a situar l’acció sempre al racó de l’escenari que queda fora de la visió d’aquells que no podem pagar més. T’hi havies compromès! (Serà per aplicació de la mateixa llei que fa que en un embús la dona respectiva sempre et fa notar que t’has situat al carril més lent?).
Dos: Jo també m’he emocionat. Però no pas pel que ha passat a dalt de l’escenari, que si fos crític musical i entès en opera, qualificaria de molt bona representació d’un molt bon llibret i una molt bona partitura... sense arribar a l’excel•lència. No. M’he emocionat... de rebot. De veure com els que hi enteneu ressonàveu per dins durant els quatre actes de l’opera. I encara més, en el cinquè acte, ja als camerinos, quan vàreu poder agrair l’experiència passada a les fonts de tanta emoció. En química en dirien emoció per simpatia!
Tres: Hauré de revisar els meus fonaments. Vull dir, el tracte que tinc amb l’anticipació i la sorpresa. La vostra “queixa” de no haver gaudit al màxim de la “sorpresa” final en no poder-la anticipar i escampar a la funció mateixa, que hauríeu vist amb uns altres ulls, em fa pensar. Crec que sé escoltar, i ahir vaig escoltar que l’anticipació que sovint vull per mi, val també pels demés!
Com sempre, magnífiques les estrades...
Magnífic Pere !! estic content, perquè ahir no vaig penjar tot el que vaig escriure. Volia fer primer un monogràfic del final, de la sorpresa que si que vaig gaudir amb intensitat, malgrat no haver-me pogut preparar. Potser si que la sorpresa no es podia trencar... en parlarem. Llegeix la última entrada i en tornem a parlar.
Publica un comentari a l'entrada