divendres, 29 de desembre de 2017

REFLEXIONS

Les xarxes són plenes de pirates, de cínics anònims amb ganes d’humiliar qui pensa diferent, o senzillament a qui pensa. L’objectiu no és discrepar, discutir o raonar. L’objectiu és insultar, vexar i destruir. A cops amb ironia, pocs, i sovint vomitant bilis contra qualsevol raonament que no encaixi amb alguns cervells excessivament impermeables. Així som, aquesta és la nostra societat, la que prefereix insultar i amenaçar i que l’anonimat fa aflorar amb tota la seva cruesa. Què faríem si ningú pogués descobrir que som qui som... prefereixo no saber-ho, però twitter ens en dona pistes. És un campi qui pugui monumental, un abocador on hi viuen els pitjors instints, les inclinacions més perverses, el fanatisme més recalcitrant.  
Sento un fàstic infinit llegint els insults, qualsevol insult, però especialment aquells adreçats a persones i idees que considero justes. Algun cop he entrat a dialogar amb algú de manera educada, a veure quina era la reacció. Però a la que la discrepància es fa massa evident la majoria no ho poden suportar i treuen tota la seva mala bava. No estem educats per discutir amb algú que qüestiona les nostres conviccions, ni que sigui de forma educada i pacífica. No hem sabut cultivar la discrepància com a valor enriquidor, com a vehicle per millorar, per pensar, per avançar. Fins i tot hi ha qui ens vol convèncer de que les societats es divideixen perquè hi ha qui qüestiona principis “sagrats”. Primer, no hi ha principis sagrats, més enllà del respecte a la vida i a la integritat física de totes les persones (i els que es deriven dels drets humans, però que tampoc m’agrada considerar sagrats)
Segon, les societats sempre han estat dividides, per qüestions socials, religioses, econòmiques i també ideològiques. En alguns moments de la història han estat les religions les que han dividit les societats provocant centenars, milers, milions de morts... hem d’eliminar les religions?
Les revolucions per causes econòmiques, per enfrontaments entre rics i pobres han omplert de sang tots i cadascun dels països del món. I no les hem aconseguit eliminar!
I els conflictes entre blancs i negres, dretes i esquerres, monàrquics i republicans... no han dividit de manera brutal i sagnant moltes societats?
Però hi segueix havent, sortosament, blancs i negres, dretes i esquerres, monàrquics i republicans. I que per molts anys ens enriquim tots plegats de la discrepància, de mirades diferents sobre el món, les persones, la vida... Això és dolent?
Doncs si parlem dels partidaris de la independència de Catalunya es veu que si que és dolent. Que “fracturem” la societat, la dividim, la trenquem, la violentem. No serà que són els unionistes els qui no estan preparats per la discrepància, per acceptar que el món no és com ells volen o voldrien, sinó que és divers i plural, i que tot és qüestionable, que el millor sistema per dirimir les diferències és votar, saber quants veuen les coses roses, quants verdes i quants grogues. I actuar en conseqüència. O acceptar que estem molt dividits a parts iguals i que ens tocarà negociar. I treballar el respecte, l’acceptació de l’altre, la tolerància, la humilitat, la reflexió, la serenitat.
Quants cops ha estat independent Catalunya? Fa molts anys? Mai? i no hem acceptat les normes del joc? tot que en alguns moments de la història hagin estat objectivament injustes (durant les dictadures per exemple)
I de quina manera hem intentar revertir questa situació? Majoritàriament i gairebé sempre, de manera pacífica. En canvi els nostres adversaris polítics han fet servir més sovint la força. O no? emparats en les lleis i en l’ordre constitucional, per a ells sagrat, però han usat la força. La física, la dels jutges, la del menys-teniment, la de la prepotència. Perquè tanta resistència al canvi? La situació actual ja la coneixem, ja sabem quines fortaleses i quines debilitats té. Perquè no intentem provar un altre model, un de nou, encara desconegut? M’agradaria tenir la possibilitat de descobrir una nova manera d’organitzar-nos. Potser no seria millor que l’actual... ho veig difícil, però podria ser, sí. Però si no ho provem no ho sabrem mai. M’atrau la novetat, em poden la il·lusió, i les ganes de millorar, de tenir la possibilitat de fer que les coses siguin diferents, de construir una societat millor, més justa. Ja hem vist que amb un estat gran com l’espanyol tot és molt difícil, els canvis costen massa, o fins hi tot arriben a ser impossibles, per l’encarcarament d’unes lleis votades fa desenes d’anys però que no ens permeten avançar i per les evidents i més que demostrades desigualtats territorials. Potser un estat més petit, més homogeni (encara que serà també molt divers) més semblant a estats petits europeus com Suïssa, Bèlgica, Irlanda, Dinamarca... és pot organitzar millor, sobretot perquè partim de zero i tenim la possibilitat de no cometre errors, de no agafar vicis, de construir el país des d’una perspectiva més actual, més moderna. Ho podem fer malament?, és clar... però també ho podem fer bé. Perquè no ho voleu provar?
Ja no és només un tema identitari, que també, sinó que ara pesen molt més qüestions socials i econòmiques.

Si algú que no comparteix les meves idees llegeix això és molt possible que m’insulti, que m’amenaci o que se’n rigui. M’ha passat molts cops, i m’hi he acostumat. Són molt pocs els que intenten raonar i presenten arguments. Només agressivitat, infondre por, i traspuar mala llet. Perquè?
He dit que la bilis de les xarxes em provoca fàstic i és veritat. Em fa especial ràbia aquell personatge amb excés de testosterona que menysprea el que ell anomena “bonisme”.  Ell o ella saben dir les coses amb tota la ràbia possible, i les seves opinions surten del fetge i no del cor, i encara menys del cervell. Doncs em declaro “bonista”, partidari d’eliminar l’insult, l’amenaça i l’agressivitat en les relacions entre les persones en favor de l’argument, el sentit de l’humor i el respecte. És possible?

Però també és cert que ja m’he acostumat a sentir-me una mica sol en el sempre tempestuós i selvàtic món de les xarxes socials.

diumenge, 5 de novembre de 2017

TEMPS DIFÍCILS

Fa mesos que no escric. He vist molt teatre, cinema, algún concert, he fet un parell de viatgets i unes quantes coses més. Pero no  he tingut ganes d'escriure, no m'ha vingut de gust i m'ha fet mandra.
Avui he obert el blog, que segueix molt poqueta gent, i m'ha sabut greu tenir-lo tant abandonat. Però ara tampoc hem veig en cor de parlar de Desig sota els oms, ni Après moi le déluge, Islàndia o Nit de reis. Tampoc em ve de gust escriure el que em passa pel cap en relació a la realitat del meu país. És massa gros com per expressar una opinió tranquil·la. Ho hauria de fer, hauria d'explicar la barreja de tristor, ràbia i impotència que sento a parts iguals. Hauria de deixar clar que és intolerable que se'ns tracti com si fóssim delinqüents. És intolerable, sí, però ho fan i ho seguiran fent. Ens diuen que eduquen en l'Odi, però són ells qui ens odien, qui han transmès aquest odi de pares a fills, i l'han perpetuat. I el mostren cada cop que pensen que passem una línia, una línia que ells posen allà on volen... hauria de parlar d'això, de presos polítics, de tracte vexatori, de menyspreu, de por i d'una il·lusió ferida. Però no ho vull fer. Ara endreçare algunes idees que tinc mal instalades al cervell i quan estiguin en l'ordre necessari potser em veure capaç d'escriure-les. Avui no. Potser demà.

dissabte, 6 de maig de 2017

RICARD III

No vull parlar del repartiment, ni de l’escenografia, ni de la llum el vestuari  o la música. Bé, de la música i de l’Antoni Comas si, però després.
Vull parlar d’en Lluís Homar i de la millor interpretació que li he vist. Extenuant, intensa, brutal. Un text espès i directe, contundent i dur. Una energia i una força que li han permès arribar al final, però pels pèls. Un Ricard III grotesc, maquiavèl·lic, dolent de veritat, mentider, fals, cínic, pretensiós i envejós. Contrafet, geperut, malvat i cruel. Molt cruel. No sap que són ni la pietat ni la tendresa, ni el perdó ni la bondat. Tots els defectes de la humanitat conflueixen en aquell cos mal fet i en aquell cervell tarat. I tota la potència que un actor pot vessar dalt d’un escenari el Lluís Homar la té sobradament. El gest final, posant-se el dit al coll com dient no puc més, demostra la bestiesa que aquest home ha fet avui, i fa cada dia, a la sala gran del teatre nacional. Un desgast que costa de creure que es pugui anar repetint tant de temps sense que li acabi passant factura. Suposo que és una qüestió d’ofici i de tècnica, i ell de totes dues coses va més que sobrat, sobradíssim.
Quina sort veure’l de tant a prop, amb un vestuari excepcional, la única indumentària encertada, potser també la de l’Anna Sahun, i amb una riquesa d’expressions i de mirades increïble. Ell és l’únic que s’ajuda del gest, i no gaire. Suposo que el director ha considerat que calia donar més protagonisme a la paraula i ha imposat una mena de vaga de braços caiguts, que la majoria han seguit disciplinadament, però que pel meu gust ha privat a molts d’ells d’un recurs necessari, imprescindible, per reforçar unes interpretacions que han anat de discretes a més aviat dolentes, amb alguna noble excepció. No seria just deixar de dir que l’Anna Sahun, el Joel Joan, el Roger Casamajor i la Carme Elias donen el to. I algun secundari també.  I celebrar els 60 anys de la Julieta Serrano damunt dels escenaris. 
He dit que parlaria de la música i ara toca. L’Antoni Comas és un molt bon tenor. L’he pogut escoltar en alguna òpera i m’agrada. M’agrada molt. Llàstima que no l’hagin aprofitat més que per cantar uns minifragments de “O sole mio” i de Rigoleto. Hagués estat bé sentir una mica més la seva veu prodigiosa.
El bolero de Ravel del final sonant per sota de l’últim monòleg de l’Homar, encertadament fet amb micròfon, ha tancat l’obra a dalt de tot. Els aplaudiments unànimes crec que anaven dirigits exclusivament a ell, i ho demostra que quant s’ha avançat de la resta encara han sonat més fort.



Només ha estat una llàstima que la durada hagi estat excessiva, més de tres hores, i em sembla que s’hauria pogut fer algun retall que no hauria afectat gents a la comprensió de l’obra i l’hauria fet més digerible. I una errada tècnica que ha fet entrar una veu que no venia al cas a màxima potència ens ha descentrat a tots, actors inclosos. Tot i així, hem vist un espectable memorable. I si tots els actors fossin del nivell d’en Lluís Homar hauria estat una nit increïble. No es pot tenir tot.

divendres, 24 de març de 2017

LLIBRÀLEGS


Ahir al Lliure de Montjuïc vaig descobrir un nou espai i una manera de fer teatre més íntima i propera del que és habitual i que no us podeu perdre.
Una quarantena d’espectadors ens vam asseure en les cinc fileres de cadires de la petita biblioteca situada en una de les torres de l’edifici. Una noia ens va acompanyar des de l’entrada, a traves d’un ascensor per a 25 persones i d’unes escales estretes fins aquest racó de l’edifici tant especial. Al cap de poc van aparèixer l’Albert Ausellé i la Mireia Piferrer per explicar-nos quatre historietes molt curtes, però delicioses, divertides i originals.
El pas d’una història a l’altra es fa només variant el registre i el to, alternant els personatges i les situacions sense cap més ajuda que el gest i la paraula.
Tot un exercici de capacitat interpretativa de dos bons actors que ens van demostrar que es poden posar dins la pell d’una bibliotecària i un visitant enigmàtic, d’uns treballadors de la neteja, d’uns enamorats que es volen sorprendre o dels constructors d’una muralla de llibres. Quatre petites històries escrites amb enginy i sentit de l’humor, i representades en un entorn totalment despullat, sense llum, ni música ni decorat. Bé, tot situacions que es produeixen dins d'una biblioteca representades precisament en una biblioteca. Per fer això en aquestes condicions calen una actriu i un actor amb la capacitat de crear un ambient amb poca cosa, de transmetre emocions, estats d’ànim i sentiments només amb els seus propis recursos i ho fan a la perfecció. Una molt bona proposta, atrevida, interessant i divertida, que estic content d’haver pogut gaudir amb la companyia del Gus, company de feina i amic, amb qui vam compartir una experiència professional intensa durant els inicis de la nova etapa del Super3. L’Albert Ausellé també forma part del magnífic grup d’actors de la família dels súpers, i amb ell també vam passar molts bons moments durant els dos anys que jo hi vaig estar treballant.

Un plaer !!

dimecres, 22 de març de 2017

L'ÀNEC SALVATGE


És millor saber la veritat, sigui quina sigui, encara que saber-la tingui unes conseqüències nefastes?

És preferible viure enganyat, però feliç?

¿Podríem dir que la veritat està sobrevalorada, si saber-la ens impedeix viure tranquils, estimar als qui ens envolten i envellir amb ells?

Perquè hem de saber allò que ens farà mal?

Què ens aporta conèixer uns fets que afecten el passat de qui ens envolta,  i que capgiraran la nostra vida tràgicament?


Preguntes a les que cadascú pot donar una resposta diferent, i que ens planteja amb resposta inclosa L’Ànec salvatge, l’obra d’Ibsen que, molt ben dirigida per en Julio Manrique hem vist aquesta nit al Lliure de Montjuïc. I valia la pena anar-hi.
M’ha agradat molt l’obra. La trama, el desenvolupament, la resolució, tot passa quan ha de passar, la història avança sense decaure mai i l’espera del desenllaç, del clímax, et manté en tensió fins al final i t’hi acompanya a base de petits descobriments, i d’algun cop d’efecte.
Els actors i les actrius estan impecables. Em costa una mica entendre  l’entonació repetitiva i tant característica de l’Andreu Benito, perquè sempre em fa la sensació que interpreta el mateix personatge, ep , i que no és necessàriament dolent, perquè igualment m’atrapa. Però té pocs matisos tot i una bona presència escènica i un caràcter ideal per al personatge d’en Werle.  
La resta, cadascun d’ells i amb els diferents nivells d’importància en l’argument, estan fantàstics. La Gina de Laura Conejero duia el braç embenat, suposo que a causa d’una lesió, perquè no crec que fos per exigències del guió, o com a mínim a mi no em va semblar que calgués que el seu personatge hagués d’anar amb el braç en cabestrell. Sigui com sigui, feia patir una mica veure-la pujar les persianes amb una sola mà, o recollir els papers del terra, o treure’s i penjar un abric. Potser li afegeix dramatisme... El seu personatge és culpable i víctima a la vegada, i crec que interpreta aquest paper a la perfecció.
La testimonial aportació d’en Jordi Llovet fent de Petersen, i de Molvik és correcta.
El Pablo Derqui, Gregor,  i l’Ivan Benet, Hialmar, porten el pes principal de l’obra, i el portem amb molta energia, en algun moment potser amb un excés d’energia, però sense perdre en cap moment de vista els seus personatges, que passen per fases diferents i que ells acompanyen amb encert. Hi ha unes quantes escenes de molta intensitat, tant en la seva primera conversa al casament, més continguda, com en el moment on la veritat es manifesta sense embuts. En tots ells mostren les seves excel·lents qualitats interpretatives i formen un molt bon tàndem protagonista.
En Jordi Bosc, Relling, té un paper més curt, però com sempre s’hi enfunda com en un guant, natural, creïble i convincent. La Miranda Gas, Soerby , la núvia elegant i bonica encaixa bé amb el paper i el fa encara millor, i canta tant bé que m’ha emocionat en els dos moments en que ho fa, amb molta classe i sensibilitat. En Lluís Marco, Ekdal, està perfecte. L’avi excèntric, una mica boig i potser més lúcid que la resta, és un personatge ideal per a ell, i ajuda molt a que el conjunt funcioni millor. I L’Elena Tarrats, estupenda, esplèndida, als seus 23 anys fent de nena de catorze a la perfecció. I amb una veu preciosa, tant quan parla com quan canta al final de l’obra, en una escena memorable. Ella és la víctima innocent de la veritat que en Gregor delata, i la seva candidesa lúcida ens commou pel que té de real, perquè ella és l’únic personatge que no té cap pecat, no és culpable de res ni res se li pot recriminar, i pateix com  ningú les conseqüències d’aquesta innecessària sinceritat. L’Elena expressa amb tota la franquesa possible la personalitat de Hegvige, la ingenuïtat d’algú que no és capaç d’afrontar el trasbals que suposa el coneixement de la crua realitat.  I l’Elena té la capacitat, la poc freqüent capacitat, de fer ombra a qui sigui damunt de l’escenari, per l’actitud sincera, per la força que traspua, quina meravella el moment de la desesperació expressada amb tota l’energia del món, i per la seva sorprenent maduresa. Fantàstica!


Finalment,  No és millor una mentida pietosa?



No puc deixar de parlar de la Música interpretada per en Carles Pedragosa, que té una presència constant, i que afegeix elegància no només al conjunt de l’obra, sinó a l’esplèndida escenografia d’en Lluc Castells, que ens regala unes imatges molt boniques i evocadores, com la del piano sota la neu. Molt poètic tot plegat. Un conjunt fantàstic.


divendres, 17 de març de 2017

LA SENYORA FLORENTINA I EL SEU AMOR HOMER



La senyora Florentina i el seu amor Homer s’hauria de titular SERAFINA.
Per què?
Doncs perquè la força amb que apareix l’Elisabet Cananovas i la llum que entra a l’escenari quan ella l’assalta fan que mereixi el qualificatiu de protagonista principal.
Té una bona presència escènica, i les expressions de la cara, la gestualitat, els canvis de to, d’actitud i de posició, i la manera de lliscar per damunt de l’escenari són... perfectes. Fins que ella no va aparèixer amb aquell impuls i aquella seguretat, estavem veient una obra ja clàssica, passada de moda i fins i tot avorrida. No m’ho estava passant bé. Però gràcies a l’entrada de la Serafina, papissota, espontània, sincera, innocent i descarada, tot va canviar, i tant jo com la Roser vam quedar enlluernats per l’energia de la seva actuació. Ens ho vam començar a passar bé i vam entrar a l’obra gràcies a ella.
Com era d’esperar, la Mercè Sampietro també hi posa llum. La seva interpretació continguda equilibra l’exageració i la sobreactuació un punt afectada de la resta de protagonistes. L’obra ho demana, segurament, i el públic ho agraeix i riu amb ganes. Jo me’n vaig distanciar, amb la sensació que aquell és un teatre passat de moda que no m’acaba d’agradar. La Margarida Minguillón, la Carme Callol i la Teresa Urroz fan riure molt a la gent, però no em va semblar que elles s’ho passessin bé. Semblaven poc espontànies i tot era massa forçat, poc natural. Insisteixo, aquesta interpretació, segurament buscada, va agradar a la majoria del públic, i això sol ja justifica la tria l’estil interpretatiu i de direcció. Només penso que la distància entre l’estil de l’Elisabet, fresc, espontani i natural contrastava en excés amb el més clàssic i tradicional de la resta d’actrius, potser amb l’excepció de la Mercè.
El Toni Sevilla fa bé el seu paper i l’Enric Cambray i la Gemma Martínez completen el repartiment, més en la línia d’interpretació “actual” tot i que els seus papers no tenen ni de lluny la importància de la resta.
Al final, a l’hora del aplaudiments, la pujada del volum i de la intensitat dels crits va demostrar clarament que la Serafina/Elisabet ens va captivar a tots, per damunt de la resta. Quines ganes que tenim de tornar a veure’t ben aviat. Benvinguda!!!

 

dimecres, 15 de març de 2017

FILLA DEL SEU PARE



A partir del personatge d’Ibsen Hedda Gabler,  l’Aleix Aguilà ha construït aquesta història, dura i punyent, per parlar-nos de l’amistat, de l’amor, de les convencions socials i de la necessitat que tenim d’aparentar, de demostrar que som el que no som, i de la incapacitat que tenim per ser el que voldríem ser.
Res de mou, i tot per aprendre.
Sabem que som capaços de renunciar al que més estimem només per tenir seguretat i els bens materials que ens la donen. Però també sabem que això ens pot acabar destruint... que ens precipitem per un abisme sense cap possibilitat que res ens aturi per evitar el desastre.
Res de nou, i tot per aprendre
 
Un Ibsen que no és Ibsen però com si ho fos, gràcies a la direcció de Pau Miró i a les bones interpretacions de la Júlia Barceló / Hedda Tesman , el  Pol López / Ejlert Lovbørg i el Pau Vinyals / Jørgen Tesman.
He dit bones i hauria d’haver dit boníssimes, fins i tot espectaculars. M’agrada el to que dona al personatge la Júlia, aquesta perversitat que traspua, la duresa, el cinisme, la lluita entre el que té i el que voldria. Una interpretació rodona que per mi ha estat una sorpresa, perquè no la coneixia i pensava que potser estaria per sota d’aquest parell de bèsties que l’acompanyaven... I es que el Pau Vinyals, que ja em va semblar extraordinari a Hamlet, torna a estar magnífic. Té personalitat, imprimeix als seus personatges una vis còmica que és original, fresca i, sobretot molt divertida, però també desprèn una innocència, fins i tot una candidesa entranyables. M’agrada.
I és clar, queda el Pol López, que aviat ens quedarem sense adjectius per qualificar-lo. No sé que dir, perquè darrere d’aquesta manera tant seva, tant personalment seva de posar-se en la pell de qualsevol personatge, hi ha una prodigiosa capacitat de mimetitzar-se amb qui sigui, de convertir-se ell, l’actor, la persona, en el personatge, sigui quina sigui la capacitat que aquest demani, sigui quin sigui el seu perfil. És això que deu voler dir ser actor, oi?
Victòria d’Enric V, L’onzena plaga, el Curiós incident, Hamlet... tots tant diferents i tant fets expressament per ser interpretats pel Pol. I en vindran més !!

divendres, 24 de febrer de 2017

JANE EYRE



Un esperit indomable innat i una inexplicable capacitat de superació. Aquests són els dos trets que més sorprenen de Jane Eyre.
En una època on el paper de la dona era  irrellevant, una dona, Charlotte Brontë sota el pseudònim masculí de Currer Bell, escriu una novel·la on retrata les diferències entre rics i pobres i entre homes i dones, i en ressalta la crueltat d'aquestes estúpides diferències, deixant clara la seva manera de veure-ho. En aquest món cap persona és inferior a cap altre.
Sorprèn que a mitjans del segle dinou ja hi hagués algú que veies tant clar el que tant ha costat d’aconseguir inculcar als nostres cervells, si és que mai s’ha aconseguit. Que no ens hem de sentir inferiors a ningú per causa del nostre gènere o de la nostra posició econòmica i social.
L’Ariadna Gil i l’Abel Folk tenen tots dos aquell do especial que arrossega tota l’atenció de les mirades. No és només pels seus atractius físics, que posseeixen i que segurament influeix, sinó que també hi ha alguna cosa en la seva veu, en la seva manera de moure’s, de caminar, de mirar o de respirar que atrau. Que a mi m’atrau. L’Ariadna posseeix aquella bellesa tant especial que fa que no et cansis mai de mirar-la, i té un to de veu ideal, que es fa escoltar, tant per la dicció excel·lent com per aquesta entonació tant personal i tant especial que té.  Modula bé, emfatitza quan cal, es mostra segura, potent, vital i amb tot el caràcter que demana el personatge. I tot plegat darrere una imatge de delicadesa i fragilitat que commou. Un encert la tria de l’Ariadna per aquest paper, com també la resta del repartiment. L’escenografia està molt aconseguida, amb les projeccions tant espectaculars i poètiques, que juntament amb els miralls laterals engrandeixen l’espai fins a l’infinit. També és un encert la música en directe, que sempre resulta estimulant i que està molt ben interpretada. Una obra interessant, molt ben interpretada per tot l’elenc, molt ben dirigida i en un espai ampli i elegant.
Què més podem demanar!
 

dissabte, 4 de febrer de 2017

RAGAZZO


Genova, 20 de juliol del 2001. Carlo Giuliani jove italià de 23 anys és abatut per dos trets de la policia i ja greument ferit, atropellat per una furgona dels carabinieri. No vull jutjar els fets. No els puc jutjar.
L’Oriol Pla és Ragazzo, i recrea les últimes hores del jove activista antiglobalització, a casa seva, parlant de les seves inquietuds, dels seus anhels, les seves il·lusions i les seves pors. Un jove com tants d’altres, potser més atrevit, potser més valent o potser més innocent i ingenu.  És molt difícil prendre partit, però davant de la mort d’un noi de 23 anys poques coses es poden dir, que no sigui que no hauria de tornar a passar.
L’Oriol s’ha posat a la seva pell i ho ha fet amb tota l’ànima, amb tota l’energia dels seus també 23 anys, amb aquella força que només es té durant la primera joventut, embolicada i farcida amb la ingenuïtat pròpia de la inexperiència, però també de la clarividència, de la capacitat d’entendre les coses sense filtres, sense cap altre apriorisme que el de la defensa d’uns ideals, siguin els que siguin. Jutjar les formes i els ideals des d’una visió més madura no serveix. No és just ni convenient. No s’hauria de fer i jo no ho faré. Ja ho he dit.


Que bé que ho fa l’Oriol, quina energia que desprèn, quina veritat tant autèntica hi ha en cada gest, en cada paraula i en cada moviment. Pot ser dolç i tendre, agressiu i violent o tranquil i seré. Pot ser lúcid o se li pot emboirar el cap amb idees esbojarrades. No sé com devia ser Giuliani, però pot molt ben bé ser que l’Oriol Pla hagi estat capaç d’ensenyar-nos com era de veritat. Si, podria haver sigut així, com ell. I això és el que em va impressionar. Això és el que va fer plorar a més d’un i ens va emocionar a tots. La realitat de tenir davant algú que saps que morirà per uns ideals, potser innecessàriament, o potser no, però d’una manera estúpida, segur. I que la seva mort s’hauria d’haver evitat. Que ens serveixi de lliçó a tots. Gràcies per la lliçó Oriol...

LES NOCES DE FÍGARO



Avui és dijous dia 22 de desembre. Em ve molt de gust veure Les noces de Fígaro. N’he sentit a parlar molt de la versió de Favià Puigcerver que tant va agradar, que aquest cop no m’ho vull perdre. Estic segur que ens ho passarem bé.
Marcel Borràs i Mar Ulldemolins fan els papers protagonistes, acompanyats d’actrius i actors que sempre m’agraden, com la Victòria Pagès o en Joan Carreras. Fígaro, Susanna, Marcelina i el compte d’Almaviva, acompanyats del Manel Barceló/Bartolo, l’Oriol Genis/Picapoll, la Mònica Lòpez/comtessa d’Almaviva i d’en Pau Vinyals/Querubino. I també amb l’Eduard Muntada, l’Albert Pérez, l’Aïna Sanchez i l’Òscar Valsecchi. Tot en mans de Luís Homar i del teatre lliure. Un gran elenc, bona direcció, bon text i un espai magnífic. Tot perfecte per gaudir d’una nit de teatre memorable.
I no. No ha estat una nit memorable, ni tant sols una bona nit. No sé si perquè el text ja està una mica caducat, o per la manca d’originalitat de la proposta escenogràfica o potser per que cap dels actors m’ha impressionat. Tots estan prou bé, sí, i no puc dir que no facin una bona feina, perquè la fan, segur, però no m’han arribat a emocionar, ni a fer riure ni tant sols a commoure’m mínimament. Fins i tot el moment final en que tots canten em va semblar un punt ridícul, i excessivament fluix. Tot una mica decebedor, per les altes expectatives que tenia, clar.
He llegit algunes crítiques abans d’escriure la meva i estic sorprès, perquè es parla d’interpretacions brillants i encantadores, d’un excel·lent Querubino, d’una extraordinària Susanna, o d’un text increïble i vigent, que sembla escrit ahir...
Que m’he perdut? No dec haver entès res, i potser l’hauria de tornar a veure i revisar la meva opinió, però ara per ara només sé que em vaig avorrir i que em va semblar que tot plegat no estava a l’alçada de l’exigència que ha de tenir un teatre com el Lliure.
Però pel que veig, estic equivocat. Quin greu... perquè en tenia tantes ganes!