EL RAPTE EN EL SERRALL

Una altra nit al Liceu que em deixarà un molt bon record, i la constatació que alguns cops els segons repartiments també ens poden emocionar. La representació d'ahir del Rapte en el Serrall va estar plena de moments brillants, d'àries i duos perfectament executats, de veus potents i clares, d'aguts i de notes baixes que ens van arribar amb presició i nitidesa, i d'algun atac de tos... ja se sap, la primavera...

Sóc incapaç de fer una crítica musical perquè ni tinc la formació ni els conèixements per anar més enllà de les meves superficials percepcions. Pero intueixo que el tenor Pavol Breslik i la soprano Agneta Eichenholz van estar perfectes en els seus papers de Belmonte i Constanza, no vaig saber escoltar cap gall ni cap nota desafinada, i si hi vaig trobar molta sensibilitat, la força necessària quan calia i la dolçor justa quan la trama ho requeria. La resta, Hendrikje van Kerckhove fent de blonde, Peter Marsh com a Pedrillo i el baix Jaco Huijpen fent d'Osmin, encàixen perfectament amb els dos protagonistes, potser el baix, en les notes més baixes es perdia una mica, però el conjunt em va agradar moltíssim. L'escenografia, últimament sempre polèmica, estava força bé, potser desaprofitant la gran profunditat de l'escenari, però creant solucions a base de cortines que donaven la sensació d'espai. Una llum clara i potent ajudava a gaudir del vestuari i els elements escenogràfics sense haver de forçar la vista com passa sovint. Esperava el cor de Geníssers amb il·lusió, i potser va ser l'única decepció de la nit, perquè el van resoldre amb un grup reduït de cantants i li va faltar força i contundència... i no tenien gaire pinta de Geníssers... o l'exèrcit otomà està en crisi...

Aquest cop van venir en David i la Mercè i em sembla que s'ho van passar bé. Com que es van portar bé, poden tornar quan vulguin. A la Roser, al Xavier, la Lourdes, la Mariona, el Josep i la Isabel també els hi va agradar molt, però en Pere era una mica més crític i deia que no havia disfrutat com esperava..

Tal com deia en començar, sense ser una nit d'aquelles que no s'obliden mai, si que em deixarà un bon record.

I com que se'm fa difícil parlar de la direcció d'escena de Christof Loy, aquí teniu el que diu la pàgina web del Liceu:

Christof Loy (Essen, 1962) du a terme en El rapte del serrall una de les funcions que, en l’art de la interpretació, s’assigna al director d’escena: la de donar forma dramàtica a l’experiència de l’obra. Aquesta funció del director no és, però, un acte subjectiu i arbitrari,
perquè la seva experiència –la del director d’escena– només és pertinent si el que ens revela de l’obra amb la seva dramatúrgia és el sentit de l’obra o alguna faceta important de l’obra, encara
que la pols dels segles l’hagin pogut desdibuixar. I això és el que a Christof Loy en aquesta producció en subratllar que en El rapte del serrall no hi ha una simple contraposició –cultural però també moral– entre els europeus (Konstanze, Belmonte, Blonde i Pedrillo) i els musulmans (Selim i Osmin). La bondat del paixà Selim, en perdonar generosament el fill del seu botxí per amor de la dona que estima, converteix aquest sobirà turc en el centre de la gratitud de tots els personatges i en el motiu de l’admiració moral dels espectadors que ho contemplen. És per això que a mesura que avança la representació, Christof Loy subratlla, cada vegada més, la gratitud i l’afecte de Konstanze pel seu raptor i la tristesa de Selim per tot el que ell perd amb l’alliberament dels seus ostatges. La simetria entre les parelles, que és present en l’argument de l’òpera, fa que aquest esquema es reprodueixi també en la parella d’Osmin i Blonde, i que, finalment, una mirada molt més seriosa i profunda del que és habitual, i també molt més nostàlgica i lírica, inundi l’escena. El plantejament dramatúrgic de Christof Loy és incompatible, en conseqüència, amb un Rapte del serrall vestit amb les formes i els colors del rococó vienès i orientat a comunicar l’humor una mica superficial de les caricatures. En aquest context, els sentiments dels personatges constituïen parèntesis –no gaire més complexos tampoc– que permetien retornar amb més vivacitat al to de farsa que presidia preferentment l’espectacle. La gran diferència d’aquests muntatges amb el de Christof Loy no és només l’espai –auster, aquí, connotat de segrest contemporani–, sinó sobretot el tractament dels diversos sentiments dels personatges –amor o còlera–, tractats amb una intensitat, amb una autenticitat i amb una complexitat inhabitual en el singspiel. Així s’entén perfectament que aquesta producció guanyés el premi al «Millor espectacle de l’any» concedit per la revista especialitzada «Opernwelt».

«Dins uns decorats gairebé abstractes i un vestuari molt vagament oriental, Loy subratlla el caràcter vehement de les relacions entre els protagonistes, fent (discretament) al·lusió a un segrest al Pròxim Orient on les víctimes patirien la síndrome d’Estocolm (és evident que les dues noies no són insensibles als seus raptors). Aquest aspecte es veu accentuat pel manteniment de la quasi totalitat dels diàlegs parlats, una decisió que obliga els intèrprets a mostrar-se tan bons actors com cantants, objectiu en molt bona part assolit» Jean Lucas: Die Entführung aus dem Serail. («Opéra Magazine», novembre de 2006)