LAUSANNE 2010

M’agrada Lausanne. És una ciutat prou petita com per que no t’aclapari i prou gran com per que hi hagi de tot. El seu casc antic, amb carrers estrets, polits, endreçats, costeruts, alguns amb escales de tant com s’enfilen. És una ciutat de desnivells, amb balcons plens de flors, cases velles que semblen noves, gent tranquil·la, amable, amb aspecte de viure bé, no només de tenir diners, sinó de ser feliç. La part de la ciutat més moderna, amb carrers amples i avingudes també és agradable, amb algun parc tranquil on seure una estona i, com a totes les ciutats, amb cotxes per tot arreu. Però no és una ciutat caòtica, sinó més aviat tranquil·la i pausada. Plàcida. I també acollidora, perquè tens la sensació que si hi visquessis dues setmanes ja t’hi sentiries com a casa. Amb tres dies ja no et sents turista, i repetir els mateixos carrers per anar d’aquí a allà, conèixer els recorreguts et fa caminar amb la mateixa decisió que ho faries a Barcelona.

I la presència del llac la fa encara millor. A mida que baixes, més enllà de l’estació, i t’hi acostes, vas notant l’olor i la brisa de ciutat portuària, però sense la salabror del mar, ni l’ambient sinistre de moltes ciutats amb port marítim. La gent de Lausanne hi baixa a passejar, a navegar, i a l’estiu a banyar-s’hi, perquè és la seva platja, i neden entre els cignes i els ànecs, amb un onatge tranquil que convida a cabussar-s’hi. I el camí de ronda que en ressegueix la riba és ple d’acàcies, d’avets i de Dàlies a punt de florir, però també de plàtans, pins, castanyers, xiprés, pollancres... i molts d’altres que no reconec i que junts donen una imatge esplèndida d’un entorn del llac Leman acolorit de verds que es reflecteixen damunt l’aigua blava i s’inventen nous colors. El bany que ens hi vam fer, amb l’aigua més freda del que jo hagués volgut, ens va deixar nous i a punt per seguir caminant pels carrers de Lausanne.
A l’altra banda de la ciutat, a la part alta, la catedral domina el paisatge. És una immensa catedral gòtica, la més gran de Suïssa, diuen, al voltant de la qual hi ha un més que agradable barri de carrers estrets i tranquils. Al costat de la catedral, cap a finals de l’estiu s’hi celebra una trobada de ciutadans per cantar cançons plegats, amb un grup i un cantant que ho lideren. Vam tenir la sort de ser-hi i de gaudir de l’ambient distès que s’hi respirava, i cantar a ple pulmó algunes de les cançons que coneixíem. Una nit inoblidable, on tant la Roser i jo, com la Marta, la meva germana i la Clara, mig catalana i mig Suïssa, que ens hi van acompanyar, ens ho vam passar molt i molt bé. De fet, la nostra visita a Lausanne va ser per acompanyar la meva germana i la seva filla Laura a casa d’uns amics de Sarrià que tenen una casa a Lausanne perquè ell és Suís i sovint hi ha d’anar per feina.

I tenen quatre fills encantadors.

Tornant cap a Catalunya, vam fer parada a Avinyó i a més de passar-hi una nit i visitar el majestuós palau dels Papes, vam veure el famosíssim pont, i la Laura i va ballar al damunt.
Ara em queda el record d’una ciutat molt bonica, que m’agradaria veure a l’hivern, coberta de neu. Potser hi haurem de tornar aviat.