REI I SENYOR

Un clàssic de veritat, dels que fan plorar i fan riure, dels que fan pensar, i dels que ensenyen una manera de viure, i una manera de ser. D'aquells que tracten qüestions universals aprofitant les virtuts i les misèries de la gent d'un racó de món mig oblidat i d'una època on viure era dur i difícil. L'autoritat, la submissió, l'obediència, la rebel·lia, la tradició, la fidelitat, la fortalesa... qualitats que poden ser defectes si es porten a límit.

Josep Pous i Pagès és un autor per mi desconegut, i em va sorprendre que una obra escrita l'any 1918 i molt poc representada m'agradés com em va agradar. Un pare acostumat a manar i a no ser mai discutit, i un fill amb idees noves i amb caràcter s'enfronten, l'un per fer que la seva filla es casi amb qui no estima, i l'altre per defensar la seva germana i permetre que es casi amb el seu enamorat. La tradició i la modernitat topen i expliciten el final d'una societat patriarcal que lluita per sobreviure davant dels nous aires de llibertat. Lluís Soler és Andreu Reixac, el pare, l'home que porta les regnes de la casa familiar amb mà de ferro i que s'atorga la responsabilitat  de perpetuar el model heretat dels seus avantpassats, on el cap de família pren decisions i la resta les acaten. Sense discussions i sense dubtes. Es mostra magnànim amb aquells que el respecten i inflexible i cruel amb els qui gosen dur-li la contrària. I Lluís Soler sap representar un caràcter com aquest a la perfecció, perquè té l'ofici, el talent i la força necessàries per fer-ho, i la veu i el posat perfectes per ser un Andreu Reixac que imposa, que impressiona, i que fa por. Carles Romero és el fill, Narcís, que torna d'uns anys d'estudi a la ciutat per aplicar els coneixements a la hisenda familiar, i amb qui es confia per acabar sent el futur cap de família. Quan descobreix la situació de submissió en que viuen sobretot la mare i la germana es rebel·la i s'enfronta al pare, fins a les últimes conseqüències. No coneixia al Carles Romero, i em va semblar un bon actor, que aconsegueix no veure's eclipsat per la potència dels qui l'envolten.  La Sara Espígul és la Remei, la filla enamorada d'un home que el seu pare repudia, i que és obligada a casar-se amb algú que no coneix. Ella també s'enfronta al poder que l'obliga a renunciar a allò que més desitja per mantenir les velles tradicions. També em sembla una bona actriu, que treu el caràcter i la força tot i aparentar ser fràgil i vulnerable. El seu paper en alguns moments aconsegueix emocionar. En Quimet Pla és l'oncle, el més gran defensor de l'ordre establert i qui més s'oposa als canvis, sobretot pel dolor que li suposa veure com altres són capaços de fer allò que ell no va gosar fer quan era jove. Com sempre, en Quimet està esplèndit, i aquest cop fent un paper dramàtic, que em va colpir més que cap altre, i que va provocar algunes rialles per mi incomprensibles. 

La Roser Camí és la mare, i fa un paper difícil, perquè es mou entre la necessitat de respectar al seu marit i acatar les seves decisions, i la de defensar la seva filla i el seu fill davant la intransigència del pare. Això la porta a haver de demostrar un patiment i una angoixa que resulten molt creïbles amb un posat que barreja un caràcter vulnerable amb una fermesa que sempre es veu ofegada per la por al marit. Un personatge inquietant que és, de tots, el més tràgic. En Pep Cruz és el pastor Cebrià, que juga a cavall entre l'obediència a l'amo i l'admiració i la defensa dels qui s'hi encaren. Dona l'empenta necessària al Narcís perquè obri els ulls. Com sempre, vam veure un Pep Cruz impecable, i tot i que potser no és el personatge més lluït, a les seves mans resulta més que destacable.

Tant la posada en escena com la direcció fan que sigui una obra molt interessant i que valgui la pena anar a veure-la.