RELATOS SALVAJES

No ho fem gaire sovint, però ahir dimecres vam decidir anar al cinema. Feia dies que m’havien recomanat “Relatos salvajes”, i em va fer gràcia trencar la setmana amb una sortida per picar alguna cosa i veure una bona pel·lícula. La recomanació venia de companys de feina, que deien que era molt divertida, i que no me la podia perdre. Tenia clar que em venia de gust riure, i si et diuen que es divertida doncs penses: riuré!

Era el dia de l’espectador, i vam decidir anar-hi d’hora per por a que hi hagués molta gent i ens quedéssim sense entrades. A les nou érem allà davant, i la taquilla encara no havia obert. Sorpresos de veure que no hi havia ningú fem cas al cambrer del bar del costat que ens diu que la noia deu estar al caure, perquè normalment surt a sopar i torna a les nou Jo entro al bar a demanar alguna cosa per menjar, res, algun “pinxo”, truita de patates, una cervesa i una copeta de vi negre. La Roser segueix fent cua a fora, però a i-vint decideix entrar sense que la taquillera hagi aparegut. Mengem, i surto jo en el precís moment que arriba ella. Només som quatre fent cua, jo el primer, i quan em vol donar les entrades se li encalla la màquina dispensadora i ha d’avisar a algú perquè l’arregli. Ho fa amb una certa dificultat, però finalment em dona les entrades, a 6’80€ cadascuna i no als 4’50€ que ens pensàvem que valia el dia de l’espectador. Sí, aquest és el preu, excepte en les pel·lícules de la Warner... una sorpresa.

Paguem uns excessius vint euros pel soparet i entrem a la sala quinze minuts abans de l’hora. Estem sols fins cinc minuts abans, i quan s’apaguen els llums som deu persones a la sala. Si el dia de l’espectador hi ha deu persones veient una pel·lícula que se suposa que és bona, qui deu venir els altres dies entre setmana?

M’havien dit que són sis històries divertides, hilarants, sorprenents i originals. Molt ben fetes, amb bons actors i bona música. Això sí, estan molt ben realitzades, amb plans sorprenents, ritme, en general molt ben interpretades i amb cops d’efecte que impacten.

Però no m’havien parlat de violència, i com que sovint prefereixo no saber massa coses ni de l’argument ni del contingut, perquè vull descobrir-ho dins la sala, doncs no en tenia ni idea que hi hauria sang i fetge... i mala llet, molta mala llet.

La Roser no suporta la violència i jo tampoc. Per tant, a mida que avançaven les històries ens anàvem arronsant més i més, i avorrint, i incomodant. Avui he llegit algunes crítiques, per saber que en pensava la gent, i he descobert amb sorpresa, més sorpreses, que a tothom li agrada. Fins hi tot algú diu que allò no és violència de res, que hi ha amor i tendresa. L’amor pot ser que l’hagi vist moooolt agafat pels pèls, però la tendresa no hi és per enlloc.

La història de l’avió et fa presagiar que tot anirà bé. És original, va al gra sense floritures i té la seva gràcia. Les casualitats finalment resulta que no són tant casuals. No fa riure, però té gràcia.

 

 

Després ja comencem amb la sang, seguint amb les casualitats, que aquest cop si que són casuals. Venjança gairebé involuntària, però cruel i macabra. Tot plegat amb uns ous estrellats que allà anomenen papas fritas a caballo.

La tercera, que em van dir que era boníssima, per mi és la pitjor. És la que demostra fins on ens pot dur la violència, i com de fàcil és que se’ns en vagi de les mans. És cruel, sàdica i despietada. Excessiva, pel nostre gust.

 

Més violència, aquest cop no tant explícita, però també massa possible. La impotència ens pot arribar a fer bestieses que no podem ni imaginar. Potser la millor història, juntament amb la primera, la que se salva de la desfeta, segurament gràcies al Ricardo Darín, perquè te’l creus des del primer moment.

 

La proposta indecent de la següent història és el que més impacta. No hi ha aquí cap escena explícita de violència, però si un intent d’encobrir a algú estimat fent-ho pagar a un innocent. Se salva justet, justet... la història, no els protagonistes.

 

 

 

I l'última, un casament surrealista, una història molt ben explicada, però que de tant insòlita i increïble, resulta gairebé ridícula. Aquí em va semblar que alguns dels secundaris no estàvem a l’alçada, i es notava que ni ells mateixos s’ho creien... però potser és el que se’ls hi demanava.

 

Això si, totes les històries et presenten els personatges amb una ràpida pinzellada, però tant precisa que de seguida et situes.

Conclusió, una nit especial es va convertir en una nit vulgar, i vam sortir de no molt bon humor per agafar un autobús que trigaria 33 minuts, i que finalment vam optar per un taxi que gairebé ens va sortir més barat. 4’85€. L'última sorpresa de la nit va ser positiva !!