SER-HO O NO

El teu veí de dalt és un escriptor conegut. Buscant què es diu d’ell a internet, descobreixes que és jueu. Sembla que això no dona per massa, però és prou com per trenar una història feta a base d’esquetxos curts, de trobades casuals a peu d’escala entre dos veïns, un de madur, culte i educat i un altre de jove, primari i manipulable. Escenes curtes separades per moments musicals amb l’escena totalment fosca.

El contrast és tant evident que no hi pot haver ningú que dubti d’on es troba la raó. El tema ja és prou clar com per què un es pugui haver fet una idea clara sobre què significa ser jueu i quins són els motius més o menys explicables de l’antisemitisme. I el fet que els personatges tinguin uns perfils tant clarament marcats encara fa més evidents les coses, per si algú encara tenia dubtes. El sentit de l´humor també ajuda a pair-ho, i es pot ser més didàctic fent riure que cridant o insultant. Tot i així, quan l’interlocutor detecta ironia en les respostes, la seva reacció es pot tornar violenta. I jo mateix he comprovat que algunes coses que m’han fet gràcia m’ha fet ràbia que me n’hagin fet... no sé si m’explico...

Cal ser intel·ligent per no ofendre a aquell qui no es capaç d’entendre allò pel que no està preparat. Se l’ha de convèncer a base de temps i d’evidències... i amb l’ajuda, o l’oposició, d’internet.

Una obra de Jean-Claude Grumberg interpretada per Josep Maria Flotats i Arnau  Puig al teatre lliure de Gràcia. El dia de l’estrena la sala és plena a vessar, i es respira un ambient  excel·lent. L’escenografia és molt sòbria, ideal per què els actors carreguin amb tot el pes de la representació, i des del primer moment ja es veu en realitat que el pes recau al damunt d’en Josep Maria Flotats. I fa la impressió de que hi ha moltes ganes de veure’l i d’aplaudir-lo. Ens en donarà motius, segur. Però també hi ha espectació, com a mínim jo tinc curiositat, per veure l’Arnau Puig i saber si serà un bon complement al gran Flotats o si es notarà massa la diferència entre el veterà i el gairebé debutant.

Jo crec que sí, que la distància és massa gran, i a un actor tant consagrat i reconegut no li cal un “sparring” amb un nivell tant diferent. NO ho fa malament, no, però el contrast no ajuda al resultat final. Pot semblar que ja està bé que hi hagi aquest contrast, perquè els personatges que representen també el tenen, però em sembla que hi hauria opcions més adequades. Tampoc vull ser injust amb l’Arnau, i és que pocs aguanten la comparació amb en Flotats.

El monòleg final em va semblar antològic, i la força dels aplaudiments del final crec que anaven dirigits sobretot a aquest final brillant, on se’ns descobreix qui és en realitat el veí de dalt, i ens parla de records i vivències, amb aquella naturalitat tant espontània que aconsegueixen només aquells actors amb un do especial. I en Josep Maria Flotats el té.