LA PRIMERA HISTÒRIA D'ESTHER

Ahir vam anar la Roser i jo a la sala petita del teatre Nacional a veure "La Primera història d'Esther", de Salvador Espriu. I ens va agradar. Ens va agradar molt... però no en vam entendre una gran part.
És un monument a la paraula, si, però és, per damunt de tot, un monument al català, llengua que ell considerava ferida de mort. Volia fer una mena de testament, demostrant, amb un llenguatge riquíssim, les seves grans possibilitats. Finalment, més que certificar-ne la defunció, l'obra va contribuïr a un cert rellançament de la llengua, i va suscitar un gran interès per part dels intelectuals catalans de l'època, primer, i per la població en general, després.
Però aquesta dificultat de comprensió fa que hagis de fer un esforç per descobrir què és el que Espriu ens vol dir. I no n'hi ha prou amb veure l'obra i no pensa-hi més. Convé un treball de recerca per aprofundir en el text i en l'autor i treure'm conclusions. I posar una mica de llum en un text dens, ple de paraules que em deixat de sentir ja fa temps o que potser no hem sentit mai. És de gran ajut l'escenografia, la proximitat dels actors, que fan una feina exelent!, la llum, i la música, deliciosa. En canvi, el ritme frenètic i les gairebé dues hores seguides, la fan més difícil d'entendre. Una paradeta per pair no hagués estat malament.
Ara he llegit el que el Pere va escriure i ho he trobat molt més interessant que quan ho vaig llegir el primer cop, que feia mes de vint anys que havia vist l'obra. Però em costa veure-hi la relacions amb l'univers, els estels o la matèria. Més aviat hi veig un esforç per fer-nos veure la inutilitat dels enfrontaments i de les guerres. Per una part és un cant a favor dels més febles i desfavorits i per un altre un crit en contra de l'odi i la venjança.
Els catalans som el poble jueu. Els Perses els espanyols i el Rei, Franco. És una interpretació que he llegit i que no em sembla descartable coneixent el pensament de l'autor.
Reprodueixo el monòleg final, a càrrec de l'Altíssim (un captaire cec que fa de narrador). Entre parentesis els meus comentaris.

"Pregueu pels ximples de la vila, dinastes incomparables sota el prestigi d'en Trictrac (era un captaire d'Arenys), els mendicants que captaren de porta en porta, per places i carrers, una minsa i reganyosa caritat durant generacions senceres (Amb la perdua de les colònis a Amèrica van tornar molts "indianos" empobrits i va augmentar espectacularment el nombre de captaires a les poblacions costaneres). I per les opulentes famílies, ja extingides, dels Tries i els Pasqual, dels Pastor i els Vallalta (Amics de la seva família, integrants de la burgesia d'Arenys). I per la senyora Maria Castelló, que segué llegint en una cadira ranca. I per la dama dels Antommarchi, l'estugosa Angèlica, de professió malalta, condemnada fins al seu traspàs, des de la infància a una senectut extrema, a endrapar cada dia, amb cert desmenjament aristocràtic, un parell de pollastres capons, únic requisit d'escaiença a les seves delicadeses. I per l'Esperanceta Trinquis (Un altra captaire d'Arenys), colgada per la neu en un clot, prop de la via del tren. I per l'Escombreta, proferidora dels espinguets més aguts que mai s'hagin llançat de llarg a llarg de la costa. No oblideu tampoc els Torres, que anaren i vingueren a través dels cinc oceans, i els altres pilots i mercaders que els emularen. I els pescadors confrares de sant Elm i els calafats i mestres d'aixa de les antigues mestrances. I els comparets i macips de sant Roc, que veremaren les nostres vinyes i desfilaren a les processons, quan el raïm verola. Pregueu també per Tomeu Rosselló, a qui Salom incorpora a la llegenda sinerenca. I pel notari i el bisbe, el nebot i l'oncle, abans amos d'aquest jardí, que posseïren un talent claríssim i una enorme personalitat autoritària i bondadosa. I pel metge Miquel, i el ric Xifré, i el filòsof Moles, i la resta innumerable. I per l'Eleuteri (un amic d'infantesa que vamorir jove), i per mi, i pels amics dels jueus, i pels jueus i llurs enemics" .

Fantàstic !!!!!!

Aquest és el missatge d'en Pere Homs:

Perdut en l'aigua
callada del meu somni.

Jo sol, i l'ombra
dels xiprers, que m'espera
mirall endins de l'aigua
del meu somni.

Pedra, vent: em podríeu
allunyar del continu
pas de cristall, de l'aigua
del meu somni?

Enllà d'una profunda
nit sense veus, em nego
en el dolor de l'aigua
del meu somni.

"Per ser cantada en la meva nit". Salvador Espriu.

(Matí del dissabte 17 de febrer de 2007)
Ombres de xiprers amigues,

No puc evitar intentar evitar que el pas del temps eviti el record del que he viscut aquesta passada nit.

I és que aquest vespre alguns de nosaltres hem, de nou, passejat pel personal "jardí dels cinc arbres": el roser de pell leprosa, la troana, la camèlia, el libanenc i la palmera gànguil. Cinc arbres com cinc son els sentits que han assistit a un gran espectacle: "Primera Història d'Esther" de Salvador Espriu a la Sala Petita del TNC.

I com sempre que un coneix, convé fer-ne ressenya, destil·lar allò que ha omplert l'esperit i compartir-ho, altrament es perdrà, irremeiablement, per les ombres de l'oblit.

Ara, mentre transito pel viscós indret que separa la vigília del són i a l'inrevés, el meu cervell es comporta com una "càmera de boira": ara aquí, després allà hi queda, per uns instants, la traça d'una partícula, d'una idea. Si no vull perdre-la per sempre més, m'haig d'armar de llapis i paper i "capturar-la". I així ho he fet.

Espriu no podria ser el gran poeta que és si, en passar un parell d'hores pel seu univers, no et deixés trasbalsat. D'altre banda, aquest dies he tornat a escola i aprenc els fonaments de l'univers físic. Sabent una mica d'un i una mica de l'altre, m'ha semblat que hi veia comportaments anàlegs.

En el "món de les estrelles" hi han tres aspectes fonamentals.

L'expansió accelerada de l'univers. La més bella de les estelades nits ens descobreix no més de 5 o 6 mil estrelles. Però en són més, moltes més!. Els 100.000 milions de galàxies que, amb 100.000 milions de estels cada una (un més, un menys) que sabem formen l'univers, s'allunyen unes de les altres -i per tant, també de nosaltres- a una velocitat proporcional a la distancia que les separa, és a dir, com més lluny més ràpid s'allunyen. L'univers és, doncs, cada vegada més buit!.

El lent, però inexorable, efecte de la Llei Universal de la Gravitació en la seva primera formulació per Newton al segle XVII o la de la Teoria de la Relativitat General d'Einstein l'any 1916 que, amb més o menys matisos, estableixen que dos cossos s'atrauen amb una força que és proporcional al producte de les seves masses i inversament proporcional al quadrat de la distancia que les separa. La força és més gran com més grans siguin les masses i més curtes les distancies. Aquesta és la força que concentra la matèria en cossos celestes!.

El valor constant de la velocitat de la radiació electromagnètica i, en particular, d'aquella a la que els nostres ulls són sensibles: la llum. Els raigs que impacten avui a la nostre retina (o instruments d'observació) van sortir fa molt temps dels seus orígens. Això fa que observar els estels es converteixi en un viatjar en el temps, en saber com s'ordenava la matèria, no pas ara sinó en el passat: com més lluny més pretèrit!.

Doncs bé, d'univers a univers!.

A l'univers d'Espriu, i en especial a Primera Història d'Esther, les idees son la matèria i els estels són els mots!. Espriu ens descobreix moltes més paraules de les que dia a dia, nit a nit, ens acompanyen. Són moltes més de les que coneixem i podríem arribar a pensar –curiosa idea la d'un nombre gran però finit "d'astres" que es reparteixen per un univers infinit!–.

A cada instant les idees s'atrauen unes a les d'altres i acaben per fer néixer noves paraules. Però com les galàxies, els mots també s'allunyen de nosaltres. El nostre lèxic esdevé menys i menys dens. Amb tot, encara podem veure néixer nous mots, veure com evolucionen, com es consumeixen i, a la fi, com "desapareixen" i deixen de brillar en el firmament de la llengua. Allà romandran com "paraules mortes" tal i com ho fan les supernoves quan, un cop esgotat el seu combustible d'hidrogen, primer, i d'heli més endavant, col·lapsen sota la brutal força de la seva pròpia gravetat.

Aquells que han estudiat Espriu parlen de la Primera Historia d'Esther com d'un monument a la paraula. No seré jo qui els portarà la contraria però, a mi, m'ha suggerit l'idea d'un satèl·lit equipat amb un avançat telescopi que ens acosta les paraules més llunyanes, paraules que ens venen del passat. Espriu és el Hubble de l'univers del mots.

Em queden, però, molts dubtes. El primer: si les idees son la matèria i les paraules els estels, què és la matèria fosca?. A l'univers, el 96% és matèria o energia "fosca". Tan sols un 4% és matèria que es deixa veure: electrons i altres leptons, quarks, barions o mesons. La resta no la veiem però sabem que hi és per l'efecte que té sobre les galàxies i els cúmuls de galàxies, tot i que no en coneixem la seva naturalesa. Hi ha, doncs, matèria fosca a l'univers d'Espriu?.

Fosc o clar, Espriu té la força de fer-te comprendre el que dins teu dorm somort sense coneixement, ni tan sols, de tu mateix. Allò que diu ho sens teu ... tot i que ho ignoraves!. I ho fa sense violentar-te. Serenament. Talment com sagaç encantador de serps. Sense tu voler-ho ... en demanes més, que furgui més estona, més endins. I que t'expliqui.

Una monumental abraçada,


I mira que escriu bé el "punyetero".