Misteri de Dolor és un drama d’Adrià Gual que té els tres ingredients més habituals del teatre clàssic, amor, gelosia i mort, però on també hi és present d’una manera molt clara la forma més radical d’altruisme, o com a mínim a mi m’ho ha semblat. Quan una persona decideix prendre’s la vida després d’haver vist el seu marit amb una altre dona podem pensar que ho fa portada per la desesperació, per la ràbia que li provoca sentir-se humiliada. Però quan la dona que està amb el seu marit és la seva filla, fruit d’un matrimoni anterior, hi ha dues opcions. La de la desesperació i l’odi, però també la de l’amor a les dues persones que l’enganyen, la de voler deixar el camí lliure perquè es puguin estimar sense noses. A tot això hi hem d’afegir que estem parlant d’una dona madura, Mariagna, casada amb un home molt més jove que ella, Silvestre, i que realment encaixa millor amb la filla de vint i dos anys, Mariagneta, que amb ella. Jo crec que l’autor, en fer que la Mariagna es suïcidi sense donar cap explicació, i sense fer cap mena de retret a la jove parella després de descobrir-los junts, el que ens vol dir és que és un acte d’amor i no d’odi. O com a mínim ens vols deixar en el dubte. El nom de l’obra, Misteri de dolor, ho insinua.
Pel que fa a la direcció, crec que ha estat un encert l’actualització, que fa més propera la interpretació gens afectada dels actors, especialment el to desenfadat de la jove Mariagneta, difícilment comprensible en un entorn de fa cent anys, i els situa en un entorn rural igualment creïble, però més proper. De fet, fins i tot situada en l’actualitat seria creïble un entorn rural tant tancat, on el casament d’una dona madura amb un noi jove, o un triangle amorós encara despertarien la curiositat, el recel i la desaprovació del seu entorn.
La Mercè Arànega encaixa molt bé amb el seu paper, i sense arribar a la interpretació sublim de Mort de Dama, m’ha semblat que fa un paper excel·lent, i que ha trobat la manera de donar vida a un personatge que lluita entre la felicitat de tenir un home jove que l’estimi i el patiment de perdre el seu estimat. La seva marxa cap a la mort és un gran moment, que s’intueix gràcies a la seva falsa tranquil·litat.
També li posaria bona nota a l’Ernest Villegas, un actor que ja em va agradar a l’inspector, i que té aquest to descarat de la joventut i el sap mantenir dalt de l’escenari, amb una bona dicció, un accent envejable i una declamació natural, sense cap artifici ni afectació i amb la dosi justa de “xuleria”. No anem sobrats de joves amb aquesta projecció, i em sembla que aquest noi serà , i ja ho comença a ser, un gran actor.
Per mi el millor descobriment de la nit ha estat la Maria Rodríguez Soto. M’han emocionat els seus canvis sobtats d’humor, la seva manera de riure, ara histèrica, ara infantil, ara madura. La manera com es mou per l’escenari i com mira als altres actors no són propis d’una actriu inexperta, sinó d’algú que sap el que es fa. Segurament està molt ben dirigida, però hi ha bona fusta. El seu posat absolutament natural m’ha ajudat definitivament a creure’m la història, i a entrar-hi fins a oblidar-me dels actors, de l’escenari i del teatre. Felicitats, noia !
Un plaer.
Manuel Dueso en diu això:
Nota del director
És difícil explicar allò que no pertany a la raó. Allò que encén el cor i crema els llavis. Allò que no té aturador, com la metxa d’una bomba. I tot això és la llavor que creix amb certa desmesura a Misteri de dolor. I aquesta desmesura fa que els personatges, com en un bany de passió i de desig, es barallin amb el seu destí. Quan vaig llegir Misteri de dolor, ja fa molts anys, recordo que em va impressionar molt, i encara ara ho
fa. Em sembla una obra molt valenta en el moment en què va ser escrita (1904), i valenta sobretot per la manera com explica una història creant uns personatges abocats a viure sobre el foc, sigui flama o sigui brasa. Creació i destrucció alhora. Mariagna, Mariagneta, Silvestre, Segimon… Aparentment aquietats en un món rural on tothom sap de tothom, on sortir del costum està mal vist, on les emocions bullen, amagades sota la pell fins que es fa inevitable l’explosió i llavors s’activa el volcà, tot és un terratrèmol, com la vida mateixa quan la deslliguem. Hem desplaçat la història cap a 1967-1970 per aproximar-la a l’espectador, per fer més propers els esdeveniments. Això ha estat possible gràcies a la força del text, que no tan sols ho permet, sinó que ho demana. Hem volgut burxar rere cada paraula a la recerca d’allò irracional i intentar entendre-ho més enllà de la raó, més enllà del que se’ns mostra com a convencional. Un treball ben exigent, com sempre en el teatre, que no hauria estat possible sense l’entrega, l’entusiasme, la complicitat i la valentia de tot l’equip a qui agraeixo el gran esforç realitzat. El que hem cuinat amb la recepta d’Adrià Gual ara està servit a l’escenari. Bon profit.
Manel Dueso
Pel que fa a la direcció, crec que ha estat un encert l’actualització, que fa més propera la interpretació gens afectada dels actors, especialment el to desenfadat de la jove Mariagneta, difícilment comprensible en un entorn de fa cent anys, i els situa en un entorn rural igualment creïble, però més proper. De fet, fins i tot situada en l’actualitat seria creïble un entorn rural tant tancat, on el casament d’una dona madura amb un noi jove, o un triangle amorós encara despertarien la curiositat, el recel i la desaprovació del seu entorn.
La Mercè Arànega encaixa molt bé amb el seu paper, i sense arribar a la interpretació sublim de Mort de Dama, m’ha semblat que fa un paper excel·lent, i que ha trobat la manera de donar vida a un personatge que lluita entre la felicitat de tenir un home jove que l’estimi i el patiment de perdre el seu estimat. La seva marxa cap a la mort és un gran moment, que s’intueix gràcies a la seva falsa tranquil·litat.
També li posaria bona nota a l’Ernest Villegas, un actor que ja em va agradar a l’inspector, i que té aquest to descarat de la joventut i el sap mantenir dalt de l’escenari, amb una bona dicció, un accent envejable i una declamació natural, sense cap artifici ni afectació i amb la dosi justa de “xuleria”. No anem sobrats de joves amb aquesta projecció, i em sembla que aquest noi serà , i ja ho comença a ser, un gran actor.
Per mi el millor descobriment de la nit ha estat la Maria Rodríguez Soto. M’han emocionat els seus canvis sobtats d’humor, la seva manera de riure, ara histèrica, ara infantil, ara madura. La manera com es mou per l’escenari i com mira als altres actors no són propis d’una actriu inexperta, sinó d’algú que sap el que es fa. Segurament està molt ben dirigida, però hi ha bona fusta. El seu posat absolutament natural m’ha ajudat definitivament a creure’m la història, i a entrar-hi fins a oblidar-me dels actors, de l’escenari i del teatre. Felicitats, noia !
Un plaer.
Manuel Dueso en diu això:
Nota del director
És difícil explicar allò que no pertany a la raó. Allò que encén el cor i crema els llavis. Allò que no té aturador, com la metxa d’una bomba. I tot això és la llavor que creix amb certa desmesura a Misteri de dolor. I aquesta desmesura fa que els personatges, com en un bany de passió i de desig, es barallin amb el seu destí. Quan vaig llegir Misteri de dolor, ja fa molts anys, recordo que em va impressionar molt, i encara ara ho
fa. Em sembla una obra molt valenta en el moment en què va ser escrita (1904), i valenta sobretot per la manera com explica una història creant uns personatges abocats a viure sobre el foc, sigui flama o sigui brasa. Creació i destrucció alhora. Mariagna, Mariagneta, Silvestre, Segimon… Aparentment aquietats en un món rural on tothom sap de tothom, on sortir del costum està mal vist, on les emocions bullen, amagades sota la pell fins que es fa inevitable l’explosió i llavors s’activa el volcà, tot és un terratrèmol, com la vida mateixa quan la deslliguem. Hem desplaçat la història cap a 1967-1970 per aproximar-la a l’espectador, per fer més propers els esdeveniments. Això ha estat possible gràcies a la força del text, que no tan sols ho permet, sinó que ho demana. Hem volgut burxar rere cada paraula a la recerca d’allò irracional i intentar entendre-ho més enllà de la raó, més enllà del que se’ns mostra com a convencional. Un treball ben exigent, com sempre en el teatre, que no hauria estat possible sense l’entrega, l’entusiasme, la complicitat i la valentia de tot l’equip a qui agraeixo el gran esforç realitzat. El que hem cuinat amb la recepta d’Adrià Gual ara està servit a l’escenari. Bon profit.
Manel Dueso
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada