JOAN SOLÀ

El meu bon amic David m'ha enviat quest escrit:

M’han arribat aquestes paraules d’en Joan Solà i m’ha semblat que compartir-les amb vosaltres, és una manera modesta de retre-li un petit homenatge...

Va aparèixer publicat a l'Avui el 9 de novembre de 2006. L'article es titulava "Tres principis".
"Jo voldria dir-los tres principis que a mi em funcionen prou bé.

Principi de no-agressivitat. No ens hem d'enfrontar individualment persona a persona; no hi guanyem res ni nosaltres ni els altres, sinó tot al contrari: ells i nosaltres en sortim escaldats, enrabiats. A part que les persones, en solitari, som molt febles.

Principi de no-renúncia. En canvi, fora del cara a cara individual, es tracta de no renunciar mai al català: en una botiga, en un restaurant, en una entitat o en un acte públic qualsevol. En aquests casos la sensació d'agressivitat, d'incomoditat, és ja molt més feble o fins i tot desapareix. I a més a més, en aquest cas ens protegeix la llei. I és per aquí que podem fer forat: anant escampant la voluntat de no cedir.

Principi d'exigència pública. Davant els polítics, davant les institucions, davant les entitats, es tracta d'exigir incondicionalment i implacablement almenys allò que les lleis s'han dignat concedir-nos. Exigir que els polítics ens facin recuperar la confiança en nosaltres mateixos i ens facin respectables davant els altres. Cadascú practicarà aquest principi des de les seves possibilitats, des del seu lloc de feina o responsabilitat, sense posar-s'hi pedres al fetge: simplement apel·lant a la llei i als principis més elementals (sovint no escrits) del dret a la pròpia personalitat. Sense rancúnies, sense aixecar la veu: amb tota la calma, però sense treva. Si un alumne d'Erasmus aixeca la mà a classe demanant que el professor parli en castellà, tu l'aixecaràs demanant que parli en català: sense cap complex, sense vergonya, sense por, amb la consciència clara que dónes suport a la valentia del professor i al teu dret: és un acte natural i digne. I seran les autoritats competents les que hi hauran de trobar la solució, no pas tu individualment. Si tots féssim això, us ben asseguro que les autoritats també actuarien o reaccionarien de tota una altra manera. Si poguéssim aplicar això al cine, la difusió i la flexibilitat del català tindrien un suport excepcional. Però aquí jo no veig que s'hi pugui aplicar, simplement perquè primum vivere: aquí són les autoritats que han de passar al davant."

Suposo que hi estic d'acord. I dic suposo, perquè sovint, hi ha castellanoparlants que no practiquen el primer dels principis. Es veritat que dos no es barallen si un no vol, però costa contenir-se quan al davant hi tens algú prepotent o intolerant. Potser ja comença a ser hora que algú els planti cara, encara que el preu que paguem sigui, com diu en Joan Solà, una enrabiada, o alguna cosa més.

No ho sé, potser en Joan Solà té raó, però veient com estant les coses i que el català segueix provocant urticària a Espanya, no caldria buscar noves estratègies.?

Malgrat tot, hem d'estar eternament agraïts a en Joan Sola, i a d'altres com ell que tant han fet per la nostra llengua i pel país. Si tots féssim com ells segur que les coses ens anirien molt millor.