Bruges és una de les ciutats més boniques que conec. És prou petita com per poder caminar-la de dalt a baix sense massa esforç, fugint en els moments de més moviment del centre i passejant pels carrers endreçats i nets, i pels canals tranquils i els seus ponts de pedra, o per les desenes de places i placetes sempre envoltades d’aquelles cases amb la teulada esglaonada i les parets de maons de diversos colors. Sobretot n’hi ha del clàssic color vermellós del fang cuit, però també se’n veuen de blanques, grogues o marrons. Rarament alguna de verda o rosa. La combinació és molt bonica, i la llum del sol les fa lluir encara més, amb els carrers de llambordes polides i els canals de baranes platejades i d’aigua tèrbola, amb cignes i ànecs i algunes gavines, i amb salzes començant a ensenyar les seves fulles d’un verd molt clar, penjant amb aquell aspecte melangiós que els hi dona nom. Desmais que ara al mes de març encara no tenen tota la seva força, però que ja l’insinuen. S’intueix que l’esclat de la primavera és a punt d’arribar i em sap greu no poder allargar l’estada per veure’l i gaudir-ne. Però el consol el tinc davant dels ulls. Ara mateix, tot plegat configura un paisatge urbà d’una bellesa indiscutible, serena, d’una esplèndida sensació de calma i de pau.
No exagero. Bruges és una ciutat pacífica, amb poca gent a les hores en que els turistes d’altres ciutats ja no hi són, i on és fàcil caminar llargues estones al capvespre sense trobar gairebé ningú, i sense cap sensació de solitud. Als seus carrers hom hi té aquella estranya sensació de seguretat que et donen els espais coneguts, aquells on hi hem caminat de sempre i on ens hi sentim protegits. Podríem dir que és una ciutat ja coneguda. Fins i tot familiar.
No em sabria greu viure-hi un temps, ara que ja no necessito el brogit de la gran ciutat. Abans em delia per trobar llocs plens d’animació i de gent amunt i avall, però ara ja he descobert l’agradable encant del passeig assossegat, de l’avorriment controlat i volgut. Del tedi buscat.
Res no es pot comparar a la sensació de travessar la plaça del mercat a les onze de la nit, amb una mica de fred, i les llambordes lleugerament humides reflectint la llum groga dels fanals. Ben acompanyat, havent sopat poca cosa, i gairebé en silenci, camí de l’hotel Salvators, al costat de la catedral de Sant Salvador, per descansar després d’un dia de recórrer carrers nous, sabent que demà encara ens queda molt per veure, i molt per retrobar.
Tornarem a Bruges.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada