CORIOLÀ

Quan vaig al teatre normalment tinc temps de preparar-me pel que veuré, perquè miro de comprar les entrades amb molta antelació, i puc anar trobant informació sobre l'obra, l'autor o el director per fer-me'n una idea. Aquest cop, però, a les set de la tarda em van oferir unes entrades per anar al Lliure de Montjuïc a veure Coriolà, que començava al cap d'una hora i mitja. En l'abonament d'aquest any no l'havia triat perquè algunes de les coses que he vist de l'Àlex Rigola no m'han acabat d'agradar, i a més, sovint Shakespeare em resulta pesat, difícil de digerir i, ja sé que sona a sacrilegi, passat de moda. Vaja, que no em venia de gust.

Però davant la possibilitat de veure-la de franc no vaig dubtar. Potser fins i tot m'agradaria !

Però va ser només una il·lusió, perquè des del primer moment ja em va semblar que segueixo sense sintonitzar amb l'estil del Rigola, i tot i que he de reconèixer-li una originalitat i un atreviment poc habituals, pel meu gust va massa enllà, porta els clàssics a un punt que em resulta impossible entendre el que em proposa, i encara més si no he pogut llegir gaires referències abans. Però començo per les coses positives, que n'hi ha !

L'escenografia despullada, amb aquesta mena d'anunci al mig, i els actors bellugant-se amunt i avall crea imatges d'una gran força, amb moment d'una bellesa extraordinària, especialment quan el rètol dona voltes i tots canten el Five Years del David Bowie, amb la música a tot volum en un increscendo que em va posar la pell de gallina. Però això té poc mèrit, perquè des de que tinc quinze anys són fan del Bowie, i escoltar una cançó seva sempre em motiva. Potser és la única cosa que comparteixo amb L'Àlex Rigola, el gust per aquest cantant, en el seu cas gairebé l'obsessió, perquè a la seva "Tragèdia" del grec de l'any passat va ser Starman la que va sonar, en una situació escènica similar.

També vull destacar la feina d'en Joan Carreras, que té una presència elegant, i una veu potent que omplen l'escenari i eclipsen la resta d'actors. Però va ser l'Aina Calpe la que em va salvar la nit. Una noia jove, a qui no coneixia, que va demostrar saber moure's més que ningú, amb tota l'elegància del món, i amb una veu que em va impressionar.  Amb l'espasa a la mà,  i el Rèquiem de Preisner sonant amb tota la seva força i bellesa, en un altre bon moment coreogràfic i sobretot musical, era l'única que marcava els temps dels moviments amb precisió, i convertia en un ball preciós un seguit de gestos més aviat durs i sincopats. Si es comparava l'armonia i la bellesa dels seus moviments amb els de la resta, no quedava ningú viu... bé només el Joan Carreras, que destacava per la seva terrible expressió.

Sempre em sap greu parlar malament dels actors, i no ho faré. Només dir que no em van saber fer entrar en el text, a cops per una dicció poc clara, d'altres per no matisar prou el to de la seva veu, cridant massa o parlant massa de pressa. Tampoc crec que sigui ben bé culpa d'ells, i ho atribueixo a una direcció que no els dibuixa prou bé, i que intenta dir en poc més d'una hora el que l'autor va voler dir en tres. Ja sé que només ha quedat l'essencial, i que segueix sent una crítica a una mena de democràcia manipulada. Però després del que vaig veure i sentir, seria incapaç de deduir res d'això. Potser si que aquest era l'objectiu del director, però o bé jo no vaig estar prou atent, o no vaig entendre res. Potser és culpa meva...