ELS MISERABLES

En el context de la rebel·lió de juny a França, Jean Valjean és alliberat de la presó després de molts anys de condemna. Ressentit contra la societat, aprofita la primera ocasió que té per robar, i és perdonat per la seva víctima, amb la condició que reflexioni i canviï. Aquest és el punt de partida d'Els Miserables, una novel·la èpica que Víctor Hugo va escriure a mitjans del segle XIX, en ple romanticisme, i que posa de manifest un canvi de pensament en relació a les principals qüestions universals, com ara el bé i el mal, el perdó, la justícia, la llei, i és clar, l'amor. No he llegit la novel·la, i no he vist el musical al teatre, i per tant no la coneixia més que per alguna pel·lícula antiga i poca cosa més.

Hugh Jackman és Jean Valjean, i Russel Crowe, Javert. Cadascú representa una manera de veure la vida i d'afrontar-la. I tots dos, encara que Russel Crow hagi rebut males crítiques, fan una interpretació boníssima i canten amb una força i un realisme exquisits, i  d'una manera tant adeqüada al personatge, que fan que aquesta adaptació cinematogràfica sigui gairebé perfecta. La veritat és que tots els personatges canten molt bé, i tant els altres protagonistes com els cors ratllen la perfecció. I deu ser mèrit de cadascú, logicament, però em sembla que sobretot és gràcies al fet d'haver gravat totes les escenes "en directe", sense playback. I també gràcies a que hi ha una direcció esplèndida, que cuida fins a l'últim detall, amb una ambientació, un vestuari, un maquillatge i uns decorats que permeten que el conjunt llueixi d'una manera impressionant. Vaig gaudir de les dues hores i mitja llargues com si només haguéssin passat vint minuts, i no m'hagués costat gens seguir assegut a la butaca unes hores més. L'espectacle que ens ofereix Tom Hooper és tant bo, que em sembla que puc dir que és el millor musical que he vist mai. Busco pegues i només se m'acud que en algunes escenes el nivell de la llum és massa baix, i potser és una manera d'aconseguir els ambients adequats, però a mi a vegades em molesta tanta "penombra". La resta, brutal. 

Són molts els moments sublims, però en diré un que no té l'espectacularitat de LOOK DOWN, ni l'emoció de I DREAMED A DREAM que canta divinament Anne Hathaway, ni tampoc l'emotivitat especial de les aparicions de la nena Isabelle Allen (Cosette) i el nen Daniel Huttlestone (Gavroche). És la cançó d'Eponine ON MY OWN, que canta Samantha Barks amb una sensibilitat que emociona. Aneu-la a veure, si podeu, després d'escoltar uns quants cops les cançons, i segur que en gaudireu encara més del que la vaig gaudir jo, que, en podeu estar segurs, la tornaré a veure ara que ja gairebé la puc cantar de dalt a baix. Potser exagero, sí, però si la segueixo escoltant tants cops, finalment me l'aprendré