JANE EYRE

Un esperit indomable innat i una inexplicable capacitat de superació. Aquests són els dos trets que més sorprenen de Jane Eyre.

En una època on el paper de la dona era  irrellevant, una dona, Charlotte Brontë sota el pseudònim masculí de Currer Bell, escriu una novel·la on retrata les diferències entre rics i pobres i entre homes i dones, i en ressalta la crueltat d'aquestes estúpides diferències, deixant clara la seva manera de veure-ho. En aquest món cap persona és inferior a cap altre.

Sorprèn que a mitjans del segle dinou ja hi hagués algú que veies tant clar el que tant ha costat d’aconseguir inculcar als nostres cervells, si és que mai s’ha aconseguit. Que no ens hem de sentir inferiors a ningú per causa del nostre gènere o de la nostra posició econòmica i social.

L’Ariadna Gil i l’Abel Folk tenen tots dos aquell do especial que arrossega tota l’atenció de les mirades. No és només pels seus atractius físics, que posseeixen i que segurament influeix, sinó que també hi ha alguna cosa en la seva veu, en la seva manera de moure’s, de caminar, de mirar o de respirar que atrau. Que a mi m’atrau. L’Ariadna posseeix aquella bellesa tant especial que fa que no et cansis mai de mirar-la, i té un to de veu ideal, que es fa escoltar, tant per la dicció excel·lent com per aquesta entonació tant personal i tant especial que té.  Modula bé, emfatitza quan cal, es mostra segura, potent, vital i amb tot el caràcter que demana el personatge. I tot plegat darrere una imatge de delicadesa i fragilitat que commou. Un encert la tria de l’Ariadna per aquest paper, com també la resta del repartiment. L’escenografia està molt aconseguida, amb les projeccions tant espectaculars i poètiques, que juntament amb els miralls laterals engrandeixen l’espai fins a l’infinit. També és un encert la música en directe, que sempre resulta estimulant i que està molt ben interpretada. Una obra interessant, molt ben interpretada per tot l’elenc, molt ben dirigida i en un espai ampli i elegant.

Què més podem demanar!