GLAÇAT

8 de març del 2010

Són les dotze de la nit del dia 2 de febrer del 2012, i a fora fa un fred que pela. Sóc a casa esperant que comencin a caure les primeres volves de neu, per experimentar aquella sensació tant agradable de silenci i de calma que es produeix just quan comença a nevar. De tant en tant obro la finestra per escoltar els sons del carrer, i només algun cotxe llunyà trenca el silenci. Tot sembla a punt per deixar-se emblanquinar, i jo segueixo esperant el moment màgic, que ara ja em sembla que triga massa. Potser no arribarà, i decideixo escriure aquestes sensacions, i deixo que el cap marxi cap a altres coses, i recupero el patiment per la feina, tot i trobar-me en un bon moment professional, potser el millor, però la situació econòmica global no em permet disfrutar-ho tant com voldria, i l’angoixa de pensar que les coses es poden torçar, cada cop és més forta. Vaig veient com alguns amics es queden sense feina, gent a la que admiro, preparats, intel·ligents, amb tot el que cal per que qualsevol empresa els vulgui tenir entre els seus. Però ara no tenen feina, i si bé compten amb un reconet per anar fent, suposo que deuen patir pel seu futur, i segur que senten la pressió d’haver de trobar ben aviat alguna cosa que els permeti afrontar el futur amb tranquil·litat. Penso que hauria d’estar més per ells, de fer-los més costat, perquè notin que no estan sols i que em tenen si em necessiten, però no se massa com fer-ho. Més enllà de les paraules, que més he de fer?

Demà puc ser jo qui em quedi sense feina, i no em veig capaç de trobar una sortida.

Tot plegat fa por.

Sóc optimista de mena, però ara em costa seguir amb l’ànim alt. Em fa feliç veure que les meves filles s’independitzen, que se’n surten i fan el seu propi camí. Però no puc deixar de pensar que ho tindran difícil i em costa saber que no les podré ajudar si ho necessiten. Sé que és bo que vagin soles, i que no em necessitin, però se’m fa difícil no estar pendent d’elles i després de tants anys de veure-les créixer i fer-se dones, ara que de cop i volta ja no són a casa, se’m barreja la sensació de felicitat i d’haver acabat una part de la feina amb la tristor de no poder-les protegir com fins ara.

Les meves nenes són dones, persones capaces de valdre’s per si soles, i que ja no em necessiten. I m’agrada que sigui així, però...

Són pensaments absurds, que només es poden tenir a quarts d’una de la matinada, durant una nit freda d’hivern, esperant la neu, i pensant que són en algun lloc allà fora, i m’agafen unes ganes bojes de trucar-les per que sàpiguen que les estimo i que les trobo a faltar. Amb la Roser estic molt bé, i m’agrada estar sol amb ella. Ens ho passem bé, rient, o parlant, o simplement callant. És una sort estar a gust junts després de tants anys, però això no treu que les nenes deixin un buit. Només demano, no sé a qui, que siguin felices, que tinguin gent que se les estimi i que elles estimin, que ningú les faci patir i que no facin patir ningú, i que sàpiguen que ens tenen a la Roser i a mi pel que convingui. Suposo que ja ho saben, però el proper cop que les vegi els hi recordaré.

Ara he posat el 3/24 i només veig que morts i més morts. En aquesta pendent per la que m’estic deixant caure de melangia i enyorament, les notícies que m’ensenyen el patiment humà, no fan més que accelerar aquesta caiguda cap al pessimisme, i he de trobar alguna cosa que capgiri la tendència i m’ajudi a recuperar el meu to habitual.

Miro la Kiva, que dorm tranquil·lament i encara m’entristeixo més pensant en que aviat ens deixarà, i que encara que sembli una tonteria, em sabrà molt greu perdre-la. A un gos te l’arribes a estimar més del que sembla, i omple un espai que es nota molt, et dona afecte i et fa companyia. Sembla mentida, però ara ha aixecat el cap per mirar-me. Té un sisè sentit, i s’aixeca amb dificultat, amb molta dificultat, i s’acosta per que li faci quatre carícies. Gira cua i se’n torna al seu jaç a dormir.  Que n’és de bona.

No m’estranya que cada cop que parlo amb la meva filla Roser per Skype em demani que li ensenyi la Kiva. Em sembla que la troba a faltar més que a mi.

Són gairebé les dues, i ni neva i nevarà, ara ja ho veig clar. Decideixo anar a dormir amb l’esperança de llevar-me demà i veure-ho tot enfarinat. No podré gaudir del silenci mentre cauen flocs de neu, però sí del paisatge blanc de postal amb que es despertarà el dia. O potser no. I m'agradaria recuperar el bon humor i l'optimisme habitual. Segur que si.