8 de març del 2010 |
Són les dotze de la nit del dia 2 de febrer del 2012, i a fora fa un fred que pela. Sóc a
casa esperant que comencin a caure les primeres volves de neu, per experimentar
aquella sensació tant agradable de silenci i de calma que es produeix just quan
comença a nevar. De tant en tant obro la finestra per escoltar els sons del
carrer, i només algun cotxe llunyà trenca el silenci. Tot sembla a punt per
deixar-se emblanquinar, i jo segueixo esperant el moment màgic, que ara ja em
sembla que triga massa. Potser no arribarà, i decideixo escriure aquestes
sensacions, i deixo que el cap marxi cap a altres coses, i recupero el patiment
per la feina, tot i trobar-me en un bon moment professional, potser el millor,
però la situació econòmica global no em permet disfrutar-ho tant com voldria, i
l’angoixa de pensar que les coses es poden torçar, cada cop és més forta. Vaig
veient com alguns amics es queden sense feina, gent a la que admiro, preparats,
intel·ligents, amb tot el que cal per que qualsevol empresa els vulgui tenir
entre els seus. Però ara no tenen feina, i si bé compten amb un reconet per
anar fent, suposo que deuen patir pel seu futur, i segur que senten la pressió
d’haver de trobar ben aviat alguna cosa que els permeti afrontar el futur amb
tranquil·litat. Penso que hauria d’estar més per ells, de fer-los més costat,
perquè notin que no estan sols i que em tenen si em necessiten, però no se
massa com fer-ho. Més enllà de les paraules, que més he de fer?
Demà puc ser jo qui em quedi sense feina, i no em veig capaç
de trobar una sortida.
Tot plegat fa por.
Sóc optimista de mena, però ara em costa seguir amb l’ànim
alt. Em fa feliç veure que les meves filles s’independitzen, que se’n surten i
fan el seu propi camí. Però no puc deixar de pensar que ho tindran difícil i em
costa saber que no les podré ajudar si ho necessiten. Sé que és bo que vagin
soles, i que no em necessitin, però se’m fa difícil no estar pendent d’elles i
després de tants anys de veure-les créixer i fer-se dones, ara que de cop i
volta ja no són a casa, se’m barreja la sensació de felicitat i d’haver acabat
una part de la feina amb la tristor de no poder-les protegir com fins ara.
Les meves nenes són dones, persones capaces de valdre’s per
si soles, i que ja no em necessiten. I m’agrada que sigui així, però...
Són pensaments absurds, que només es poden tenir a quarts
d’una de la matinada, durant una nit freda d’hivern, esperant la neu, i pensant
que són en algun lloc allà fora, i m’agafen unes ganes bojes de trucar-les per
que sàpiguen que les estimo i que les trobo a faltar. Amb la Roser estic molt
bé, i m’agrada estar sol amb ella. Ens ho passem bé, rient, o parlant, o
simplement callant. És una sort estar a gust junts després de tants anys, però
això no treu que les nenes deixin un buit. Només demano, no sé a qui, que
siguin felices, que tinguin gent que se les estimi i que elles estimin, que
ningú les faci patir i que no facin patir ningú, i que sàpiguen que ens tenen a
la Roser i a mi pel que convingui. Suposo que ja ho saben, però el proper cop
que les vegi els hi recordaré.
Ara he posat el 3/24 i només veig que morts i més morts. En
aquesta pendent per la que m’estic deixant caure de melangia i enyorament, les
notícies que m’ensenyen el patiment humà, no fan més que accelerar aquesta
caiguda cap al pessimisme, i he de trobar alguna cosa que capgiri la tendència
i m’ajudi a recuperar el meu to habitual.
Miro la Kiva, que dorm tranquil·lament i encara
m’entristeixo més pensant en que aviat ens deixarà, i que encara que sembli una
tonteria, em sabrà molt greu perdre-la. A un gos te l’arribes a estimar més del
que sembla, i omple un espai que es nota molt, et dona afecte i et fa
companyia. Sembla mentida, però ara ha aixecat el cap per mirar-me. Té un sisè
sentit, i s’aixeca amb dificultat, amb molta dificultat, i s’acosta per que li faci
quatre carícies. Gira cua i se’n torna al seu jaç a dormir. Que n’és de bona.
No m’estranya que cada cop que parlo amb la meva filla Roser
per Skype em demani que li ensenyi la Kiva. Em sembla que la troba a faltar més
que a mi.
Són gairebé les dues, i ni neva i nevarà, ara ja ho veig
clar. Decideixo anar a dormir amb l’esperança de llevar-me demà i veure-ho tot
enfarinat. No podré gaudir del silenci mentre cauen flocs de neu, però sí del
paisatge blanc de postal amb que es despertarà el dia. O potser no. I m'agradaria recuperar el bon humor i l'optimisme habitual. Segur que si.
2 comentaris:
No són pensaments absurds, com tu dius, els que et passen pel cap. I que pensis en determinats amics amb determinats problemes, t'honora. Ets un bon amic, nano, un tros de bon amic. I a més, escrtius de puta mare! Una abraçada, company!
Una abraçada també per tu... però m'agradaria fer-te-la en persona... tot i que ho intueixo, m'agradaria saber qui ets ?
Provo d'endevinar-ho... ara que si fallo, quedaré fatal. Per tant, millor que em donis alguna pista.
Publica un comentari a l'entrada