REFLEXIONS INACABADES I INACABABLES SOBRE LA FELICITAT

Pren-te les coses amb calma, no et posis neviós. Deixa que tot caigui pel seu propi pes i fes el que puguis




Un dels moments més importants de la història de la humanitat es quan algú, davant d’una situació sorprenent, va somriure. Després a poc a poc va anant aprenent a riure i això li va proporcionar plaer, sensació de felicitat. Penso que quan algú va riure va ser el primer que es va sentir feliç!! De plorar prou que ja en sabien tots des de petits. De fet és la primera cosa que fa tot ésser humà. Plorar!
Però riure va costar molt més temps. Segurament no hi havia motius per a somriure en els temps on cada minut de vida era una lluita per sobreviure. A mida que l’home va anar evolucionant, per causes diversíssimes, i el cervell va anar creixent, vam ser més intel·ligents. I aquesta intel·ligència ens va fer capaços de veure les coses d’una altra manera. En algun moment va aparèixer el sentit de l’humor. Segurament el primer somriure devia ser fortuït. Algú va relliscar i va caure i el del costat va trobar-ho divertir i se li va escapar una riallada. Això ho hem vist en alguna pel·lícula i em sembla un punt de vista molt encertat. Potser no deu ser veritat que a partir d’aquell moment estiguessin trontxant-se tot el dia, però segur que ho van repetir més d’un cop. I segurament sempre per causes fortuïtes. Però, en algun moment algú va fer alguna cosa expressament per que algú rigués. Ara ja no només podíem riure per casualitat sinó que ho podíem provocar. Podíem fer feliç a algú ni que fos una estona.
Sentir-se feliç i fer feliç a la gent. Dues claus en la història de la humanitat. Si ens haguéssim preocupat més d’això que d’altres coses segur que tot hauria sigut diferent.

El riure és una simple metàfora del que pot ser la felicitat. Es evident que no només som feliços quan riem. Fins i tot plorant podem obtenir felicitat. Però què millor que un somriure per expressar un estat de felicitat. Amb un simple somriure expressem que el nostre esperit es troba en un moment de benestar i de pau interior. Quan veiem algú que ens somriu amb serenitat ens transmet una sensació de confiança i de seguretat molt agradable. És clar que hi ha somriures burletes, maliciosos o fins i tot estúpids. Però els reconeixem de seguida.
Un somriure franc, no enganya. I, sobretot, s’encomana!

Però perquè som feliços o deixem de ser-ho? Que influeix sobre el nostre ànim? que ens provoca aquest somriure de tranquil tant agradable? I no parlo de situacions puntuals sinó de què és el que fa que ens ponguem sentir PERMANENTMENT feliços. Si és que això és possible, que jo crec que sí.
No estic parlant d’una sola cosa, sinó d’un cúmul de coses que ens influencien i que condicionen el nostre estat d’ànim.


Si preguntem a unes quantes persones que és per a elles la felicitat cadascú ens donarà una resposta diferent. No hi ha una fòrmula per ser feliç, i ni tan sols podem dir que el que es creu feliç realment ho sigui. Però si malgrat tot algú es creu feliç, no seré jo qui el desenganyaré...

La felicitat no depèn principalment de les circumstàncies que ens ha tocat viure, sinó de la manera de ser de cadascú. Exceptuant les situacions límit, com la pobresa, la mort d’un ésser estimat, una malaltia, una guerra.... que fan impossible ser feliços, o que ens ho posen francament difícil, tots podríem ser-ne, fos quina fos la nostra situació econòmica o social. Tot i així podríem analitzar casos de persones que viuen en la més absoluta de les misèries i que es consideren feliços. Per a mi aquests casos són un autèntic exemple de que no necessitem coses materials per ser-ho. Però analitzar les causes de la felicitat de gent de països com per exemple l’Índia, seria un altre tema. Hi ha qüestions religioses i culturals molt profundes que donarien per un altre tipus d’anàlisi.
El que jo conec, el món on jo em moc, una ciutat gran en un país occidental (mirant el món des de Europa) i d’una classe social mitjana. Ni ric ni pobre. Amb algunes dificultats per arribar a final de més, però amb moltes mes coses de les que em calen, i amb moltes falses necessitats. Com que el nostre nivell econòmic ens permet una sèrie de coses supèrflues, doncs les fem i les tenim!
Si no poguéssim mantenir el nivell d’ara encara hi ha molts graons per baixar abans que realment no tinguéssim necessitats reals. No poder menjar, vestir, aixoplugar-nos.
I això em preocupa. Tinc un bon sou, la meva dona també i tinc tres filles que viuen força bé. Visc en un pis de lloguer, tinc un cotxe i una moto, i desde fa un temps tinc una segona residència!. Podem fer vacances cada any, amb algun viatjet , les nenes estudien en escoles públiques i ens podem permetre activitats extra-escolars, com ballet, música, angles...
Però tot i així estic sovint preocupat per por a perdre aquest estatus. En realitat miro d’aprendre a gaudir del que tinc. A ser conscient de la sort que m’ha tocat i a viure amb intensitat i amb plenitud amb tot el meu entorn. Minimitzar els problemes, magnificar les coses bones i buscar la felicitat en allò que tinc. Ni pensant amb el que podria tenir si fos més ric o si visques en un altre lloc o si tingues una altra família, o si no en tingues, ni amb el que patiria si fos més pobre.... no!
He de ser feliç amb el que tinc i Segur que en puc ser!!
Però com?
Podem analitzar a fons els casos d’unes quantes persones i arribarem a la conclusió que són més feliços els optimistes, els positius, els comprensius, els conformistes.. Tots els que tenen aquestes qualitats tenen més possibilitats d’estar a gust en aquest mon sigui quina sigui la seva situació. Per tant, per ser feliços ens convé conèixer-nos a nosaltres mateixos i canviar allò que no contribueixi a que ens sentim millor. No depenem de res més que de nosaltres. Ara només cal saber qui som, com som, i sobretot, que volem.
Proposem un mètode d’anàlisi exhaustiu en que repassem tot allò que ens influeix, tot el que conforma el nostre mon i que coneixem perfectament, tot i que potser mai ho hem estudiat a fons. És el que farem, analitzar a fons el nostre entorn, des de la família o la feina fins als amics o les nostres aficions. Tot té el seu lloc en la nostra escala de valors i tot ens influencia d’alguna manera. Influència que molt sovint és negativa i que em d’aprendre a relativitzar. Ens importa molt, per exemple, el que pensen els demés de nosaltres. Ens faria molt mal sentir com ens critiquen, però som capaços de criticar sense pietat a qui convingui. Però tots som criticables i no ens ha de molestar que algú ho faci amb nosaltres.
Si som capaços de posar damunt de la taula totes les coses que ens impedeixen ser feliços podrem veure que segurament no tenen tanta importància.
Podem afrontar-les de manera diferent a com ho fèiem fins ara?
Pensem en un problema concret. Ara pensem en aquest problema en relació a la nostra família, al nostre entorn més immediat. Intentem relacionar-lo amb el nostre poble o la nostra ciutat. Amb el nostre país, Amb el món... Realment és tant important? oi que és poqueta cosa? I ara un tòpic. Si té solució aviat deixarà de ser un problema. I si no en té... per què ens hem de preocupar?

La feina. és evident que per viure, la majoria dels mortals necessitem treballar. Calen uns ingressos per poder menjar, vestir-nos, tenir un lloc on viure, etc. Una obvietat! però es pot gaudir treballant? o la majoria treballem en alguna cosa que no ens interessa el més mínim. Que vol dir que el treball dignifica? Si tinguéssim resoltes les nostres necessitats treballaríem?
Parlem de la nostra feina. Ens agrada? no? Recordem el dia que vam començar. Segurament feia temps que en buscàvem i ens va fer molta il·lusió trobar-ne. És així? Però potser ens n’hem cansat. Fem l’esforç de situar-nos de nou en el punt de partida. Aquell primer dia, l’alegria del primer sou, els nous companys... no pot ser que tant hagin canviat les coses. Potser el que he canviat sóc jo? I si demà no tingues feina. I si cobrés menys. I si els companys em fessin la vida impossible (si ho fan fes-t’ho mirar) i si.... oi que no estàs tant malament com això?
Però també es pot mirar d’una altra manera. Si demà em toques la loteria, que és el primer que faria?
Si la resposta és deixar la feina és que la feina no t’agrada (quin descobriment, no?). I perquè no fas l’esforç de fer que no et resulti tant empipadora la teva feina. Només que aconsegueixis fer-la de la millor manera possible, dedicant-hi tota la treva atenció i tot el teu esforç ja aconseguiràs que no et resulti tant pesada. Però fins i tot pots arribar a trobar-hi gust si tu mateix et poses petites fites. Coses que et demanen més precisió, més habilitat, més atenció. Que cobres poc? això té difícil solució. Si tens possibilitats de promoció mirant de fer el millor possible la teva feina, a part de la satisfacció personal, tindràs més possibilitats d’aconseguir un sou millor. Si ja ets al sostre màxim i no tens cap possibilitat de millorar els ingressos, prova de demanar al teu cap un augment. Si fas bé la teva feina s’ho pensarà.

Però si no aconsegueixes l’augment de sou i ni tant sols fer-la a gust, perquè no la deixes ara? Perquè necessites els diners, oi? Com tothom. Però ens hem proposat algun cop canviar de vida? Som capaços de fer-ho? Vull dir, tirar-ho tot per la borda i anar a viure en un poblet, allunyat de la civilització, i dedicar-me a anar tirant, fent feinetes al camp, o cultivant un petit hortet, just per a sobreviure. Això ens agradaria realment? Si és així, endavant, però si ets una persona inconformista i crítica, no et pensis que et conformaràs amb aquesta nova vida. Al cap de poc ja no estaràs a gust, et començaràs a queixar per tot i no et sentiràs feliç. No hi tindrà res a veure la teva nova vida. Ets TU qui facis el que facis mai estaràs content. Treballa el teu caràcter, intenta canviar i veuràs com tot anirà millor. Tots cometem l’error de donar la culpa dels nostres problemes a tot menys a nosaltres. Doncs segurament nosaltres som els únics culpables del 99% de les coses que ens passen. Les bones i les dolentes. Si treballem la nostra manera de ser i la millorem, tenim moltes possibilitats d’acostar-nos a allò que en diem felicitat. Hem de polir el nostre caràcter. I hem d’estar disposats a deixar-nos ajudar. Escoltem-nos als amics i a la gent que ens envolta. Demanem opinions sinceres sobre nosaltres. Difícilment les obtindrem, perquè a tothom li costa parlar sense embuts dels demés, però segur que el que ens puguin dir ens donarà pistes per millorar el nostre caràcter. Per ser una mica millors, i en conseqüència, estar més a gust amb nosaltres mateixos. I no siguem massa ambiciosos. Una mica d’ambició està bé, però tenint molt clar les nostres possibilitats.
La família és una de les bases de l’estabilitat emocional. Molts dels problemes que tenim es generen dins de l’àmbit familiar. Els fills, la parella, la família de la parella, l’economia... Alguns d’aquests problemes es poden aïllar i analitzar sense massa problema. Són el que podríem dir-ne:

Problemes comuns.

Són perfectament objectivables però ens sembla que no tenen solució.
Els diners no arriben a final de més? Hem de reduir les despeses. Si no és tracta d’un cas de pobresa, són problemes poc importants. Tots ens hem creat unes necessitats sense les ens sembla que no podríem viure... o si.
Podríem viure sense telèfon, sense televisor, sense cotxe.... bé, ja sé que és difícil, però segur que si ens adonéssim de l’estalvi que suposa no tenir cotxe... la de coses que podríem fer, fins i tot llogar un cotxe pel cap de setmana si volguéssim!
És qüestió de fer números. Ara, seríem capaços de prescindir del reconeixement social que s’obté en tenir cotxe. Quina tonteria, no. Com que tots en tenim, no tenir-ne ni tant sols ho contemplem. Ens faria fins i tot vergonya. Però només caldria que algú goses fer-ho perquè ens hi anéssim apuntant uns quants. O bé compartir cotxe. Ara hi ha empreses que ho faciliten! Però com que ens fa gràcia dir que tenim tal o qual cotxe, que si ja l’he de canviar, que si m’agrada aquest o aquell. Res home, que sense cotxe ens sobrarien calers i seriem una mica més lliures, encara que pugui semblar-nos el contrari.
COSES QUE ENS POSEN NERVIOSOS
Però suposem que el necessitem de veritat. No ens podem estar de tenir-ne. Segur que ens estressa moltíssim. Quants cops ens hem discutit, hem insultat, o fins i tot hem arribat a pegar-nos per una discussió tonta de si no has posat l’intermitent, o m’has tallat, o el que sigui. I el mal cos que ens queda després. Segur que, si no és que disfrutem barallant-nos i llavors hauríem de fent-s’ho mirar, després d’un episodi de discussió de trànsit durant uns quants dies hi hem pensat sovint i ens ha donat mal humor i això ha afectat altres àmbits de la nostra vida. Doncs perquè no aprenem a reaccionar d’una altra manera? Proveu de somriure i de demanar perdó quan algú us faci una trastada i no comenceu a discutir. Perdona, no t’havia vist. Ho sento, passa, passa!
Veureu com aquesta reacció positiva actua sobre l’altre conductor de manera fulminant, i passarà de queixar-se, a mig somriure i fins i tot potser arriba a dir que no et preocupis, que es culpa seva. Excepte si amb qui tens la discussió és un energumen, que n’hi ha, i llavors el millor és fugir. La majoria de les persones, davant d’un somriure i d’una disculpa reaccionem positivament. I després hom és queda la mar de bé, i arriba a la feina o a casa de bon humor, i el nostre entorn ho notarà i comença una cadena de reaccions positives que ens beneficien a tots. El bon rotllo s’encomana ràpidament. Si no et veus capaç de tenir una reacció positiva davant d’una de negativa, prova-ho una vegada, una sola vegada. Segur que et costarà una mica, però el segon cop et serà més fàcil, i amb una mica d’esforç aconseguiràs dominar les teves reaccions i encomanar el teu to positiu als que t’envolten, o a aquells que s’enfadin amb tu. Si no aconsegueixes fer-ho ni un sol cop, és que tens un problema i potser hauràs de trobar ajuda. No t’ho prenguis malament, segur que hi ha solució.
Però parlàvem de reduir despeses. Deixar el telèfon, la televisió de pagament, mesurar les compres,... Segur que deixarem de gastar uns diners que ens aniran bé per poder fer altres coses que ens agradin.

A partir d’aquí hem de saber que és el que més ens agrada. Ho sabem realment? Som capaços de definir-ho? O ens pensem que ens agradaria allò que normalment mai podem fer? Hem de saber adequar les nostres possibilitats a allò que ens ve de gust fer. Els petits plaers que ens ofereix aquesta vida poden donar-nos moltes satisfaccions, sempre i quan sapiguem adaptar-los a les nostres possibilitats.

És indispensable triar com a allò que més ens agrada alguna cosa factible. Alguna cosa que estigui al nostre abast.. Si m’agrada molt el caviar m’hauré d’aguantar, perquè és massa car per a mi. Però sense caviar es pot viure més que feliç!
No triem volar fins a la lluna, perquè no és possible
Si és que no ets molt tossut!. Però a part d’algunes coses impossibles, tenim un ampli ventall de possibilitats. Llegir, escoltar música, parlar, escoltar, passejar, menjar...
Totes aquestes coses les podem fer gairebé tots sense una despesa exagerada. Home, si volem menjar al Bulli del Ferran Adrià segurament serem uns infeliços perquè econòmicament no ens ho podem permetre. Potser ho podem fer un cop a la vida i amb això ja en tindrem prou. Però que me’n dieu de fer-se uns ous ferrats amb patates a casa. No porta gaire feina, és barat i pot produir uns immens plaer. Si estem sols podem disfrutar-ho escoltant la música que més ens agradi, o llegint el diari, o simplement pensant tranquil·lament en les nostres coses. Després ho podem rematar amb una peça de fruita, que sense ser d’allò més barata la majoria de la gent encara ens ho podem permetre. Fer un cafetó, o una talladet, o una copeta, o un cigarret, o un puret, o res de tot això. o tot!
Acompanyat, un menjar senzill pot ser el moment més agradable del dia. Una bona conversa, tranquil·la, en la que jo evitaria parlar de feina, o de qualsevol cosa que ens pugui posar massa nerviosos, amb una persona, més íntim, o amb un grup, més divertit... No cal anar al Bulli per disfrutar menjant. Com no cal tenir una casa immensa amb jardí per gaudir d’un matí de sol o d’una tarda a l’aire lliure. Les nostres ciutats estan plenes d’espais om podem seure tranquil·lament i gaudir de les mateixes sensacions que si estiguéssim al jardí de casa. Tenim la mania de voler posseir algunes coses per només fer-les servir nosaltres sols. Un jardí per poder llegir tranquil·lament, per seure a veure com es pon el sol o a gaudir d’una tarda a la fresca. Doncs tot això ho podem fer segurament a mol pocs metres de casa. Potser hem de fer un passeig per seure en un banc i llegir una estona. I després tornar passejant cap a casa. Un passeig pel passeig de gràcia de Barcelona, o per la Rambla d’Olot, o pels camps Elysees de Paris, depèn d’on sigui cadascú, pot ser l’experiència més agradable d’aquest món. Només cal fer-ho sent conscient que allò és un privilegi. I disfrutar-ho. I això val per a totes les coses. Fer-les com si fos la primera vegada i posar-hi els cinc sentits. Cada cosa que fem, sigui la que sigui, pot convertir-se en una experiència magnífica si saben enfocar-la bé. I això, com no em cansaré de repetir, depèn majoritàriament de nosaltres mateixos. Tot el que em passa és culpa meva. O gràcies a mi!
De les petites coses en podem fer grans plaers.




Necessitem un hobbi?

Molta gent pensa en que ha de trobar una manera d’ocupar el seu temps lliure. Ocupar el temps lliure!!! llavors, quan ja el tenim ocupat deixa de ser “temps lliure”. Disposar d’un temps per no fer res, per pensar, escoltar música mig adormits, veure la tele, parlar amb qui sigui, tot això espontàniament, sense programar-ho, és una bona teràpia després d’un dia mogut, estessant se’n diu, per trobar-nos molt millor. Però molta gent té la sensació d’estar perdent el temps. Que significa perdre el temps? Doncs no fer res durant una estona en la que podríem fer alguna cosa. Però no fer res, ja és fer alguna cosa. Podem posar-li d’altres noms. Descansar, pensar, rumiar, dormir, badar... ah!, però hi ha qui vol fer quelcom “positiu”. I no és positiu relaxar-se.
Ara, pot ser que realment ens agradi no parar. Bé, davant d’aquesta manera de ser no hi ha res a fer. Si un se sent feliç sense seure ni un moment en tot el dia, perfecte. Però , compte! molta gent que no sap aturar-se ni un moment, no para de queixar-se’n. Tots en coneixem algun, oi? Si realment el que els agrada és queixar-se, necessiten tenir algun motiu. I estar molt cansats és un bon motiu per poder-se queixar. Però aquestes persones és queixarien davant de qualsevol situació. –tinc una casa massa gran i no hi ha manera de tenir-la mai neta. Una casa “massa” gran!! quanta gent tindrien una casa gran encantats de la vida i no se’n queixarien mai. Però si una persona que es queixa de viure en un pis petit i ho fa sovint, segurament al cap d’un temps de viure en un palau (passada la primera il·lusió) tornaria a queixar-se. Pel servei, pel jardí, o per que plou quan no convé. El cas es queixar-se. I és que si som d’una determinada manera, les circumstàncies influeixen molt poc en la nostra actitud. Per això és important millorar la nostra actitud. El nostre entorn i les circumstàncies influeixen menys del que pensem.


El "JO" el que hem de cuidar, millorar, polir, treballar. Però evidentment, sempre en funció d’allò que ens envolta.

La parella
La relació amb la parella es un dels puntals de la felicitat. Bé, si hi ha parella. Sol, es pot viure la mar de bé. Només cal distingir entre qui viu sol per pròpia voluntat i qui ho fa per obligació. Per una persona casada amb fills, pot arribar a ser molt envejable la situació del que viu sol. Però qui viu sol sovint pensa que li agradaria tenir algú a casa que l’esperés. És veritat que ningú està content amb el que té o que tots volem el que no tenim, però ser conscient d’això ens pot ajudar a estar satisfets amb el que hem triat, o amb el que ens ha tocat. Pensem en les coses positives de la nostra situació i relativitzem-ne les negatives. És fàcil.

Coses bones de viure sol:
Entres i surts quan vols sense donar explicacions.
Has de comprar molt menys.
Poques despeses en gas, electricitat, aigua.
Compres els mobles al teu gust i els col·loques com vols.
Portes qui vols a casa (o qui pots)
Poses el canal de la tele que vols, ets l’amo del comandament


Coses bones de viure acompanyat:
Comparteixes les feines de la casa
Comparteixes despeses.
Sempre tens algú amb qui parlar
Pots fer l’amor quan vulguis ( sempre que la parella també vulgui, clar)
Et poden fer un massatge en qualsevol moment.
Quan arribes a casa tens algú que s’interessa per com t’ha anat el dia.

Segur que podem afegir encara moltes més coses, tan en un lloc com en l’altre. I tots els contraris de cada cosa vindrien a ser els aspectes negatius. No existeix la situació ideal. Tot té coses bones i coses no tan bones, o fins i tot coses dolentes, però cal ser conscient de tot plegat i haver-ho analitzat a fons per poder posar a la banda positiva de la balança tantes coses com sigui possible. Esprémer al màxim tot allò que ens agrada de la nostra situació ens farà més feliços. Dit clarament, un punt just de conformisme va la mar de bé. Sense oblidar mantenir també la dosi exacta d’ambició, de ganes de millorar, d’afegir coses noves a la part positiva d’aquesta balança imaginària. Mantenir un equilibri entre el conformisme i l’ambició és el secret d’una bona situació personal.
Seguim amb la parella.
Estem contents de viure amb aquesta persona? Actualment aquesta pregunta només admet una resposta positiva, perquè si la resposta fos negativa seria tan senzill com dir: I perquè no us separeu??? Poden haver-hi molts condicionants per a que una parella que no està a gust no se separi. Els fills, els diners, la família... Ara bé. Segur que no esteu contents amb la vostra parella? Vull dir si esteu convençuts que realment no us aveniu o podria ser que fossin pensaments provocats per alguna discussió, per alguna actitud que no us ha agradat, per algun fet concret que no sou capaços de perdonar. Es qüestió de pensar-hi. Més que res perquè si el problema no està en la parella, sinó en nosaltres mateixos, quan canviem de parella, passada la primera foguerada ens trobarem provablement amb els mateixos problemes d’abans. És evident que el millor que es pot fer davant d’una parella que no funciona és deixar-ho córrer. La qüestió és si realment no funciona o si no hi hem posat tot el que cal perquè les coses vagin bé.

Pensaments positius. Pensaments negatius.
Com fer-ho per evitar tenir pensaments negatius? Hi ha una primera part que gairebé diríem que és genètica. Si hom es optimista i té un tarannà alegre no haurà de fer el més mínim esforç per reaccionar de manera positiva davant de qualsevol situació. Els seus pensaments seran positius i això actua com una cadena. Un pensament positiu porta a un altre pensament positiu, com una acció positiva porta a una altra acció positiva.
Si hom és pessimista i té tendència a veure el got mig buit, haurà de fer un petit esforç per donar la volta a unes quantes coses. Canviar el caràcter a certes edats costa una mica. Però no es tracta tant de canviar el caràcter com de reconduir alguns petits hàbits per aconseguir donar la volta a les nostres reaccions primàries. Aquelles reaccions que tenim a cop calent, sense reflexionar-les gens ni mica i que per tant són conseqüència de la nostra manera de ser.
Tots ens hem trobat un matí qualsevol en que tot comença malament. Ens dutxem i s’apaga l’escalfador. Quan sortim del bany no hi ha tovallola i potser rellisquem només posar els peus a terra. Dies d’aquells en que ja veus que tot et sortirà malament. Doncs aquí hi ha l’error. Aquesta és una reacció primària. No em de pensar que “tot ens sortirà malament”. Hem de riure del que ens ha passat i saber veure que tot és fruit de la casualitat. I saber veure el més mínim símptoma de recuperació a la primera de canvi. La tovallola és a la secadora. Un somriure i el pensament de que a partir d’ara tot vindrà de cara. I així serà!
Els que som negatius per naturalesa hem de convertir les nostres reaccions primàries en reaccions treballades. Si estem pendents d’aquestes reaccions que tenim a cop calent i que són fruït del nostre caràcter i les aturem abans que aconsegueixin tocar-nos l’ànim per donar-s’hi la volta, aconseguirem convertir-nos en una font de positivisme que actuarà en benefici nostre i del nostre entorn.

A vegades aquesta visió negativa de les coses no parteix de nosaltres sinó d’algú del nostre entorn.
Influència de l’entorn negatiu i antídot

Sempre hi ha algú al nostre voltant que exerceix una influència negativa que convé neutralitzar quan abans millor, perquè pot arribar a posar-nos en una situació difícil. Actualment es parla d’assetjament, de mooving, i potser podem anomenar-ho simplement “vibracions negatives” . En realitat també podem evitar-ho només amb la nostra actitud. Persones que descarreguen els seus maldecaps, les seves angoixes o frustracions en els companys de feina, en els subordinats, o fins i tot en els amics i la parella, en trobem a tot arreu.
De la mateixa manera que s’encomana una actitud positiva, també es pot encomanar una de negativa. Si algú del nostre entorn es queixa constantment, tot li sembla malament, els polítics són un desastre (en això potser té raó) els companys de feina, la família... tot el món està en contra seva! allunyem-nos-en!!!
Si no tenim més remei que conviure amb algú d’aquesta mena hem de fer alguna cosa per canviar-lo. Però de moment, la única cosa que podem fer és prendre un bon antídot. Fem servir el sentit de l’humor, busquem la part còmica que tenen aquests personatges, compartim amb algú de confiança el nostre punt de vista i parlem-ne prou com per desfogar-nos. Tampoc seria bo acabar obsessionats amb el tema perquè finalment tot acabaria girant al voltant d’aquesta influència negativa, i el que volem aconseguir és ben be el contrari, que el nostre cervell ocupi el mínim de temps en aquests pensaments.
I si que ens convé que tots els pensaments possibles siguin positius.
(Si volem veure algú d’una determinada manera podem aconseguir-ho. Vull dir que nosaltres podem triar com volem que ens caiguin les persones. Aquell pesat que xerra pels descosits i que no ens interessa gens la seva conversa. Escolta’l. Mostra interès en el que t’explica. Busca-li la part positiva. Fes un esforç per entendre’l. Potser no l’escolta ningú i necessita desfogar-se amb tu.)

Els amics.
Un amic és aquella persona a qui coneixem bé, que ens coneix bé, en qui confiem plenament i a qui estimem. Aquesta podria ser una bona definició.
Quants amics tenim? Segurament ens en surten uns quants, però segur que tots són realment amics? Quan parlo d’amic vull dir aquella persona amb qui puc compartir tot el que vulgui sabent que m’escoltarà amb interès i que intentarà comprendre’m i ajudar-me. Que riurà amb mi o plorarà amb mi. Que sempre estarà a punt pel que sigui. I que jo també escoltaré quan convingui i que m’alegraré dels seus èxits i m’entristiré amb els seus fracasos.
Ara ja ha baixat la quantitat d’amics de veritat? Segurament queda amb un o dos, no? bé això seria el més normal. A molts dels amics que tenim els hi podem parlar de moltes coses, però sempre hi ha un apartat que queda per als més íntims. I amb molts dels que considerem amics no aniríem ni tan sols de viatge durant més de deu dies, i encara... Això no vol dir que no ens els estimem, ni que no siguem bons amics. Senzillament és que per anar pel món ni que sigui de viatge de plaer o per parlar de les coses més íntimes cal alguna cosa més que una simple amistat. Cal confiança i complicitat. Potser pensem que el terme amistat ja implica aquests dos conceptes, però realment no és així. Parlem de que som molt amics d’aquesta persona o d’aquella quan en realitat volem dir que els coneixem, que em parlat algun cop amb ells i que saben el nostre nom i potser el de la nostra parella. Del nom dels fills potser ja no se‘n recorden. Francament, en aquest cas hauríem de parlar de coneguts. I potser anant més enllà, i com deia Josep Pla, en alguns casos com a màxim parlaríem de “saludats”!! Però amics? per qualificar algú d’amic calen algunes coses més. Ja ho dèiem abans. Confiança. Sabem que allò que parlem amb ells quedarà, si cal, entre ell i nosaltres. Sabem, també, que no farà res que ens hagi d’avergonyir. I si ho fa, serà conscient del que ha fet i se’n disculparà. Estarà sempre disposat a ajudar-nos. S’alegrarà dels nostres èxits i patirà amb els fracassos o amb els nostres disgustos casi tant com nosaltres mateixos. I nosaltres també tindrem els mateixos sentiments. L’enveja no val per als amics. És impossible alegrar-se de la desgracia d’algú que considerem un bon amic. Si quan un amic perd la feina i passa un mal moment jo me n’alegro o bé és que no són un bon amic o bé és que sóc un desgraciat i en aquest cas no sóc digne de tenir a ningú que ens consideri amic de veritat.
Aquests sentiments són del tipus que no es comparteixen amb ningú. Fa de mal explicar que sóc un envejós.
Si sento tristesa o ràbia quan al meu millor amic li toca la loteria... sóc un mal amic o és el més normal del món? La majoria pensareu que és normal sentir enveja quan passa això. En la societat en que vivim, que tendeix a l’individualisme, sembla natural tenir enveja de l’amic afortunat. Però en realitat, el sentiment més raonable fora el d’alegrar-se’n. Comparem-m’ho amb el que sentiríem si això li passes a un fill. Oi que realment estaríem contentíssims? De la mateixa manera que ens sentiríem orgullosos si trobés una bona feina i una bona parella i tingues una casa magnífica... Això amb un fill s’entén divinament. Doncs amb un amic hauria de passar el mateix, no? Si no ens passa és que alguna cosa falla. Potser, i com a molt, el normal seria tenir allò que se’n diu enveja “sana”. A mi m’agradaria que m’anés tant bé com a ell, però me n’alegro que a ell li vagi bé! Algú perfectament equilibrat i raonable pensarà així.
Però els amics a vegades també ens poden fallar? És clar! però és aquí on també es veu una bona amistat. En la capacitat de perdonar, de saber entendre les febleses i les debilitats d’aquells que ens envolten. I de saber que els nostre errors també seran perdonats. És evident que hi ha límits. Sempre hi ha alguna cosa imperdonable, però això ja depèn de l’escala de valors de cadascú.
Un altre tema que em preocupa. “Jo em dono sempre a tothom, especialment als amics, però no sempre em sento compensat”. Em sembla bàsic per a construir una bona amistat que quan oferim temps, paciència, comprensió, o el que sigui, no esperem mai una compensació. Allò de fer alguna cosa esperant-ne una altra a canvi no és per als amics. De fet mai hauríem d’actuar així. Jo faig el que faig perquè crec que ho he de fer, però amb independència del que després rebré a canvi. Les relacions personals no són relacions comercials, i si actuem en espera de favors convertim aquestes relacions en una vulgar compravenda.
I en el cas dels amics això és més veritat que mai. Sempre que fem nosaltres un pas, no hem d’esperar un pas de ningú. Tot i que sabem que en un principi una acció sempre provoca una reacció, no l’hem d’esperar. Si ha d’arribar, ja arribarà.

Jo sóc distret, no despistat!!

Mancat d'atenció al que fa, al que l'envolta.
Desorientat

Coses que em posen nerviós. Perquè?

La música.
La televisió.
Deixem-nos d’allò accessori i anem a l’essència.
Internet
Toquem-nos
Immigració
Religió
Futbol

La Música. Es pot viure sense música? Definitivament, si. És un mite això que sense música no es pot viure. El que passa és que queda bé dir-ho. Oh! jo si no pogués escoltar música, no sabria viure. Tot i que sempre ha existit alguna forma de música, ni que sigui el cant d’un ocell o el so del vent, és pot dir que la música com a entreteniment és relativament moderna. I la música a l’abast de la majoria de la població és un fet molt recent. Els nostres avis no podien escoltar música quan volien. O bé anaven a un concert, i en gaudien durant una estona, o com a màxim podien saber tocar algun instrument, cosa que era a l’abast de ben poca gent. Ara tenim a mà sempre que volem algun aparell que ens permet escoltar-ne. Quan sigui i on sigui, perquè amb uns auriculars ens podem aïllar si convé i només escoltar-la nosaltres.
Potser si que tenir la música sempre a mà fa que quan no en podem sentir la trobem a faltar. Però d’aquí a dir que no podem viure sense ella...
Ara bé. Ens ajuda a ser feliços? Això ja és una altra cosa. Si que m’ajuda la música a ser una mica més feliç. Una bona cançó, una peça clàssica, una ària o un solo de bateria ens poden emocionar i fer-nos entrar en un estat de profund benestar. Des de fer-nos pujar llàgrimes als ulls fins a somriure, o tenir la necessitat d’aixecar-se i ballar, encara que no en sapiguem. Aquesta és la força de la música. La capacitat de fer-nos reaccionar en moments baixos, d’afectar el nostre estat d’ànim, de posar-nos melancòlics, tristos o alegres. En definitiva de tocar-nos la fibra sensible.
Podem diferenciar entre sentir i escoltar.

Religió.
Es un invent dels homes per donar una explicació a allò que no en té? o realment forma part de la naturalesa humana?
Som fills de deu? o venim dels micos?
Hi ha vida després de la mort? o tot s’acava aquí?
Aquestes i moltes altres són les preguntes que sempre ens hem fet els homes per saber qui som, d’on venim i on anem. I em sembla que és per això que van anar apareixent explicacions diverses, basades en antigues creences també conseqüència d’aquests dubtes, i es van anar configurant el que ara anomenem religions.
Bé, aquests anàlisi superficial se’l poden carregar, o no, els antopòlegs o els historiadors o els creients de qualsevol religió.
Però siguin encertats o no, a mi em serviran com a punt de partida per arribar allà on m’agradaria.
Perquè serveixen les religions? o encara més. Som més feliços si professem una determinada religió?
En principi hauríem de dir que si. Sempre i quan l’haguem triada lliurement, hem de suposar que ens ha de portar més coses bones que dolentes. Ser creients ens pot ajudar en determinats moments difícils, sobretot quan ens trobem davant de situacions inexplicables. És llavors quan el creient té un punt de suport, un lloc on agafar-se i on trobar explicació a coses que així d’entrada i per la via humana no en tindrien. Però només és per això que serveix. Naturalment, no!
És un punt de referència. Un model que ens dona pautes clares i concretes de com hem de viure, que hem de fer, gairebé que pensar i que no pensar. Una forma de sentir-se grup, comunitat, part important d’un col·lectiu. De sentir-se escoltat, comprés, perdonat quan convé. Per a molts és donar sentit a la vida, és un motiu per tirar endavant, per tenir actituds positives, per ser generós, educat, humil, pacient, treballador.....
És clar que, com que som HUMANS, tot això molts cops només queda en paraules. Però la intenció és el que compta. Si? És el que compta?
Jo crec que no. Per això un dels avantatges d’algunes religions és que ningú et demanarà comptes. Com a mínim aquí a la terra. I a més a més, un dels pilars fonamentals d’algunes religions, sobretot de la catòlica que és la que conec, és el perdó. Hem de perdonar i serem perdonats. Això fa més fàcil ser catòlic. Sempre que fallem amb una simple confessió ja n’hi ha prou. Segurament si en confessar-nos, en funció de la falta ens tallessin una mà, o ens caiguessin cinc anys de presó, no gosaríem explicar els nostres pecats. I si hi hagués una manera de controlar-los i de que se sabessin, amb aquestes penitències ni tant sols gosaríem pecar! No estic demanant que s'endureixin les conseqüències de les males accions, ni molt menys !! Només constato una realitat
Bé, és més fàcil ser catòlic avui! Fa anys, a la més mínima et cremaven.
D’altres religions en puc dir poca cosa, però pel que sé, n’hi ha que encara et tallen una mà...
I els no creients? són més feliços?
Doncs, francament, no crec que ningú ho pugui respondre. Com en tantes coses depèn d’un mateix. Són les circumstàncies personals les que faran més feliç a algú o més infeliç.