divendres, 21 de novembre del 2008

LA DAMA DE REUS


La Dama de Reus, teatre dins del teatre, drama dins del drama, per explicar una vella història, la de la dona atractiva que ofereix el seu cos al malvat represor per salvar la vida del seu home. En ple franquisme, una companyia de teatre assaja una obra... amb final sorprenent.
A la sala petita, amb música de Joan Alavedra en directe, molt ben interpretada, i sota la direcció de Ramón Simó, l’obra del per mi desconegut Ambrosi Carrió, està magníficament interpretada pel Manel Barceló i la Maria Molins. Tots dos destaquen sobre la resta, i no només per que fan els papers protagonistes, sinó perquè s’ho guanyen amb unes interpretacions més que notables. La resta del repartiment funciona a la perfecció, i una esplèndida escenografia ajuda a construir una obra molt interessant, molt ben actualitzada i dirigida, i en un català perfectament actual que fa que es pugui seguir sense esforç.


La web del TNC diu:

El Teatre Nacional de Catalunya vol reivindicar una figura gairebé desconeguda per al gran públic: Ambrosi Carrion, un dels dramaturgs més prolífics i interessants de mitjan segle XX a Catalunya. I, a la vegada, també vol reivindicar la memòria de l’exili, que estroncà la vida cultural catalana després de la Guerra Civil Espanyola.A La Dama de Reus (1949, premi Ignasi Iglésias l’any 1950), Carrion reelabora un argument ben conegut en la tradició popular europea del segle XVII i molt arrelat en la tradició catalana: una dama extraordinàriament bella, empesa per la necessitat i per la mesquinesa de la família del seu marit, es veu obligada a anar al llit amb el tirà que governa la ciutat per salvar la vida del seu marit. L’amor i la passió s’enfronten a les ànsies de venjança.La Dama de Reus sorprèn pel seu català modern i el seu vers àgil amb un fraseig fluït. Ambrosi Carrion, a més, aconsegueix dotar els seus personatges d’una complexitat i d’una ambivalència fascinants, que li permeten d’introduir un seguit de conflictes psicològics que van més enllà de la llegenda i que acabaran desembocant en un final sorprenent.