Ha estat desde sempre el poble de la meva família i el punt de partida en la vida de molts dels meus amics i de la nostra relació. L'escenari dels nostres jocs infantils, de les primeres trobades amb els amics, a l'esplai o l'escola. Paradís de la tranquilitat, aparentment a recer dels perills del món, tot el que fèiem en els límits del barri estava permès. Tinc molts records dels dies en que en Pere i en Vicenç, del Bar de la Plaça servien vermuts a la terrasseta, mentre jugàvem al millón o al futbolin. I del senyor dels futbolins del carrer major (Bultós, li dèiem, perquè tenia un bony al coll) renyant sempre alguna criatura i remugant alguna paraulota. Sempre m’havia fet una mica de por, pero una partida de millón valia una pela i s’havia d’aprofitar. I les hores que vam jugar al futbolin amb en Domi, l’Àlex i el Jordi. Quina gran rivalitat, i quantes campanes! I els Suissos de la granja Puig, o l'aigua de la senyora Paulina en aquella “mina” que rajava constanment i on hi havia moltíssima humitat . I el Patrício de la llet, amb la boina calada i amb la seva dona, immensa i més aviat brutosa. A la seva rebotiga encara hi tenia vaques i un ase amb el que sortia a fer el repartiment amb el carro. I can Misèries on podies dinar per cinc pessetes, i on et corregia quan demanaves un quinto estrella dorada amb un: “-perdoni, un cinquè estel daurat” i la seva germana asseguda a la rebotiga sense dir mai res perque estava malament del cap. Finalment van marxar del barri i un dia me'l vaig trobar repartint propaganda per les rambles. Em va fer molta pena i a ell una mica de vergonya. Em va dir que la seva germana havia mort i que ara vivia sol. No l'he vist mai més. Al Marrano, casa Rafael, hi fèiem el cafè amb la Roser, en Pere, l’Elisa, l’Eduard, la Marta i la Bey abans de la reunio del movi, al carrer Hort de la Vila , 40. Li dèiem marrano perquè tot brutejava, però era un d'aquells bars autèntics que ara tant trobo a faltar...
Recordeu el "Limpia" de la placeta del Roser anant amb la galleda plena de pa fins a la font per donar menjar als coloms? Tenia una cama més curta que l’altra i caminava d’una manera molt particular. La caseta era de fusta de color verd i estava a la cantonada entre la Plaça i la Placeta del Roser. I el cec del carrer Major que repartia cops a tort i a dret cridant "Hayyyyyyyyyy" ? Aquest si que feia por...
I el cumplimentós a la cantonada la la plaça de la vila servint a tothom amb una empalagosa i exquisida educació. I el senyor Gelabert, sempre tant simpàtic venent llapis i llibretes al costat de can Foix de la plaça. La Doloretes, (Dama) al passeig de la Bonanova, una merceria de les de tota la vida. La meva àvia hi passava l’estona xerrant mentre potser només comprava una agulla de cap. La ferreteria Valls, al carrer major, on hi havia de tot, però sempre costava una mica de trobar pel desordre que hi havia. Tenien un rellotge fet amb paelles i estris de cuina molt “original”. La casa Singer, de màquines de cosir, o ara hi ha el Versàtil. La xurreria de la plaça, on en Jordi i en Quim amb els seus pares hi fèien les millor patates fregides del món. I els nens sortint de l'escola pública de la plaça de Sant Vicenç una de les poques escoles públiques del moment. I l'acudit diari del senyor de la botiga dels plàstics al carre Jaume Piquet, al costat del cinema bretón. Quan baixavem a l’escola amb el Domi sempre ens desviàvem per llegir-lo. Quantes pipes vam menjar al breton veient en Tarzan o el Zorro Justiciero? Tot això mentre el senyor Foix anava caminant tranquilament de la botiga de dalt fins a la de baix i el senyor Llarch parlava animadament ara amb uns, ara amb els altres, amb el cigarret sempre entre els llavis i amb una simpatia i elegància naturals. I el senyor Queraltó també tant elegant que sempre impressionava. I el senyor Amat, un dels mes rics del barri, sempre tant mudat que feia goig... i inspirava respecte. La Farmàcia de la plaça, i l'ambulatori. I l'Alfonsito, vigilant desde la finestra de casa seva que no hi hagues cap "rojo" fent de les seves. Quin malparit l'Alfonsito, un fatxa dels de tota la vida, més aviat curtet (també de talla) però amb molta mala llet. Va acabar els seus dies tant fotut que fins i tot feia pena veure com s'arrossegava pels carrers. No diré que s'ho mereixia, però segur que més d'un ho va pensar. També recordo el carboner d'on ara hi ha el restaurant Ca la Tresa, sempre brut com una guilla (no el restaurant, sinó el carboner!!) i seriós com una mala cosa. Bé tant seriós com el senyor Duesa, el tapicer, pare del meu amic Domi. I davant, la coperativa, la cope! (casa Gil), amb els sacs de gra i de café davant del mostrador, que fèien una olor... i on et tractàven amb una amabilitat potser exessiva, però que ara trobo a faltar. També em feia una mica de por el drapaire del carrer Jaume piquet, també brut i seriós, però sempre amb un sac al damunt. I mossen Enric, gras i encara més seriós, m’inspirava un profund respecte. El senyor Vicentó, que ens venia a tallar el cabell a casa, amb aquella màquina d’esquilar bestiar. En Cristòbal, parent de la meva mare, que feia tota mena de feinetes per les cases, sobretot cambiar vidres amb aquella cola de peix que feia una pudor insuportable.
continuarà...
Recordeu el "Limpia" de la placeta del Roser anant amb la galleda plena de pa fins a la font per donar menjar als coloms? Tenia una cama més curta que l’altra i caminava d’una manera molt particular. La caseta era de fusta de color verd i estava a la cantonada entre la Plaça i la Placeta del Roser. I el cec del carrer Major que repartia cops a tort i a dret cridant "Hayyyyyyyyyy" ? Aquest si que feia por...
I el cumplimentós a la cantonada la la plaça de la vila servint a tothom amb una empalagosa i exquisida educació. I el senyor Gelabert, sempre tant simpàtic venent llapis i llibretes al costat de can Foix de la plaça. La Doloretes, (Dama) al passeig de la Bonanova, una merceria de les de tota la vida. La meva àvia hi passava l’estona xerrant mentre potser només comprava una agulla de cap. La ferreteria Valls, al carrer major, on hi havia de tot, però sempre costava una mica de trobar pel desordre que hi havia. Tenien un rellotge fet amb paelles i estris de cuina molt “original”. La casa Singer, de màquines de cosir, o ara hi ha el Versàtil. La xurreria de la plaça, on en Jordi i en Quim amb els seus pares hi fèien les millor patates fregides del món. I els nens sortint de l'escola pública de la plaça de Sant Vicenç una de les poques escoles públiques del moment. I l'acudit diari del senyor de la botiga dels plàstics al carre Jaume Piquet, al costat del cinema bretón. Quan baixavem a l’escola amb el Domi sempre ens desviàvem per llegir-lo. Quantes pipes vam menjar al breton veient en Tarzan o el Zorro Justiciero? Tot això mentre el senyor Foix anava caminant tranquilament de la botiga de dalt fins a la de baix i el senyor Llarch parlava animadament ara amb uns, ara amb els altres, amb el cigarret sempre entre els llavis i amb una simpatia i elegància naturals. I el senyor Queraltó també tant elegant que sempre impressionava. I el senyor Amat, un dels mes rics del barri, sempre tant mudat que feia goig... i inspirava respecte. La Farmàcia de la plaça, i l'ambulatori. I l'Alfonsito, vigilant desde la finestra de casa seva que no hi hagues cap "rojo" fent de les seves. Quin malparit l'Alfonsito, un fatxa dels de tota la vida, més aviat curtet (també de talla) però amb molta mala llet. Va acabar els seus dies tant fotut que fins i tot feia pena veure com s'arrossegava pels carrers. No diré que s'ho mereixia, però segur que més d'un ho va pensar. També recordo el carboner d'on ara hi ha el restaurant Ca la Tresa, sempre brut com una guilla (no el restaurant, sinó el carboner!!) i seriós com una mala cosa. Bé tant seriós com el senyor Duesa, el tapicer, pare del meu amic Domi. I davant, la coperativa, la cope! (casa Gil), amb els sacs de gra i de café davant del mostrador, que fèien una olor... i on et tractàven amb una amabilitat potser exessiva, però que ara trobo a faltar. També em feia una mica de por el drapaire del carrer Jaume piquet, també brut i seriós, però sempre amb un sac al damunt. I mossen Enric, gras i encara més seriós, m’inspirava un profund respecte. El senyor Vicentó, que ens venia a tallar el cabell a casa, amb aquella màquina d’esquilar bestiar. En Cristòbal, parent de la meva mare, que feia tota mena de feinetes per les cases, sobretot cambiar vidres amb aquella cola de peix que feia una pudor insuportable.
continuarà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada