Em va costar entendre que no és millor qui treu més bones notes, sinó qui treballa amb honestedat. Va ser difícil acceptar que no és el resultat el més important, sinó l’esforç que fem durant el camí per assolir un objectiu. I si fem tot el que és a les nostres mans però no l’aconseguim, podem estar igualment satisfets.
Tant anys perduts creient que no he de preparar els meus fills per competir, per guanyar, per esperar l’agraiment i el reconeixement. L’important, pensava, és estar satisfet amb la feina, saber que dia a dia millores, que progressar és anar endavant sense esperar un premi. Que tinguis on tinguis el teu sostre no ets millor ni pitjor que ningú.
Jo vaig viure l’infantesa del “4” o del “10”. Estava clar qui era el millor de la classe i qui era “tonto”. L’esforç, el millorar apoc a poc, no comptava. Només valia superar el 5.
Algú recorda ara les notes d’Einstein?
Tothom troba normal, aquests últims dies, que es digui que hem de preparar els nostres fills per ser competitius. El mon que trobaran, diem, serà inflexible amb ells si no els preparem amb duresa. Perfecte ! Sort que no estem en guerra, perque ja veig les escoles fent classes de tir, i pràctiques d’explossius... es el que trobaran quan siguin grans, direm !
Finalment em acceptat el capitalisme salvatge, la competitivitat total. El que val val i el que no que es foti... o que faci un ofici... però que no emprenyi a la universitat fent nosa al “inteligents” (segurament els nostres fillets que han anat a escoles privades i els hi ha posat “deus” a base de talonari).
Ja ens ho trobarem. Si volíem un mon on la igualtat fos un objectiu raonable, no el tindrem.
Farem un mon dels triomfadors. D’aquells que poden obtenir bons resultats amb poc d’esforç. Dels que es poden pagar la nota. I els que progressen adeqüadament, s’enfonsaran en el llod dels fracassats. I els triomfadors mai sabran que, malgrat les bones notes, el que necessitaven era, simplement, millorar !!!
No cal que siguem hipòcrites. Ara ja tots tenim clar que l’important no és participar, sinó guanyar.
Tant anys perduts creient que no he de preparar els meus fills per competir, per guanyar, per esperar l’agraiment i el reconeixement. L’important, pensava, és estar satisfet amb la feina, saber que dia a dia millores, que progressar és anar endavant sense esperar un premi. Que tinguis on tinguis el teu sostre no ets millor ni pitjor que ningú.
Jo vaig viure l’infantesa del “4” o del “10”. Estava clar qui era el millor de la classe i qui era “tonto”. L’esforç, el millorar apoc a poc, no comptava. Només valia superar el 5.
Algú recorda ara les notes d’Einstein?
Tothom troba normal, aquests últims dies, que es digui que hem de preparar els nostres fills per ser competitius. El mon que trobaran, diem, serà inflexible amb ells si no els preparem amb duresa. Perfecte ! Sort que no estem en guerra, perque ja veig les escoles fent classes de tir, i pràctiques d’explossius... es el que trobaran quan siguin grans, direm !
Finalment em acceptat el capitalisme salvatge, la competitivitat total. El que val val i el que no que es foti... o que faci un ofici... però que no emprenyi a la universitat fent nosa al “inteligents” (segurament els nostres fillets que han anat a escoles privades i els hi ha posat “deus” a base de talonari).
Ja ens ho trobarem. Si volíem un mon on la igualtat fos un objectiu raonable, no el tindrem.
Farem un mon dels triomfadors. D’aquells que poden obtenir bons resultats amb poc d’esforç. Dels que es poden pagar la nota. I els que progressen adeqüadament, s’enfonsaran en el llod dels fracassats. I els triomfadors mai sabran que, malgrat les bones notes, el que necessitaven era, simplement, millorar !!!
No cal que siguem hipòcrites. Ara ja tots tenim clar que l’important no és participar, sinó guanyar.
1 comentari:
No sé que passava en aquells dies com perquè fes un escrit tant contundent !!
Ara faria algun matís, però ja està bé així. L'esència crec que segueix essent vàlida. El to... tenia un mal dia ?
Publica un comentari a l'entrada