LES NOCES DE FÍGARO

Aquesta és la primera òpera de les quatre que veurem aquesta temporada. No anàvem a cegues, perquè en Xavier Capell ens va fer una sessió informativa que ens va anar molt bé per conèixer el que anàvem a veure. Le Nozze di Figaro és una de les òperes de Mozart més conegudes i més apreciades. Amb llibret de Lorenzo Da Ponte es basa en l'obra teatral de Beaumarchais "La Folle journé ou les Mariage de Figaro" i és la continuació del Barbero de Sevilla. Som al castell d'aguas Frescas, propietat del compte d'Almaviva, que ja fa uns anys que s'ha casat amb la Rosina, gràcies a l'ajuda de l'alesores barber Figaro, ara al seu servei i a punt de casar-se amb la Susanna, cambrera de la comptessa.
Vam veure la interpretació del segon repartiment, que va ser més que correcta, i vam disfrutar amb una escenografia simple, elegant i lluminosa i amb uns moviments escènics que van ajudar a fer més divertits els embolics de l'obra.

Aquestes són notes sobre l'òpera de la web del Liceu:
Le nozze di Figaro té un marcat caràcter prerrevolucionari. Però per damunt d’aquests aspectes ideològics i de la brillant sàtira social —que necessitaren la protecció de l’emperador Josép II, figura paradigmàtica del Despotisme Il·lustrat, per poder estrenar l’òpera—, Da Ponte i Mozart aconseguiren crear una extraordinària «comèdia humana» que constitueix una al·legoria de la recerca de la felicitat, en què els protagonistes senten vivament la necessitat d’amor, sigui vist com a desig sexual —el comte o Cherubino—, com nostàlgia d’una felicitat perduda —la comtessa—,com a pur afecte familiar —Figaro i Susanna—, però que es presenta sempre amenaçat, des del primer moment, per la desconfiança i la traïció. L’acció se sitúa a prop de Sevilla, al castillo del comte d’Almaviva. Ja fa uns anys que el comte s’ha casat amb Rosina gracies a l’ajuda de l’aleshores barber Figaro, ara al seu servei i a punt de casar-se amb Susanna, cambrera de la comtessa.

La intriga se centra en el desig que sent el comte per Susanna, que voldria posseir invocant el ius primae noctis, i la reacció àgil i decidida de Figaro que —amb la complicitat de Susanna i la comtessa, que enyora l’amor del seu marit— prepara una trampa que posarà en evidència al seu senyor. En l’escena final, quan la comtessa perdona el comte agenollat als seus peus i tot sembla haver retornat a l’ordre inicial, la música de Mozart s’amara d’una malenconia d’una intensitat inoïda que ens dóna la clau de l’òpera. En oberta contradicció amb les paraules, afirma la vanitat de tota esperança, l’efímera il·lusió de trobar la felicitat en aquest món.
Da Ponte definí aquesta òpera commedia per musica i no opera buffa, i, efectivament, el text i la música superen àmpliament els estereotips habituals. Els personatges adquireixen un relleu psicològic inimaginable fins aleshores i la música incorpora nombrosos préstecs de l’opera seria, amb àries d’una tristesa que no té res a veure amb la tradició còmica, amb peces de conjunt i els desmesurats finals dels actes segon i quart.

Fitxa artística:

Direcció d'escena / Lluís Pasqual
Escenografia / Paco Azorín
Vestuari / Franca Squarciapino
Il·luminació / Albert Faura
Coreografia / Montse Colomé
Nova coproducció: Gran Teatre del Liceu/Welsh National Opera (Cardiff)


Direcció musical Antoni Ros Marbà

Conde Almaviva. David Menéndez

Condesa Almaviva. Maite Alberola

Susanna. Ainhoa Garmendia

Figaro. Joan Martín-Royo

Cherubino. Jossie Perez

Marcellina. Marie McLaughlin

Bartolo. Josep Ribot

Basilio. Vicente Ombuena

Don Curzio. Roger Padullés

Barbarina. Naroa Intxausti Bolunburu

Antonio. Valeriano http://www.liceubarcelona.cat/cms/images/stories/liceu/pdfLanchas