El diumenge dia 22 de febrer vaig veure la pel·lícula “El curioso caso de Benjamin Button” protagonitzada pel Brad Pitt i la Cate Blanchett que explica la història d’un home que neix com si tingués vuitanta anys i va rejovenint tota la vida.
Basada en una novela escrita als anys vint per Scot Fitgerald és una reflexió sobre l’inexorable pas del temps i les angoixes i preocupacions que això ens comporta a les persones. El fet d’ajuntar un home i una dona pels qui el temps corre en sentit contrari, un envelleix mentre l’altre rejoveneix, genera una dificil relació que fa pensar si el que som és més el nostre cos o el nostre aspecte extern que no pas l’interior, el caracter o l’experiència que tenim. És un tema més que s’ha discutit i parlat abastament però que amb aquest exemple agafa una nova dimensió.
La pel·lícula està molt ben feta, tècnicament impecable, especialment la caracterització dels personatges, que d’una manera molt creible passen dels 20 als 80 anys i en cap moment tens la sensació que van “maquillats”.
Dura dues hores i mitja, però en podria durar quatre i em sembla que no se’m faria llarga. Potser hi ha algun desequilibri perquè alguns dels moments claus de la vida d’en Benjamin estan explicats amb una simple pinzellada, i en canvi s’entreté massa en alguns passatges amorosos que amb una escena haurien quedat perfectament explicats.
Per no desvetllar secrets no diré més que val la pena veure-la.
No sé ben bé en quin moment, algú parla del que li agradaria que fes el seu fill a la vida. Una de les coses, que és molt simple, em va agradar especialment. “Demano que conegui algú que no pensi com ell, amb qui pugui discrepar.”
Això si que ensenya !!
Basada en una novela escrita als anys vint per Scot Fitgerald és una reflexió sobre l’inexorable pas del temps i les angoixes i preocupacions que això ens comporta a les persones. El fet d’ajuntar un home i una dona pels qui el temps corre en sentit contrari, un envelleix mentre l’altre rejoveneix, genera una dificil relació que fa pensar si el que som és més el nostre cos o el nostre aspecte extern que no pas l’interior, el caracter o l’experiència que tenim. És un tema més que s’ha discutit i parlat abastament però que amb aquest exemple agafa una nova dimensió.
La pel·lícula està molt ben feta, tècnicament impecable, especialment la caracterització dels personatges, que d’una manera molt creible passen dels 20 als 80 anys i en cap moment tens la sensació que van “maquillats”.
Dura dues hores i mitja, però en podria durar quatre i em sembla que no se’m faria llarga. Potser hi ha algun desequilibri perquè alguns dels moments claus de la vida d’en Benjamin estan explicats amb una simple pinzellada, i en canvi s’entreté massa en alguns passatges amorosos que amb una escena haurien quedat perfectament explicats.
Per no desvetllar secrets no diré més que val la pena veure-la.
No sé ben bé en quin moment, algú parla del que li agradaria que fes el seu fill a la vida. Una de les coses, que és molt simple, em va agradar especialment. “Demano que conegui algú que no pensi com ell, amb qui pugui discrepar.”
Això si que ensenya !!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada