Ahir vam anar a veure “Trueta”, l’obra d’Àngels Aymar sobre l’eminent metge català que va revolucionar el tractament de les ferides obertes amb un mètode que va resultar ser molt efectiu. El va posar en pràctica durant la guerra civil espanyola i durant un llag exili, primer a França i sobretot a Anglaterra durant la segona guerra mundial. Va viure 25 anys a Oxford i va tornar a Catalunya on va passar els darrers anys de la seva vida. Va morir a barcelona l’any 1977, després d’haver estat nomenat doctor “Honoris Causa” per la Universitat de Barcelona.
El franquisme va prohibir fer cap referència a Trueta a causa del seu catalanisme. Ell va escriure el llibre The Spirit of Catalonia, per ensenyar als anglesos que era Catalunya i quines havien estat les seves contribucions a la humanitat. També va ser la primera veu en català que es va sentir a la BBC, cosa que va generar un seguit de gestions del gobern espanyol fins que al cap de deu anys van aconseguir que el programa que es feia en català, castellà, euskera i gallec passés a fer-se només en castellà. Quina fixació la dels Espanyols d’anar en contra del català !!
Poc abans de morir, va dir aquestes paraules durant el discurs que va fer en l’acte de nomenament de Doctor Honoris Causa:
“Havent deixat Catalunya quan la democràcia moria en ella, és per a mi una font de gran satisfacció el que aquest títol em sigui conferit quan la democràcia hi reneix... La llibertat és consubstancial en la meva vida. Aquest acte d'avui significa el veritable retorn a la meva terra, que vaig deixar perquè no volia veure morta la llibertat del meu pais"
Un cop més el gobern espanyol deixa patent que farà tot el possible per silenciar, estigmatitzar i si pot eliminar qualsevol català que es manifesti publicament catalanista, siguin quins siguin els seus merits en altres camps allunyats de la política.
Pel que fa a l’obra, en Pep Munné fa un paper molt convincent, amb moments molt emotius i amb un to de bonhomia que ens presenta un personatge entranyable i amb molt sentit de l’humor. L’Elena Fortuny fa d’Amelia, la dona de Trueta, i tot i que em sembla que fa una interpretacióp correcta, no està a l’alçada del personatge, amb moments de molt dramatisme que no sap resoldre de manera convincent. L’escena de la mort del fill, que em va emocionar, va ser més per la posició hieràtica d’en Pep Munné, que es queda ambsolutament inmòbil i inexpressiu, que els crits i els plors de l’Elena. A mida que avança l’obra crec que va millorant i dibuixa un personatge amb més matisos i no tantes arestes (alegria – tristor). Potser és més una questió de direcció que no pas d’interpretació.
La resta del repartiment, la Roser Batalla en Pep Plana i en Josep Costa fan els seus papers amb molt d’encert. Especialment la Roser, que potser fa una monja massa “Bleda”, però una anglesa perfecta. En Pep està a l’alçada i en Josep Costa fa un Salvador de Madariaga fantàstic, (en cap moment de l’obra s’explica que sigui Madariaga, o potser se’m va passar, però costa deduir de quin salvador es tracta) . Tenen unes converses amb en Trueta que es fan curtes i que potser haurien hagut de tenir més pes en l’obra. Per mi un dels millors moments es quan ells dos parlen sobre el català i el castellà, i ho fan des de posicions contràries i enfrontades, però amb molt sentit de l’humor i un respecte personal envejables. Té raó en Trueta, és clar... però dona gust veure que l’amistat està per damunt de les creences, per profundes que aquestes siguin.
L’escenografia es molt efectista, sense tarima ens mostra tres espais mig devastats per la guerra que serveixen per recrear l’hospital, la casa, o el jardí d’Oxford. Estàvem a primera fila i gairebé podíem tocar els personatges. Aquesta proximitat m’agrada molt i fa que l’obra m’atrapi des de el primer moment.
Molt interessats les projeccions d’imatges reals de la família trueta i els seus amics i molt emotius els talls de veu del mateix Josep Trueta, que ajuden molt a conèixer i entendre el personatge. En un dels fragments diu que els 25 anys que va passar a Anglaterra li van passar d’una volada. En això em trobo jo ara, als meus gairebé 50 anys.
El temps fuig, sí !!
El franquisme va prohibir fer cap referència a Trueta a causa del seu catalanisme. Ell va escriure el llibre The Spirit of Catalonia, per ensenyar als anglesos que era Catalunya i quines havien estat les seves contribucions a la humanitat. També va ser la primera veu en català que es va sentir a la BBC, cosa que va generar un seguit de gestions del gobern espanyol fins que al cap de deu anys van aconseguir que el programa que es feia en català, castellà, euskera i gallec passés a fer-se només en castellà. Quina fixació la dels Espanyols d’anar en contra del català !!
Poc abans de morir, va dir aquestes paraules durant el discurs que va fer en l’acte de nomenament de Doctor Honoris Causa:
“Havent deixat Catalunya quan la democràcia moria en ella, és per a mi una font de gran satisfacció el que aquest títol em sigui conferit quan la democràcia hi reneix... La llibertat és consubstancial en la meva vida. Aquest acte d'avui significa el veritable retorn a la meva terra, que vaig deixar perquè no volia veure morta la llibertat del meu pais"
Un cop més el gobern espanyol deixa patent que farà tot el possible per silenciar, estigmatitzar i si pot eliminar qualsevol català que es manifesti publicament catalanista, siguin quins siguin els seus merits en altres camps allunyats de la política.
Pel que fa a l’obra, en Pep Munné fa un paper molt convincent, amb moments molt emotius i amb un to de bonhomia que ens presenta un personatge entranyable i amb molt sentit de l’humor. L’Elena Fortuny fa d’Amelia, la dona de Trueta, i tot i que em sembla que fa una interpretacióp correcta, no està a l’alçada del personatge, amb moments de molt dramatisme que no sap resoldre de manera convincent. L’escena de la mort del fill, que em va emocionar, va ser més per la posició hieràtica d’en Pep Munné, que es queda ambsolutament inmòbil i inexpressiu, que els crits i els plors de l’Elena. A mida que avança l’obra crec que va millorant i dibuixa un personatge amb més matisos i no tantes arestes (alegria – tristor). Potser és més una questió de direcció que no pas d’interpretació.
La resta del repartiment, la Roser Batalla en Pep Plana i en Josep Costa fan els seus papers amb molt d’encert. Especialment la Roser, que potser fa una monja massa “Bleda”, però una anglesa perfecta. En Pep està a l’alçada i en Josep Costa fa un Salvador de Madariaga fantàstic, (en cap moment de l’obra s’explica que sigui Madariaga, o potser se’m va passar, però costa deduir de quin salvador es tracta) . Tenen unes converses amb en Trueta que es fan curtes i que potser haurien hagut de tenir més pes en l’obra. Per mi un dels millors moments es quan ells dos parlen sobre el català i el castellà, i ho fan des de posicions contràries i enfrontades, però amb molt sentit de l’humor i un respecte personal envejables. Té raó en Trueta, és clar... però dona gust veure que l’amistat està per damunt de les creences, per profundes que aquestes siguin.
L’escenografia es molt efectista, sense tarima ens mostra tres espais mig devastats per la guerra que serveixen per recrear l’hospital, la casa, o el jardí d’Oxford. Estàvem a primera fila i gairebé podíem tocar els personatges. Aquesta proximitat m’agrada molt i fa que l’obra m’atrapi des de el primer moment.
Molt interessats les projeccions d’imatges reals de la família trueta i els seus amics i molt emotius els talls de veu del mateix Josep Trueta, que ajuden molt a conèixer i entendre el personatge. En un dels fragments diu que els 25 anys que va passar a Anglaterra li van passar d’una volada. En això em trobo jo ara, als meus gairebé 50 anys.
El temps fuig, sí !!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada