Des de la primera fila de l'auditori del Forum vam poder escoltar la canadenca Diana Krall i el seu quartet ahir dijous 8 d'octubre. Tot i que portava un refredat considerable (de tant en tant s'havia d'apartar del micro per tossir...), va poder cantar tant bé com esperàvem, amb aquella veu càlida i una mica rogallosa, vellutada, però suau i extremadament agradable. En un escenari inmens amb una il·luminació sobria i molt elegant, els quatre músics estaven al centre uns deu metres davant nostre, i des del primer moment ja vaig veure que aquell seria un concert especial. Diuen que parla molt poc, però ahir va fer una breu introducció a cada una de les cançons, parlant del seu marit i dels seus fills, i d'altres coses que no vaig entendre perquè va parlar tota l'estona en un alglès per a mi incomprensible. L'auditori no estava ple, però hi debia haver unes dues mil cinc centes persones, que des del primer moment van estar entregades aplaudint després de cada solo, i rient totes les gràcies a la Diana. Feia temps que no gaudia tant d'un concert i que no havia vist un guitarrista com l'Anthony Wilson. No hi entenc prou, però dubto que hi hagi gaires guitarristes com ell, amb una agilitat impressionant, i una gran sensibilitat. Només per escoltar alguns dels seus solos ja valia la pena haver anat al concert. Ben Wolfe al contrabaix també va estar fantàstic. Potser no em va impressionar tant com la guitarra, però també va fer uns solos boníssims. La bateria la tocava Karriem Riggins. Una barreja de força, d'energia i de suavitat feien que arrenqués potser els aplaudiments més forts. Tres músics que s'entenen perfectament amb la pianista i cantant, i que mantenen uns diàlegs ara tranquils, ara vertiginosos. I pel damunt de tot una veu que des del primer moment em va atrapar, més que en els seus discos. Sentir-la en directe ha estat per a mi redescobrir-la, i tenir la sensació d'estar vivint un moment d'aquells que es recorden sempre. I la seva màgia també és en la manera de tocar el piano, de moure's, més nerviosa del que m'esperava, de mirar al públic amb certa desconfiança, o parlar amb els musics amb una veu que a mi em va semblar dura... Tot i ser elegant, esvelta, i molt atractiva, el vestit negre que portava era una mica massa just. Hi estava embotida i algun dels seus moviments eren per colocar-se'l bé, perquè tinc la sensació que li apretava l'esquena. A cada cançó s'acostava el micro i se l'allunyava moltes vegades. Semblava no estar còmoda. però la veu li sortia perfecte i les notes del piano encara més.
Els temes eren els del disc Quiet Nights, i alguns que no coneixia, amb les habituals improvitzacions. Bossa nova, swing, un tema de Nat King Cole, una versió de Check to check memorable i un perfecte The boy from Ipanema, van anar escalfant l'ambient fins al treballat a base d'aplaudiments bis final, el tema que dona nom al disc, Quiet Nights.
Un concert esplèndit per cel·lebrar el nostre 26è aniversari de casament. Un luxe!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada