SAGARRA SARDÀ, SARDÀ SAGARRA.

Deliciosa la manera com Rosa Maria Sardà recita Segarra. Deliciosa, brillant, sublim, plena de matisos i de moviments precisos, gestos subtils, expressions exactes i mirades plenes de sentit. Modestament penso que avui ningú pot recitar Segarra millor que ella. Perquè interpreta cada paraula no només amb l’entonació adequada i amb la intensitat necessària, sinó amb tots els tons possibles, amb totes i cadascuna de les expressions que calen per fer més entenedor el missatge. I amb aquella naturalitat única.
És clar que Sagarra hi ajuda molt. Vull dir que fins i tot llegint-lo malament és possible que el missatge ens arribés igualment. No tant clar i transparent com ens l’envia la Rosa Maria, però l’entendríem, segur. Perquè no es pot versificar millor, no es pot ser més mordaç i satíric, ni més intel·ligentment punyent i enginyós, i d’una manera tant planera. Ni més romàntic.
Llegir-lo és un dels plaers literaris més intensos i directes que he experimentat.
I escoltar-lo en boca de la Sardà ja és el súmmum. Érem a la primera fila del Lliure de Gràcia i la teníem pràcticament a tocar. Ens mirava i ens feia tota la impressió que recitava només per nosaltres. Crec que tots els que omplíem la sala vam tenir la mateixa sensació. Però aquelles mirades als ulls mentre recitava Aigua Marina, o la Cançó de la Mort em van travessar l’ànima, fins al punt d’haver de fer esforços per no posar-me a plorar vivament, que un encara conserva aquella mica de vergonya i de pudor.
En començar un fragment del poema de Nadal, es barrejaven records i sentiments que van fer inevitable que unes quantes llàgrimes regalimessin galta avall. En aquell moment del recital ja estava prou sensible com per deixar-me anar. Amb contenció, però deixant la vergonya de banda. Entre una cosa i l’altra, també vam tenir temps per riure, i no només pels poemes, que també, sinó pels comentaris de la Rosa Maria, sempre aguts i divertits.
Ens vam sentir tant a gust, també parlo en nom de la Roser, tant còmodes i amb una sensació tant clara i intensa d’estar vivint uns moments irrepetibles, que un cop acabat el recital, i tant mentre sopàvem al mateix restaurant del Lliure com després durant el llarg passeig fins a l’estació de Provença pràcticament no vam parlar d’una altra cosa. Al restaurant teníem a la Rosa Maria Sardà a la taula del costat i vam dubtar si dir-li alguna cosa o no. No ho vam fer, perquè la prudència ens va aconsellar no molestar-la mentre sopava amb amics i família, i no me’n penedeixo, perquè potser ens hauria fet un lleig... i no m’hagués estranyat gens. Però, i especialment la Roser, ens vam quedar amb les ganes de felicitar-la i de fer-li saber tot el que havia significat per nosaltres aquella hora llarga escoltant-la recitar Sagarra.
Per si mai llegeixes aquest bloc, Rosa Maria, aprofito per agrair-te profundament que hagis posat la teva gran professionalitat i el teu talent al servei d’un dels millors poetes catalans. I que ho hagis fet amb la modèstia i la senzillesa pròpies de qui coneix l’autor i li té el respecte i l’admiració que es mereix. Gràcies, doncs, per aquesta nit inoblidable.
I no oblido a la Mercè Pons i la Rosa Vila, que van contribuir amb encert a arrodonir l’espectacle. Però van quedar inevitablement eclipsades per la força i la presència imponent de la Sardà.
Una nit irrepetible !

I la casualitat va voler que aprofités els meus comentaris de l'obra Musicolèpsia per recordar la Balada de Fra Rupert, que també va recitat amb la gràcia que li pertoca i que ens va fer riure amb ganes... una mica més avall el podeu llegir.