EL JAPÓ, ENSENYAMENT I EDUCACIÓ

Un terratrèmol al Japó ha provocat un justificat estat d’alerta mundial, sobretot per les conseqüències que ha tingut en les centrals nuclears i pel perill que això pot comportar. Però sobretot ha estat un desastre pels ciutadans del Japó. El patiment dels japonesos ens ha commogut potser més que el d’altres pobles que han patit catàstrofes similars o pitjors, perquè ha demostrat ser un poble civilitzat, disciplinat i comprensiu. La manera d’acceptar la desgràcia, la reacció assenyada davant del drama que estant vivint i fins i tot la contundent, però mesurada queixa adreçada a les autoritats i als responsables de les centrals nuclears, ha estat un exemple per a tots. Suposo que els japonesos tenen els mateixos defectes i les mateixes debilitats que tots els humans. Mai m’han agradat els tòpics ni les generalitzacions, i em resisteixo a classificar les persones en funció del lloc on han nascut. Però alguna cosa hi ha darrere d’aquesta unànime maduresa a l’hora d’entomar una situació límit. Segurament és en l’educació, que no en l’ensenyament, on hauríem d’anar a buscar la causa d’aquesta “uniformitat” en la manera de ser de la gent d’un país. L’educació a les escoles i a les famílies. L’exemple que els adults donen als joves i als nens, l’actitud dels responsables polítics i dels líders socials, ha fet que siguin un poble amb un tarannà que els fa més forts en les situacions adverses. Segur que trobaria moltes coses negatives al Japó, però el que he vist els últims dies m’ha fet reflexionar i m’ha fet veure que encara ens queda molt camí per fer. M’agradaria molt conèixer millor aquesta societat que ha aconseguit uns ciutadans responsables. Vull creure que no ha estat en detriment de la seva llibertat, ni de la felicitat. I vull creure també que algun dia tots els països veuran l’educació com a pal de paller de les seves polítiques, l’eix sobre el que es bastiran tots els projectes de futur. És en l’educació on trobarem la solució a molts dels problemes de la nostra societat. Però no esperem resultats immediats, sinó que serà una inversió a llarg termini, pensant en els nostres fills i els nostres nets. Parlem d’educació en majúscules, la que transmet valors com el respecte, l’esforç, la tolerància o la solidaritat. I per fer-ho caldran mestres vocacionals, amb una bona formació i amb les eines necessàries al seu abast.
El que em fa patir és constatar que els nostres governants no s’ho creuen això.
La nostra consellera d’ensenyament sap com n’és d’important l’educació ?
Si que ho sap, sí, però prefereix parlar d’ensenyament, perquè és alguna cosa tangible i es pot avaluar a curt termini. És fàcil saber si les nenes i els nens saben matemàtiques i llengua, però és impossible saber si seran bones persones quan siguin grans. Això prefereix deixar-ho en mans de les famílies, i desentendre-se’n. Els continguts són importants, és clar, però no més que els valors. I el mestre els transmet, vulgui o no, amb la seva manera d’actuar. Per això és importantíssim que en sigui conscient, perquè ell serà un dels miralls on és miraran els nens i les nenes, i que els marcarà per sempre, contribuint a formar-los com a persones, tant en positiu com en negatiu. Com diu la Roser, mestra per vocació i per convicció des de fa trenta anys, és impossible ensenyar sense educar. O més ben dit, mentre ensenyem, eduquem i mentre eduquem, ensenyem. Em fa molta pena sentir a algun mestre dir que ell no educa, sinó que ensenya, i que ja eduquen les famílies. I sentir-ho en boca de la consellera em fa vergonya, i em fa por.
Si els polítics no s’ho creuen no hi ha res a fer. Mentre visquin preocupats per les properes eleccions, pels resultats immediats, i no mirin més enllà, mai aconseguirem una educació com cal. Em consola saber que encara hi ha professionals que treballen amb el que tenen a l’abast per una educació que tingui com a objectiu la formació de persones, amb l’esperança d’acabar aconseguint fer una societat millor que la que ara tenim. I que no calgui cap terratrèmol per que ens n’adonem.