EL MISANTROP

Quin avantatge hi pots trobar que un home t’ensaboni, et juri amistat, fe, afecte, estima, tendresa i que faci de tu elogis desmesurats si al cap d’uns minuts acaba fent el mateix amb el primer desgraciat que passa?

És dissabte i surto del teatre content. Abans ens hem trobat amb el Domi i la Maria, hem menjat un entrepà a la mateixa terrassa del TNC i hem anat a seure als nostres llocs amb l’ànim ben predisposat. Una llum intensa i una música maquinera em posen en guàrdia. No era una obra de teatre clàssic el Misantrop ? De sobte es fa el silenci i tot queda fosc. Apareixen en Jordi Boixaderes fent d’Alcest i en Jordi Bosc de Philint, vestits d’una manera que fa impossible determinar l’època on ens volen situar. Una llum puntual, dura, i els seus discursos oposats em posen en situació ben de pressa, i em desperten l’interès.
L’obra ha captat la meva atenció tota l’estona i no he sentit tossir gaire ni res m’ha distret. Van apareixent personatges, vestits de formes diverses, elegants, originals i sorprenents. L’escenari es transforma constantment, amb poquíssims elements, i la música i la llum deixen espais que no trenquen el ritme, sinó que ajuden a anar païnt el text de forma gradual, amb les dosis adequades. En algun moment hi he vist una comèdia, en altres un drama i en alguns una tragèdia. La hipocresia, la gelosia, la superficialitat, la integritat, els principis, l’honestedat... qualitats o defectes segons com es miri, i depèn de qui els exerceixi o posseeixi.
El discurs d’Alcest em va fer anar d’aquí a allà, ara entendrint-me (Trait per totes bandes... Buscaré el lloc més apartat de la terra on hi hagi llibertat per poder ser una persona honrada.), ara odiant-lo (jo, amb l’amic del gènere humà no m’hi faig), ara compadint-lo (l’estima, s’ha d’escatimar!”)

M’agrada el to mesurat i punyent de la Rosa Novell, Arsinoé, m’enamora el posat vulnerable de l’Anna Ycobalzeta, Èliante, cada cop més encertada, i em diverteix l’afectadíssim posat dels marquesos, Carles Martinez, Acast i Jordi Martínez, Clitàndre. Potser s’interpreten a ells mateixos, perquè el seu registre s’assembla una mica massa al que els hi he vist en d’altres obres, però en el context d’el Misantrop encaixen perfectament. Oront, Lluís Soler té el to just per no desentonar, i Célimène, Marta Marco, regna damunt l’escenari com no li he vist fer mai. Elegant, segura, descarada i atrevida. Dubois, Miquel Bonet fa un curtíssim paper, però perfecte. Sí, per ser un secundari, fa una intervenció sorprenent. Perfecte, sí.
I m’ho vaig passar especialment bé amb algun dels numerets musicals dels criats i amb algun detall del guarda Ramon Giró.

En definitiva, surto content del teatre, amb ganes de compartir l’experiència, de parlar-ne i donar-li mil voltes a la idea de la hipocresia, la sinceritat o la mentida piadosa. I no hi ha una millor manera de fer-ho que amb la Roser, la Maria i el Domi, asseguts en una taula del Velòdrom compartint una ampolla de vi i menjant uns ous estrellats. I passejant amb parsimònia per l’eixample de nit, fins al cotxe.
Nit rodona.