En un marge de quatre dies, dos nois joves d'un entorn proper ens han deixat per culpa d'una malaltia fulminat. En un cas ha estat una lluita de mesos i en l'altre no hi ha hagut ni tant sols opció per a lluitar.
Tres dies des de que se li va diagnosticar la leucèmia a l'Albert. Tres dies en que aquesta malaltia salvatge no ha donat cap opció, cap possibilitat de tractament, ni la més mínima esperança. Només la ràbia i el desconsol. No hi ha explicació, no hi ha paraules, res no justifica un cop tant dur. Només els pares i el germà saben com de difícil deu ser la vida després de perdre algú tant estimat de cop i volta.
El Marcel va passar un any terrible, afrontat amb una enteresa i una fortalesa envejables, i envoltat per una família i uns amics que han patit molt, però que l'han ajudat, s'han ajudat mútuament, a viure aquest duríssim procés amb serenitat. Hi ha molts "perquès" en una història trista com aquesta. Molts no tenen resposta, però darrere de tot també s'hi amaguen moltes lliçons. De com afrontar el que la vida ens prepara, de com reaccionar davant les adversitats més dures, de com mantenir el somriure i la il·lusió en els moments més difícils.
Segur que per dins el dolor és insuportable, i segur que haurà de passar molt de temps perquè, uns i altres, puguin recuperar una certa normalitat, si és que mai es pot recuperar després de perdre un fill o un germà.
I em sorprenc un cop més relativitzant tot allò que em passa i que em sembla "terrible". Tots els "grans problemes" que no em deixen dormir, o que m'angoixen i em fan patir. Foteses, nimietats, capricis absurds al costat dels autèntics drames. Quan aprendré la lliçó ? quan sabré veure la sort que tinc i valorar-la a cada minut ?
Quan no em caldrà veure els que de veritat pateixen per adonar-me, per enèsima vegada, que la fortuna em somriu i que tinc l'obligació d'anar pel mon amb un somriure d'orella a orella !!
Ja sé que són les mateixes reflexions de sempre, i que no aporten res de nou. Però he sentit la necessitat de compartir-les, durant algun dels molts moments en que avui m'han passat pel cap aquestes famílies, i tantes d'altres, que tant malament ho estan passant .
I em fot que el seu patir m'ajudi a mi, i a mi no se m'acut com ajudar-los...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada