"Ara que estem junts, tot anirà millor."
"No odiïs ningú, i mira sempre les
estrelles."
No cal anar als clàssics per escoltar i veure una
tragèdia. Wajdi Mouawad ens demostra a
"INCENDIS" que molt més a prop en el temps i en la distància han
passat fets horribles, que reflecteixen la crueltat i la misèria humanes. A
l'Orient mitjà, concretament al Líban, l'escalada de violència va arribar a
traspassar els límits de l'imaginable, com malauradament a tants altres llocs
del mon i en totes les èpoques. L'argument d'Incendis és enrevessat i força
truculent. Podria ser una comèdia d'embolics sinó fos que el que s'hi explica
és la història més trista i cruel que hom pot imaginar. Com en la majoria dels
casos, és la guerra la que posa a les persones al caire de l'abisme, i els
aboca a situacions límit que els fan cometre les pitjors de les atrocitats,
sovint amb conseqüències devastadores tant pels altres com per ells mateixos.
Si no acaben sent víctimes de la venjança dels qui han estat agredits, vexats i
assassinats, ho són dels seus propis actes. La meva més enèrgica repulsió cap a
la capacitat que tenim els esser humans d'infringir sofriment i dolor, de la
manera més vil, als nostres semblants.
Tota l'obra és plena de moments que t'obliguen
a reflexionar sobre com la violència genera més violència, i com n'és de
difícil aturar el cicle, ser el primer que no torna sang amb sang ni odi amb
odi. Però INCENDIS és això i moltes
altres coses que em veig incapaç d'explicar, perquè vessa de moments d'un
contingut colpidor, impactant, d'una força dramàtica difícil de superar, i que
jo potser mai havia vist de manera tant clara i directa damunt d'un escenari.
És una obra amb un argument que t'atrapa des de les primeres paraules i fins al
final, i l'interès augmenta a cada moment, creixent i creixent fins arribar a
fer-nos estremir, amb una resolució final espectacular, que ha fet que avui
molta gent hagi plorat, i s'hagi escoltat algun sanglot. Una part important
dels llargs aplaudiments penso que anaven dirigits a l'autor, com a mínim dels
meus.
Però no pensaria tot això si d'amunt d'aquell
escenari del teatre Romea no hi hagués dos actors descomunals. Jo no recordo
una potencia, una tendresa i una capacitat d'emocionar com les que he vist avui
en la Clara Segura i el Julio Manrique. Quina manera de donar vida a uns
personatges tant complexos, amb tants registres diferents i que els deuen
xuclar moltíssima de la inacabable energia que demostren tenir. La seva manera
de moure's, de parlar, de recitar o de callar és sempre la més adequada. Ho dic
perquè he pogut assaborir cada paraula i copsar-ne la intenció, sense poder-me distreure ni un sol moment,
obligant-me a mantenir una tensió com poquíssimes vegades, per no dir com mai. És
un veritable plaer escoltar en boca seva un text tant interessant com aquest. I
malgrat que algunes de les coses que evidencia m'han deixat realment
"tocat", puc dir que avui he gaudit moltíssim. El text, els actors i
la direcció formen un tot homogeni que funciona com un rellotge, amb una precisió
perfecta. Un públic dret aplaudint i gairebé cridant no es veu cada dia... bé,
jo no recordo haver vist el fervor que he vist avui.
No tinc més paraules per descriure el que
m'han fet sentir avui la Clara Segura i el Julio Manrique. Però no només ells
llueixen, sinó que també ho fan el Xavier Boada, que aporta algunes petites
dosis d'humor, necessàries, i que també té un protagonisme considerable, sense
baixar gens ni mica el llistó general. També he trobat excel·lents el Xavier
Ruano i la Màrcia Cisteró, i en un nivell diferent, per la menor importància
dels seus papers, però sense desentonar gens ni mica, al Xavier Ricart i la Clàudia Font. Un
aplaudiment també per la perfecta il·luminació, l'escenografia i el so, que
contribueixen a arrodonir un espectacle increïble.
He tingut la sensació, en més d'una ocasió,
que estava vivint un moment especial. Són aquells instants en que ets dins de
l'argument, immers en una història que et posseeix i intueixes que és un moment
únic, i potser irrepetible, i en canvi es va repetint tantes vegades que gairebé ni n'arribes a ser conscient fins que
et trobes dret aplaudint. Això m'ha passat avui. El meu agraïment al Wajdi
Mouawad, a l'Oriol Broggi i a tots els actors.
No us la podeu perdre !!
1 comentari:
Acabem d'arribar del teatre de veure Incendis, i una idea fixa m'ha fet que, només arribar, hagi encès l'ordinador per entrar en el teu bloc i llegir amb avidesa la teva crònica.
No puc afegir-hi res més, comparteixo tota cadascuna de les paraules que hi ha escrites, els sentiments i emocions que expressen i comparteixo també aquesta sensació aclaparadora que et provoca l’obra. Tot en ella l’he trobat perfecte, el tema, l’argument, la trama i el text, els personatges, l’escenografia, la posada en escena, els actors, la llum el so... Està tan ben construïda!
Només afegir una reflexió, sovint em passa quan vaig al teatre, que el text del fullet que donen m’obre unes expectatives i amb suggereix unes intencions que després no se veure, aleshores em queda un regust de decepció, de impotència, de estupidesa, i em pregunto per què no ho he vist, escoltat, sentit... En aquesta no, segur que m’he perdut matisos o dobles lectures (per què un nas de pallasso? S’ha preguntat la Mercè), però les 3 hores llargues de funció m’han deixat completament satisfet i puc afirmar que, com a mínim, l’he entès. Tinc ganes de comentar-la abastament.
David
Publica un comentari a l'entrada