Personatges incoherents, que repeteixen les coses uns quants
cops, que mai saps si diuen la veritat o si menteixen, i que tant et provoquen
compassió com repulsió. Et passes mitja obra fent-te preguntes, i l’altra mitja
mirant de trobar, inútilment, respostes. L’autor no ens les dona, i és
l’espectador qui treu les seves pròpies conclusions. O potser senzillament no
n’hi ha de respostes. Tot acaba sent un problema de comunicació, o potser
d’incomunicació.
El risc de quedar decebut és gran, acostumats com estem a
tenir-ho tot mastegat, però val la pena deixar-se dur per aquests personatges
estranys, difícils d’entendre, que no tenen una personalitat definida i que fan
equilibris entre el sentit comú i la bogeria, passant per diversos estadis
intermedis. Deixar-se dur per experimentar la curiosa sensació d’estar
assistint a un espectacle notable, però no entendre la majoria del que hi
succeeix, és una bona experiència. El teatre no només és un text o una
història, també és ritme, interpretació, sensacions. Harold Pinter només ens
dona pistes i els actors Carles Martínez, Albert Pérez, Marc Rodriguez ajuden
molt a trobar sentit a tanta frase repetida, a les reaccions extemporànies i
els sorprenents canvis de criteri. Tres bones interpretacions, gairebé sublim
la de l’Albert Pérez. L’espai del Lliure és una sala perfecta per obres d’aquestes
característiques, format petit, espai reduït, pocs actors, i molta proximitat.
Perfecte per gaudir d’un gran espectacle.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada