En un primer moment vaig pensar que podia ser una nit memorable. La proposta era original i atrevida, i tot feia pensar aniria bé. Però no avançàvem, i l'única novetat era l'insuportable volum de la música. La resta cada cop era més monòtom i previsible, i em vaig acabar avorrint. Les coreografies, a mi que la dança contemporània no em diu gran cosa, em van semblar massa estrambòtiques. Rares podríem dir. Però no hi dec entendre prou, perquè al final tots aplaudien i cridaven com a bojos, fins i tot la noia del meu costat, que no va parar de xerrar i de moures durant tot l'espectacle, bramava fora de si, com si li hagués agradat moltíssim. Es veu que hi havia un missatge, ho vaig llegir al prospecte, però a mi no em va arribar. Caldria tenir al costat a Hofesh Shechter perquè anes explicant-me el significat de cada cosa, o editar un manual per als que, com jo, ens vam perdre a l'inici de l'obra. pel meu gust, massa críptic tot plegat.
Tot i així, sempre és agradable passar un vespre assegut a l'anfiteatre del Grec, encara que et rebentin els timpans !
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada