Avui hem rebut un premi. Un premi important. I
cap càstig. Em sembla que mai havíem rigut tant en un teatre. Jo segur, i la
Roser encara més segur. Hi ha hagut moments en que no podíem parar de riure, i
fins i tot ens feia vergonya seguir rient quan gairebé ningú més reia. Sí, hi
ha hagut altres riures, és clar, però tampoc generals, i és que molta gent no
hi ha entrat. No sé ben bé perquè. Nosaltres sí que hi hem entrat i ja no hem
pogut sortir. No hem volgut sortir.
Quina obra tant divertida, quins actors, tots,
més bons, i quina feina més ben feta. Tot ha anat com un rellotge sempre a un
ritme frenètic però assumible, amb
moviments precisos i protagonisme compartit i equilibrat. Quin gust veure per
un forat els exercicis que realitzen amb precisió un grup d’actors i actrius
esplèndids. Esplèndids perquè ens ho donen tot, ens ho expliquen tot i
comparteixen les seves tècniques i els seus recursos, ara interpretant, ara
dirigint, ara fent d’espectadors. Quin plaer riure només per la forma, per la
interpretació, oblidant el contingut, el fil argumental, el “què”. Només el
“com” té valor, i quin valor!
Primer hem vist els exercicis bàsics, potser
ridículs, dels actors per demostrar que tot es pot interpretar. Ara un gag, ara
un altre, sense pausa, ben presentats i millor escenificats. Després hem
assistit a la representació d’una obra de teatre uruguaià de principis del
segle passat, Barranca abajo, una mena de culebró gaucho dramàtic, però que
barrejat amb les intervencions dels actors ha resultat absolutament hilarant.
Un deliciós i sorprenent assaig d’un clàssic, en alguns moments ben
interpretat, en d’altres sobreactuat o ridiculitzat, i sempre corregit amb
massa dedicació i insistència pels directors/actors/espectadors. “Més suau, més
suau... “ encara ric quan hi penso.
Ivan Benet, Mamen Duch, Carolina Morro, Marta
Pérez, Carme Pla, Albert Ribalta, Jordi Rico, Àgata Roca, i Marc Rodríguez. Un
equip perfecte per una obra original i divertida, on tot sembla espontani i
casual, però que, com l’Àgata ens recorda al final, està preparat i assajat
fins al mil·límetre.
No m’esperava passar-m’ho tant bé avui al
Lliure de Montjuïc, no havia previst que riuria tant, i potser per això encara
he sortit més satisfet.
Teniu poc temps, molt poc temps, per córrer a
veure-la. Avui només hi havia, sorprenentment, mitja sala plena. No m’ho puc
creure. Es mereixen omplir els dos dies que queden, i, si pot ser, prolongar
tant com sigui possible aquesta peça tant especial. No exagero, de veritat, no
exagero gens ni mica. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada