Què té en Raimon que després de tants anys encara aconsegueix emocionar-me amb la seva veu rotunda, la seva extraordinària força, i les cançons de sempre ?
Traspua autenticitat, tot és de veritat, sincer i transparent, directe, contundent i proper.
Un bon acompanyament musical, amb clarinets, dues guitarres i un contrabaix, i la seva energia. Res més. I tampoc no cal.
A part d’obrir amb “Quan jo vaig néixer”, com a carta de presentació i per emocionar-nos ja d’entrada, a la primera part del concert del dissabte dia 18 de març va cantar les noves cançons. I he de dir que em costen. Pesa massa l’immens volum de temes memorables, com per afegir-n’hi de nous, sense temps per pair-los. Si que hi ha alguna cosa que m’agrada, sobretot allò que fa referència al pas dels anys, a allò que no tornarà, “amb més passat que futur i un present sempre tan fi” diu en un dels temes. Tot i que ell diu que no és un disc nostàlgic, jo n’hi vaig veure força de nostàlgia. I és lògic que el passat tingui un pes important en algú que, com ell, porta tants anys damunt dels escenaris i participant d’una manera o altra en els esdeveniments socials i polítics de l’oposició al franquisme, la transició i la democràcia. I mullant-se creant opinió...
“He passejat per València sol”, "Barcelona 71", "Si miraves l'aigua" i “Bagdad 91”, són cançons de records personals, més directes i planeres que d’altres com “Cançó d’un cor que crema”, “A l’estiu quan són les nou”, "Punxa de temps", “Terra negra” i “Mentre s’acosta la nit” que trobo més poètiques i on Raimon demostra la seva sensibilitat i capacitat per comunicar sentiments, i la bona entesa amb Espriu en el cas de “Diré del vell foc i de l'aigua”. Musicalment tot té un aire jazzístic, però sense perdre el seu estil melòdic senzill, aparentment fàcil i gens recargolat, però gairebé sempre bellíssim. La segona part va ser una altra història. Temes que m’han acompanyat durant molts anys, alguns de ben petit, van anar passant pel meu davant cantats amb una perfecció i una maduresa extraordinàries. Vaig veure i escoltar el millor Raimon que recordo, amb tota la potència i amb més matisos. Generós pel que fa al repertori, sense escatimar cap dels temes que els que érem allà hauríem triat si ens ho haguessin demanat, va posar tota l’energia i tota la sensibilitat a parts iguals per anar desgranant el que ens tenia preparat. A part de la inclasificable "Espill", de Jaume Roig, vam escoltar Indesinenter, Veles e vents, Jo vinc d’un silenci, Treballaré el teu cos, T’he conegut sempre igual, La balada de la Garça i l’esmerla, Soliloqui Solipsista, Si com lo taur, He mirat aquesta terra, L'única seguretat, Com un puny, Al meu país la pluja, i per acabar de tocar-nos la fibra, La Nit, Digue’m no i Al vent.
Hi va haver molts moments de pell de gallina, alguna llagrimeta i la voluntat, em sembla que compartida, de que allò s’allargués tant com fos possible. Em sembla que tots varem marxar molt contents, conscients d’haver viscut uns moments únics i satisfets amb el que en Raimon ens havia regalat. Una nit més de cançó d’autor, de bona cançó d’autor, amb una gran presència del passat però amb la confirmació d’un present pletòric i la convicció que encara hi ha futur. En una de les cançons, Raimon, es pregunta: “Qui em rescabalarà dels meus anys de desinformació i desmemòria? “ I potser ningú ho farà, però nosaltres hem tingut la sort de tenir-lo, i podríem dir que en certa mesura ell i les seves cançons ens han rescabalat.
Gràcies un cop més Raimon !!!!!!!
Traspua autenticitat, tot és de veritat, sincer i transparent, directe, contundent i proper.
Un bon acompanyament musical, amb clarinets, dues guitarres i un contrabaix, i la seva energia. Res més. I tampoc no cal.
A part d’obrir amb “Quan jo vaig néixer”, com a carta de presentació i per emocionar-nos ja d’entrada, a la primera part del concert del dissabte dia 18 de març va cantar les noves cançons. I he de dir que em costen. Pesa massa l’immens volum de temes memorables, com per afegir-n’hi de nous, sense temps per pair-los. Si que hi ha alguna cosa que m’agrada, sobretot allò que fa referència al pas dels anys, a allò que no tornarà, “amb més passat que futur i un present sempre tan fi” diu en un dels temes. Tot i que ell diu que no és un disc nostàlgic, jo n’hi vaig veure força de nostàlgia. I és lògic que el passat tingui un pes important en algú que, com ell, porta tants anys damunt dels escenaris i participant d’una manera o altra en els esdeveniments socials i polítics de l’oposició al franquisme, la transició i la democràcia. I mullant-se creant opinió...
“He passejat per València sol”, "Barcelona 71", "Si miraves l'aigua" i “Bagdad 91”, són cançons de records personals, més directes i planeres que d’altres com “Cançó d’un cor que crema”, “A l’estiu quan són les nou”, "Punxa de temps", “Terra negra” i “Mentre s’acosta la nit” que trobo més poètiques i on Raimon demostra la seva sensibilitat i capacitat per comunicar sentiments, i la bona entesa amb Espriu en el cas de “Diré del vell foc i de l'aigua”. Musicalment tot té un aire jazzístic, però sense perdre el seu estil melòdic senzill, aparentment fàcil i gens recargolat, però gairebé sempre bellíssim. La segona part va ser una altra història. Temes que m’han acompanyat durant molts anys, alguns de ben petit, van anar passant pel meu davant cantats amb una perfecció i una maduresa extraordinàries. Vaig veure i escoltar el millor Raimon que recordo, amb tota la potència i amb més matisos. Generós pel que fa al repertori, sense escatimar cap dels temes que els que érem allà hauríem triat si ens ho haguessin demanat, va posar tota l’energia i tota la sensibilitat a parts iguals per anar desgranant el que ens tenia preparat. A part de la inclasificable "Espill", de Jaume Roig, vam escoltar Indesinenter, Veles e vents, Jo vinc d’un silenci, Treballaré el teu cos, T’he conegut sempre igual, La balada de la Garça i l’esmerla, Soliloqui Solipsista, Si com lo taur, He mirat aquesta terra, L'única seguretat, Com un puny, Al meu país la pluja, i per acabar de tocar-nos la fibra, La Nit, Digue’m no i Al vent.
Hi va haver molts moments de pell de gallina, alguna llagrimeta i la voluntat, em sembla que compartida, de que allò s’allargués tant com fos possible. Em sembla que tots varem marxar molt contents, conscients d’haver viscut uns moments únics i satisfets amb el que en Raimon ens havia regalat. Una nit més de cançó d’autor, de bona cançó d’autor, amb una gran presència del passat però amb la confirmació d’un present pletòric i la convicció que encara hi ha futur. En una de les cançons, Raimon, es pregunta: “Qui em rescabalarà dels meus anys de desinformació i desmemòria? “ I potser ningú ho farà, però nosaltres hem tingut la sort de tenir-lo, i podríem dir que en certa mesura ell i les seves cançons ens han rescabalat.
Gràcies un cop més Raimon !!!!!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada