TRUMAN

Cesc Gay ha fet un pel·lícula excel·lent. Parlar de les malalties terminals i de la mort no és fàcil, però ha sabut trobar la millor manera de fer-ho. Fora melodrames i sensibleries, fora disquisicions ètiques. Només amb la veritat, amb sinceritat i, sobretot, amb sentit de l’humor i amb respecte, és possible acostar-se a un tema tant difícil sense caure en lliçons morals. 

Amb un bon guió i uns actors amb talent, amb molt de talent, i una fotografia i una música impecables, el resultat ha de ser bo per força. I una bona direcció, és clar.

Javier Cámara i Ricardo Darín fan una parella estupenda, i construeixen uns personatges plens de matisos i de contrastos, amb una complicitat feta a base de mirades, de gestos, de silencis i de frases curtes i brillants, d’ironia, de respecte i d’estimació. És un plaer veure’ls i escoltar-los, i hagués pogut estar tant temps com fos necessari assegut a la butaca seguint la seva relació i la lliçó d’amistat que ens ofereixen. Genial el paper del gos, Truman, que pot semblar secundari però que acaba sent absolutament central. I molt destacables els papers secundaris, els que només apareixen un moment, com el Francesc Orella, el Javier Gutierrez o l’Eduard Fernàdez, i els que tenen un paper més important, com la Dolores Fonzi o l’Oriol Pla, brutal.

La guitarra del Toti Soler acaba d’arrodonir una història que m’ha tocat el cor i m’ha fet veure com d’important és poder tenir el dret a decidir com volem afrontar una malaltia terminal, i comptar amb algú que no ens jutgi ni ens qüestioni, sinó que ens entengui i ens acompanyi, per molts dubtes que arribi a tenir. Que difícil deu ser saber-ho fer. Gràcies per la lliçó!