Tristor

L’Agus va morir fa tres setmanes. Fins avui no he estat capaç d’escriure el que em passa pel cap quan hi penso. Des de que la Roser m’ho va dir hi he pensat molt i m'ha afectat moltíssim. He pensat en com n’és d’injusta la vida, en l’Elena, en la seva filla Beth, en els seus germans, amics, família... Tot i que podria dir que ens coneixíem poc, sincerament crec que ens enteníem. Ens trobàvem a casa de la Marta, o pel barri, comprant o passejant i sempre teníem alguna cosa a dir-nos, i ens aturàvem un moment per comentar qualsevol cosa. Sempre amb un somriure, que ens donava a entendre que ens teníem simpatia. L’impacte de la notícia ha estat fort. Em pregunto com de difícil deu haver estat per l’Elena, i el temps que necessitarà per acceptar-ho, si és que aquestes coses mai s’arriben a acceptar. I el temps que trigarà a poder recordar l’Agus sense desesperar-se. La Beth l’ajudarà a tirar endavant, però també li farà les coses més difícils, sobretot quan pregunti pel seu pare, quan demani veure’l, supliqui, plori o xiscli perquè sigui ell qui la posi a dormir, li doni el sopar, o li expliqui un conte. Ja entendrà que el pare no vindrà més, tot i que hi serà sempre. El Temps passa de pressa i fa que el dolor i la tristor es vagin afeblint fins a desaparèixer. Estic convençut que algun dia l’Elena podrà ser feliç un altre cop.
No sé com la podem ajudar, i em consola pensar que la meva germana Marta i la seva filla Laura estaran molt amb elles i els hi faran tothora costat. I tota la seva família. Tinc ganes de trobar-me l’Elena i fer-li una abraçada, tot i que no sabré que dir-li. No caldrà dir-li res. O potser l’he d’anar a veure? La Roser va parlar amb ella per telèfon i li va semblar que ho està portant molt bé, que parlava amb molt sentit comú, i que aviat estarà prou forta com perquè puguem fer-li una visita.
Quan li van dir a la Beth que el seu pare era al cel, ella va preguntar: I perquè no anem al cel a sopar amb ell. Això mateix, i perquè no hi podem anar?