MADAME SEGURA

Clara Segura i Carlos Cuevas formen un bon equip, i si hi afegim la Montse Vellvehí l’equip ja és perfecte.
Començo per la Montse perquè no la coneixia, i perquè m’ha causat una impressió boníssima. Desprèn energia pels quatre costats. Acaba d’omplir fins a vessar un escenari que semblava impossible omplir més. I arriba ella com un cop d’aire fresc i revoluciona l’obra. Sí, d’acord, ho fa el personatge, que dona un toc de realisme a la situació, però l’actriu aquí em sembla que hi posa moltíssim de la seva collita. Fantàstica en tots els sentits.

Cada cop que veig la Clara damunt l’escenari em convenço més de que és, sinó la millor, una de les millors actrius que he vist. M’impressiona la seva capacitat de mimetitzar-se amb el personatge que interpreta. Pot ser una dona dura i despietada o dolça i romàntica, o fins i tot estúpida i bleda, però sempre me la crec.
Madame Melville és una dona madura que s’enamora d’un noi de 15 anys, o potser que només l’utilitza per omplir un buit, per no sentir-se sola en un moment difícil de la seva vida. Necessita notar que està viva i que encara és una dona atractiva i desitjable, i aquesta relació, en principi “atípica,” li dona la felicitat i l’energia que el pas dels anys i la solitud li estan robant.

L’alumne que s’enamora de la mestra... no és cap novetat, però aquí el jove de 15 anys no només sucumbeix als encants físics de la seva mestra, sinó també als de la maduresa, amb el que comporta de coneixement, d’experiència i de seguretat. És un enamorament, una atracció eròtico-cultural que el fa sentir, potser per primer cop, únic, important i lliure, a l’hora que li permet abandonar la infantesa i fer-se gran de cop i volta.

Dalt de l’escenari, en Carlos Cuevas sembla ben bé un home, i no un noiet adolescent. I vaig arribar a veure la Clara com una noieta de quinze anys, esbojarrada i enamoradissa, feliç i despreocupada com qualsevol noia jove.
I això no és un detall insignificant, sinó un encert dels actors i del director, l’Àngel Llàcer, que permet mirar-se l’obra i la història sense cap mena de morbo ni de prejudici. Són dues persones que s’enamoren i que, tot i comprendre que el seu amor no els portarà enlloc, accepten el joc de ser feliços per unes hores, aprofitant al màxim aquestes estones que comparteixen. És una història trista i alegre. Rius i plores, però al final la conclusió és que ha valgut la pena, i ja no només pels tres actors que han estat impecables, sinó perquè durant més d’una hora quedes totalment absort per uns personatges que emocionen i et fan veure la meravellosa contradicció que hi ha entre el risc d’estimar a la persona equivocada i la felicitat d’abocar-s’hi sense miraments.

La música és perfecta, i l’escenografia I la llum no són res de l’altre món però no molesten. Només em sap greu que al teatre Borràs de tant en tant hi arribi el soroll del brogit del carrer... no s’hi podria fer alguna cosa?