LA CELESTINA

José Luis Gómez és la Celestina, prostituta i Alcavota, descarada, malparlada i més honesta del que pot semblar. És la protagonista indiscutible de la història d’amor de Calisto i Melibea, una tragicomèdia escrita durant el regnat dels reis catòlics per Fernando de Rojas. La corrupció és força antiga, segons es desprèn de la manera de fer dels personatges... de tots els personatges.

Dos tirabuixons de cabell, un clavell, un mocador, un moneder vell i una faldilla. Que un home interpreti el paper d’una dona no és gaire corrent, i és el primer que em va sorprendre d’aquesta proposta. I he de dir que funciona. En cap moment em vaig plantejar si el personatge de la Celestina havia de ser un home o una dona, perquè José Luis Gómez té la naturalitat necessària per oferir-nos només un personatge, una persona que lluita per sobreviure en el món difícil que l’envolta, manipulant-lo. Les argúcies per sobreviure, gent astuta que fa servir les seves capacitats de seducció amb el que té, el cos, o les paraules, la força o l’amor... i els diners, que ho poden tot, i la mort, són el que l’autor posa damunt de l’escenari per fer-nos reflexionar... cinc-cents anys després l'essència del que explica és plenament vigent. Només les paraules, la manera de dir-les i les relacions entre els diversos personatges ens poden semblar arcaiques. Però aquest castellà amb tocs andalusos a mi em va arribar a la perfecció, i em va entusiasmar la dicció perfecta de la majoria dels actors. 

 

Especialment intens el monòleg final de Pleberio magníficament declamat per Chete Lera, potser el moment més reeixit de tota l’obra, i el més emotiu. Pare desesperat després de la mort de la seva filla, per culpa de l’amor...

També tenen molta força el ball de la Celestina i les emocionants cançons sefardites interpretades a capela, extraordinàries, amb uns quadres plàstics bellíssims.

La resta d’actors que completen el repartiment estan a l’alçada i sobretot Calisto i Melibea, ell jove, impetuós, petulant, egoista i amb tots els defectes del masclisme propi de l’època, i ella que darrere d’una imatge delicada i innocent amaga una dona maliciosa, interessada i decidida. I amb un dubte sempre present: Conformar-se o rebel·lar-se?

Una escenografia molt agraïda, amb dos nivells i un ampli espai central per on els personatges es mouen amb llibertat, tot i que massa sovint entre una foscor excessiva.

Algun efecte visual ben trobat, i un vestuari perfecte, i unes caracteritzacions impecables.

Tot plegat, molt interessant.