ACTIVITAT CULTURAL 2019

En l’Àmbit cultural destaca per sobre de tot el documental que vam veure a la sala 5 del cine Aribau dins del festival IN-EDIT, “David Bowie: Finding Fame”. És una meravella, especialment per als fans del Bowie, com ara jo, que ho sóc des de l’adolescència. El documental explora la seva trajectòria des del 1962 fins a la “mort” del seu alter ego Ziggy Stardust. La millor etapa del meu músic preferit.

Hem vist força teatre, com cada any, però aquest no destaca per cap creació memorable. D’algunes obres he hagut de buscar alguna ressenya perquè ni les recordava. De fet, per això vaig començar a escriure el Blog, perquè al cap de res ja no recordava el que havia vist, i només em quedaven gravades a la memòria aquelles obres que m’havien impressionat. I ara ja gairebé ni aquestes.

Davant la Jubilació al lliure de gràcia, amb Pep Cruz, Marta Angelat i Mercè Arànega, una família que es resisteix a abandonar el nazisme després d’haver perdut la guerra. Així ha sobreviscut el nazisme. Com els grecs també a Gràcia, és, com diu el mateix director, Josep Maria Mestres, una obra Punki. amb Mercè Aránega  Sílvia Bel, Pep Cruz i Pablo Derqui representant una família obrera anglesa a l’època de la Thatcher, i amb un rerefons que ens permet entendre clarament perquè estan ressorgint els populismes feixistes. Una obra molt políticament incorrecte.

Falaise, una nova creació Baró d’Evel, aquest cop amb més intèrprets, Noëmie Bouissou, Claire Lamothe, Oriol Pla Sulina, Julian Sicard, Marti Soler, Guillermo Weickert i els mateixos Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias. Un espectacle màgic, amb un alt contingut poètic, una estètica molt cuidada i d’una bellesa corprenedora. Algunes de les imatges que vam veure són de les que es recorden per sempre.

Afanys d’amor perduts a la sala gran del TNC, un Shakespeare dels més previsibles, però distret, i fins i tot divertit a estones. Un elenc ampli amb David Anguera, Maria Calvet, Queralt Casassayas, Sara Espígul, Sílvia Forns, Oriol Genís, Carles Martínez, Aleix Melé, Pep Anton Muñoz, Laura Pau, Arnau Puig, Mima Riera i Peter Vives. Els embolics habituals entre dones i homes, ja tot plegat una mica caduc. Potser podríem trobar alguna obra clàssica que no girés entorn del mateix. O potser no i resulta que realment tot gira sempre sobre el mateix...

La bona persona de Sezuan, Joan Carreras i Clara Segura. Afegeixo el que diu la pàgina web del TNC perquè explica perfectament el contingut de l'obre de Bertolt Brecht. En una Xina imaginària, tres déus visiten el país en cerca d’una bona persona. Satisfets d’haver conegut la jove Xen Te, que els ha acollit a casa seva, premiem la noia amb diners a canvi que visqui sempre bondadosament. Gràcies a la petita fortuna que li han regalat, Xen Te deixarà la prostitució per obrir un estanc de tabac. Ben aviat, però, la misèria en què malviuen els seus conciutadans acabarà dificultant seriosament que pugui complir el mandat dels déus.

 Amb aquesta obra emblemàtica del teatre èpic, Bertolt Brecht planteja una reflexió incòmoda. Quins són els límits de les bones intencions, especialment quan aquestes no afronten les dificultats materials amb contundència i pragmatisme?

Nom, de Gelabert/Azzopardi, dansa contemporània molt elegant i amb música sorprenent de Borja Ramos on tots els elements tenen importància, evidentment la coreografia i la música, però també la llum, el vestuari i l’escenografia. Com sempre, vaja.

Orsini, amb Míriam Alamany, Júlia Barceló, Pol López i Pau Viñals, un text complex que barreja èpoques i que gira entorn de la bomba que es va llençar al Liceu, l’Anarquisme i la Burgesia. Una reflexió sobre la lluita de classes i l’ús de la violència.

El gran mercado del mundo de Calderon de la Barca, amb un Antoni Comas que canta un fragment De Il mondo en un moment teatral molt bonic i la Silvia Marsó, que encara no havíem vist mai en directe i que ens va agradar. Una excel·lent escenografia, una música brillant i uns bons actors en un espectacle complet i molt atractiu.

El Dolor de Marguerite Duras, Amb l’Ariadna Gil, que cada cop m’agrada més. Un monòleg difícil, aspre, i dur en un escenari sobri, gris i fosc. L’espera angoixant d’una dona pot ser l’espera inacabable de tantes dones durant qualsevol de les guerres que per desgràcia encara són massa.

La Tendresa. Al temporada alta de Girona vam veure un altre Shakespeare divertit, però basat en els mateixos principis de tants altres Shakespeare. Homes i dones es busquen i s’eviten, es desitgen i s’odien, sempre amb unes trames embolicades i amb sentit de l’humor. Ens ho vam passar bé perquè els actors hi van ajudar molt. Tres actrius i tres actors que aconsegueixen fer-nos riure molt, que són la Laura Aubert, l’Elisabet Casanovas, en Javier Beltrán, la Marta Pérez, el Jordi Rico i el Ferran Vilajosana. L’escenografia massa sòbria no va ajudar gaire a que fos un espectacle complet.

I segurament em deixo alguna cosa, però serà perquè no em va agradar...

També vam gaudir d’un fantàstic Turandot al cinquè pis del Liceu amb una escenografia i uns decorats molt espectaculars , jugant amb la tecnologia amb projeccions, llum i un vestuari molt originals. Lise Lindstrom i Gregory Kunde són Turandor i Calaf, i tots dos em van semblat perfectes, i això que eren el segon repartiment!

ADÉU 2019

S’acaba el 2019. Un any prou bo des del punt de vista personal i força dolent des del social. Catalunya i els seus representants segueixen patint la repressió per haver organitzat un referèndum l’any 2017. Els nostres polítics i activistes socials pacifistes segueixen a la presó. El judici, del que alguns s’omplen la boca dient que ha estat just, ha estat una farsa on tothom que sap què va passar pot afirmar que els testimonis de l’acusació van mentir descaradament. I ara es van sabent més coses i cada cop és més clar que ens van enganyar com van voler. Se'n riuen de nosaltres.

I els sorprèn que la gent sortim al carrer, i que algú s’esveri més del compte i cremi contenidors... en altres països la reacció hauria estat més suau? Està clar que no.

Ara les coses s’han calmat, la repressió fa el seu efecte, i les detencions arbitràries i les presons provisionals fan que la gent s’ho pensi dos cops abans de seguir protestant. Les accions que es fan de manera puntual no reben ni de lluny el suport que van rebre les primeres que es van fer just després de la malaurada sentència.

Però no ens aturarem, i la sentència del TJUE ens ha tornat a donar forces. Alguna victòria havíem de tenir, no?

Activitat cultural 2018

Malgrat el parèntesi que m'ha fet perdre Blasted, Frankenstein i Que rebentin els actors, he pogut tornar a veure molt teatre.
Bodas de Sangre a la biblioteca de Catalunya, amb l'Ivan Benet, la Nora Navas i la Clara Segura. Excel·lent. Ivanov amb escenografia i interpretacions brillants, Nit de reis tot espectacular, Après moi le Déluge magnífic teatre musical amb Marisa Martins i Antoni Comas, Maria Estuard brutal Sílvia Bel i Rhümia com vam riure, al Lliure.
Islàndia interessant i difícil, Desig sota els Oms prescindible, al TNC la temporada passada.
La importància de ser Frank divertida, va ser la primera que vaig veure després de l'operació, i a partir d'aquí Temps Salvatge ben interpretada i distreta, In Memòriam molt emocionant,  Falsestuff creació sorprenent i original fantàstica, El Monstre del laberint correcta amb massa pretensions, Là peça en blanc i negre autèntica poesia, Maremar escenografia a part tot perfecte, Travy amb la família Pla al complet brillants totes, Els jocs florals de Canprosa divertida, Kassandra brutal Elisabet Casanovas, Cuculand Souvenir discreta, Troya, una veritable Odissea més que discreta i la Neta del senyor Linh emocionant amb un lluís Homar perfecte.
Sense oblidar la visita a l'exposició del David Bowie, que em va entusiasmar, a la de de Björk, amb realitat virtual espectacular, l'últim i molt emotiu concert del Raimon i la visita per primer cop al Tenis Barcelona per constatar que és un esport elititsta.

Mnac

Sense oblidar les visites a la Fundació Mafre, dues exposicions fotogràfiques més que interessants de Shomei Tomatsu i de Brassaï, l'antològia de Xavier Miserachs a la Pedrera. També vam anar al MNAC per admirar la Batalla de Tetuan de Fortuny, entre moltes altres obres, i al museu de Montserrat on hi una col·lecció de pintura i escultura molt important i al museu Toulouse-Lautrec a l'Albi. I fa pocs dies al Caixa Fòrum, repetint Toulouse-Lautrec i redescobrint Velázquez.
No em puc queixar de l'activitat cultural de l'any...

Museu de Montserrat

Mnac

2018

Un any sense escriure. I no serà perquè no en tingui motius.
El que ha passat aquest 2018 dona per molt. El mes de gener el vaig tancar amb una angina de pit i el febrer el vaig començar amb una operació a cor obert per fer-me quatre bypass. Un bon començament d'any.
La recuperació va anar bé, difícil els primers dies, però molt ben atès a l'hospital de Barcelona, i molt bé cuidat per la família. El febrer va ser un més de calma. De recuperar forces i de molta tranquil·litat. El març vaig començar a ser capaç de sortir al carrer. Primer acompanyat i a poc a poc, ja més fort, sol. Matins de passeig aprofitant el sol, acompanyat per la Roser o alguna de les meves filles, sobretot la Berta que és la que tenia més temps disponible. Esmorzars al Baixes, caminades pel barri, i moltes hores al sofà de casa veient sèries, documentals de natura o jugant a la play. visites de la família, sobretot les filles i les nétes, i dels amics. Tot magnífic.
L'abril i el maig son mesos fantàstics. Ja totalment autònom, puc recórrer Barcelona de dalt a baix, sol o acompanyat pel meu amic Domi. Visites a museus i exposicions, vermuts en qualsevol terrasseta. Dies fantàstics. Recuperació dimarts i divendres a l'Inscor. Recupero forces ràpidament. Dinars amb la mare i amb alguna de les filles, la Júlia i la Roser i alguna néta. Cada dimarts un restaurant del barri diferent. Quina sort poder-ho fer. Primavera ideal, sense obligacions, amb prou forces com per moure'm amb tranquil·litat. Canvi de cotxe i càmera nova, arriba el juny, la calor, l'estiu, i segueixo gaudint de la vida relaxada, comença la construcció de la piscina. Anem tard, però tinc temps per perseguir-los. Hi estic a sobre, però els retards s'acumulen. No passa res, la tindrem a finals de juliol. L'he gaudit molt. Quina sort, també.
Torno a anar al teatre, a conduir sol, a córrer, a poc a poc tot torna a ser com sempre, però no sé si vull tornar a la meva vida d'abans. Estic tant bé ara!
No tothom té tanta sort. Mor l'Àngels, que tant em va ajudar. La trobaré a faltar.
Mor el Jaume, un cop molt bèstia i inesperat. No és just. Estem molt tristos.
Juliol i Agost ja son mesos de normalitat, em donaran l'alta i faré vacances, i al setembre tornaré a la feina, a les obligacions, a la normalitat. En tinc ganes? no ho se, em sembla que no, però m'anirà bé tornar-me a sentir útil. Bé, ara ja em sento útil. No sé, no em ve de gust tornar a la feina però no tinc opció. Si que en tinc, puc allargar la baixa, però penso que ja n'he tingut prou, que ara que estic tant bé ja em sentiria malament sense treballar. La tornada a la feina va bé. Hi ha qui vetlla per mi i m'ofereixen tranquil·litat. Potser massa. Al principi estic còmode, passats els primers dies d'abraçades i petons, començo a treballar però amb responsabilitats una mica diferents. No sé si estic content o no. Algunes coses que he deixat em feien viure amb tensió, però d'altres m'agradaven. Les noves m'agraden molt. Alguns dies tinc la sensació que m'han apartat. Amb bones intencions, segurament, però apartat. Potser més endavant recuperaré algun àmbit. Malgrat tot tinc moltíssima sort, perquè em sento ben tractat, ben considerat i acceptat. No em puc queixar. Com sempre em moc entre l'alegria de veure que tot va bé i la nostàlgia del que ara faria si no m'hages fallat el cor. Gràcies a algun bon amic que m'ajuda a aclarir les idees, m'esforço a pensar que ara estic molt millor que abans.
Passen setembre, octubre i novembre, neix la tercera néta, l'Arlet, germana de la Bruna i la Lia. L'alegria és total. Tot perfecte.
Desembre comença amb una sortida a França, a Lautrec, dies molt bonics. Torna la Berta de Guatemala amb el Norman, Les tenim totes i tots a prop un altre cop. La Júlia i el Pau, amb la Bruna, la Lia i l'Arlet. La Berta i el Norman i la Roser i l'Adrià. S'incorpora la Laura. Estem contents. S'acosta Nadal, dinarem tots junts amb la família de la Roser, i Sant Esteve, amb la meva. Em ve de gust. Un altre any que s'acabarà, un de ben diferent de tots els altres, que gairebé podria ni haver tastat, però que ha estat un dels millors que recordo. Sembla mentida que un trasbals acabi fent que tot tingui més bon gust. Una lliçó més que aprenc. De moment, de lliçons com aquesta ja en tinc prou, però si algú creu que en necessito més, que totes siguin així, com a màxim.

REFLEXIONS

Les xarxes són plenes de pirates, de cínics anònims amb ganes d’humiliar qui pensa diferent, o senzillament a qui pensa. L’objectiu no és discrepar, discutir o raonar. L’objectiu és insultar, vexar i destruir. A cops amb ironia, pocs, i sovint vomitant bilis contra qualsevol raonament que no encaixi amb alguns cervells excessivament impermeables. Així som, aquesta és la nostra societat, la que prefereix insultar i amenaçar i que l’anonimat fa aflorar amb tota la seva cruesa. Què faríem si ningú pogués descobrir que som qui som... prefereixo no saber-ho, però twitter ens en dona pistes. És un campi qui pugui monumental, un abocador on hi viuen els pitjors instints, les inclinacions més perverses, el fanatisme més recalcitrant.  

Sento un fàstic infinit llegint els insults, qualsevol insult, però especialment aquells adreçats a persones i idees que considero justes. Algun cop he entrat a dialogar amb algú de manera educada, a veure quina era la reacció. Però a la que la discrepància es fa massa evident la majoria no ho poden suportar i treuen tota la seva mala bava. No estem educats per discutir amb algú que qüestiona les nostres conviccions, ni que sigui de forma educada i pacífica. No hem sabut cultivar la discrepància com a valor enriquidor, com a vehicle per millorar, per pensar, per avançar. Fins i tot hi ha qui ens vol convèncer de que les societats es divideixen perquè hi ha qui qüestiona principis “sagrats”. Primer, no hi ha principis sagrats, més enllà del respecte a la vida i a la integritat física de totes les persones (i els que es deriven dels drets humans, però que tampoc m’agrada considerar sagrats)

Segon, les societats sempre han estat dividides, per qüestions socials, religioses, econòmiques i també ideològiques. En alguns moments de la història han estat les religions les que han dividit les societats provocant centenars, milers, milions de morts... hem d’eliminar les religions?

Les revolucions per causes econòmiques, per enfrontaments entre rics i pobres han omplert de sang tots i cadascun dels països del món. I no les hem aconseguit eliminar!

I els conflictes entre blancs i negres, dretes i esquerres, monàrquics i republicans... no han dividit de manera brutal i sagnant moltes societats?

Però hi segueix havent, sortosament, blancs i negres, dretes i esquerres, monàrquics i republicans. I que per molts anys ens enriquim tots plegats de la discrepància, de mirades diferents sobre el món, les persones, la vida... Això és dolent?

Doncs si parlem dels partidaris de la independència de Catalunya es veu que si que és dolent. Que “fracturem” la societat, la dividim, la trenquem, la violentem. No serà que són els unionistes els qui no estan preparats per la discrepància, per acceptar que el món no és com ells volen o voldrien, sinó que és divers i plural, i que tot és qüestionable, que el millor sistema per dirimir les diferències és votar, saber quants veuen les coses roses, quants verdes i quants grogues. I actuar en conseqüència. O acceptar que estem molt dividits a parts iguals i que ens tocarà negociar. I treballar el respecte, l’acceptació de l’altre, la tolerància, la humilitat, la reflexió, la serenitat.

Quants cops ha estat independent Catalunya? Fa molts anys? Mai? i no hem acceptat les normes del joc? tot que en alguns moments de la història hagin estat objectivament injustes (durant les dictadures per exemple)

I de quina manera hem intentar revertir questa situació? Majoritàriament i gairebé sempre, de manera pacífica. En canvi els nostres adversaris polítics han fet servir més sovint la força. O no? emparats en les lleis i en l’ordre constitucional, per a ells sagrat, però han usat la força. La física, la dels jutges, la del menys-teniment, la de la prepotència. Perquè tanta resistència al canvi? La situació actual ja la coneixem, ja sabem quines fortaleses i quines debilitats té. Perquè no intentem provar un altre model, un de nou, encara desconegut? M’agradaria tenir la possibilitat de descobrir una nova manera d’organitzar-nos. Potser no seria millor que l’actual... ho veig difícil, però podria ser, sí. Però si no ho provem no ho sabrem mai. M’atrau la novetat, em poden la il·lusió, i les ganes de millorar, de tenir la possibilitat de fer que les coses siguin diferents, de construir una societat millor, més justa. Ja hem vist que amb un estat gran com l’espanyol tot és molt difícil, els canvis costen massa, o fins hi tot arriben a ser impossibles, per l’encarcarament d’unes lleis votades fa desenes d’anys però que no ens permeten avançar i per les evidents i més que demostrades desigualtats territorials. Potser un estat més petit, més homogeni (encara que serà també molt divers) més semblant a estats petits europeus com Suïssa, Bèlgica, Irlanda, Dinamarca... és pot organitzar millor, sobretot perquè partim de zero i tenim la possibilitat de no cometre errors, de no agafar vicis, de construir el país des d’una perspectiva més actual, més moderna. Ho podem fer malament?, és clar... però també ho podem fer bé. Perquè no ho voleu provar?

Ja no és només un tema identitari, que també, sinó que ara pesen molt més qüestions socials i econòmiques.

Si algú que no comparteix les meves idees llegeix això és molt possible que m’insulti, que m’amenaci o que se’n rigui. M’ha passat molts cops, i m’hi he acostumat. Són molt pocs els que intenten raonar i presenten arguments. Només agressivitat, infondre por, i traspuar mala llet. Perquè?

He dit que la bilis de les xarxes em provoca fàstic i és veritat. Em fa especial ràbia aquell personatge amb excés de testosterona que menysprea el que ell anomena “bonisme”.  Ell o ella saben dir les coses amb tota la ràbia possible, i les seves opinions surten del fetge i no del cor, i encara menys del cervell. Doncs em declaro “bonista”, partidari d’eliminar l’insult, l’amenaça i l’agressivitat en les relacions entre les persones en favor de l’argument, el sentit de l’humor i el respecte. És possible?

Però també és cert que ja m’he acostumat a sentir-me una mica sol en el sempre tempestuós i selvàtic món de les xarxes socials.

TEMPS DIFÍCILS

Fa mesos que no escric. He vist molt teatre, cinema, algún concert, he fet un parell de viatgets i unes quantes coses més. Pero no  he tingut ganes d'escriure, no m'ha vingut de gust i m'ha fet mandra.
Avui he obert el blog, que segueix molt poqueta gent, i m'ha sabut greu tenir-lo tant abandonat. Però ara tampoc hem veig en cor de parlar de Desig sota els oms, ni Après moi le déluge, Islàndia o Nit de reis. Tampoc em ve de gust escriure el que em passa pel cap en relació a la realitat del meu país. És massa gros com per expressar una opinió tranquil·la. Ho hauria de fer, hauria d'explicar la barreja de tristor, ràbia i impotència que sento a parts iguals. Hauria de deixar clar que és intolerable que se'ns tracti com si fóssim delinqüents. És intolerable, sí, però ho fan i ho seguiran fent. Ens diuen que eduquen en l'Odi, però són ells qui ens odien, qui han transmès aquest odi de pares a fills, i l'han perpetuat. I el mostren cada cop que pensen que passem una línia, una línia que ells posen allà on volen... hauria de parlar d'això, de presos polítics, de tracte vexatori, de menyspreu, de por i d'una il·lusió ferida. Però no ho vull fer. Ara endreçare algunes idees que tinc mal instalades al cervell i quan estiguin en l'ordre necessari potser em veure capaç d'escriure-les. Avui no. Potser demà.

RICARD III

No vull parlar del repartiment, ni de l’escenografia, ni de la llum el vestuari  o la música. Bé, de la música i de l’Antoni Comas si, però després.

Vull parlar d’en Lluís Homar i de la millor interpretació que li he vist. Extenuant, intensa, brutal. Un text espès i directe, contundent i dur. Una energia i una força que li han permès arribar al final, però pels pèls. Un Ricard III grotesc, maquiavèl·lic, dolent de veritat, mentider, fals, cínic, pretensiós i envejós. Contrafet, geperut, malvat i cruel. Molt cruel. No sap que són ni la pietat ni la tendresa, ni el perdó ni la bondat. Tots els defectes de la humanitat conflueixen en aquell cos mal fet i en aquell cervell tarat. I tota la potència que un actor pot vessar dalt d’un escenari el Lluís Homar la té sobradament. El gest final, posant-se el dit al coll com dient no puc més, demostra la bestiesa que aquest home ha fet avui, i fa cada dia, a la sala gran del teatre nacional. Un desgast que costa de creure que es pugui anar repetint tant de temps sense que li acabi passant factura. Suposo que és una qüestió d’ofici i de tècnica, i ell de totes dues coses va més que sobrat, sobradíssim.

Quina sort veure’l de tant a prop, amb un vestuari excepcional, la única indumentària encertada, potser també la de l’Anna Sahun, i amb una riquesa d’expressions i de mirades increïble. Ell és l’únic que s’ajuda del gest, i no gaire. Suposo que el director ha considerat que calia donar més protagonisme a la paraula i ha imposat una mena de vaga de braços caiguts, que la majoria han seguit disciplinadament, però que pel meu gust ha privat a molts d’ells d’un recurs necessari, imprescindible, per reforçar unes interpretacions que han anat de discretes a més aviat dolentes, amb alguna noble excepció. No seria just deixar de dir que l’Anna Sahun, el Joel Joan, el Roger Casamajor i la Carme Elias donen el to. I algun secundari també.  I celebrar els 60 anys de la Julieta Serrano damunt dels escenaris. 

He dit que parlaria de la música i ara toca. L’Antoni Comas és un molt bon tenor. L’he pogut escoltar en alguna òpera i m’agrada. M’agrada molt. Llàstima que no l’hagin aprofitat més que per cantar uns minifragments de “O sole mio” i de Rigoleto. Hagués estat bé sentir una mica més la seva veu prodigiosa.

El bolero de Ravel del final sonant per sota de l’últim monòleg de l’Homar, encertadament fet amb micròfon, ha tancat l’obra a dalt de tot. Els aplaudiments unànimes crec que anaven dirigits exclusivament a ell, i ho demostra que quant s’ha avançat de la resta encara han sonat més fort.

Només ha estat una llàstima que la durada hagi estat excessiva, més de tres hores, i em sembla que s’hauria pogut fer algun retall que no hauria afectat gents a la comprensió de l’obra i l’hauria fet més digerible. I una errada tècnica que ha fet entrar una veu que no venia al cas a màxima potència ens ha descentrat a tots, actors inclosos. Tot i així, hem vist un espectable memorable. I si tots els actors fossin del nivell d’en Lluís Homar hauria estat una nit increïble. No es pot tenir tot.

LLIBRÀLEGS

Ahir al Lliure de Montjuïc vaig descobrir un nou espai i una manera de fer teatre més íntima i propera del que és habitual i que no us podeu perdre.

Una quarantena d’espectadors ens vam asseure en les cinc fileres de cadires de la petita biblioteca situada en una de les torres de l’edifici. Una noia ens va acompanyar des de l’entrada, a traves d’un ascensor per a 25 persones i d’unes escales estretes fins aquest racó de l’edifici tant especial. Al cap de poc van aparèixer l’Albert Ausellé i la Mireia Piferrer per explicar-nos quatre historietes molt curtes, però delicioses, divertides i originals.

El pas d’una història a l’altra es fa només variant el registre i el to, alternant els personatges i les situacions sense cap més ajuda que el gest i la paraula.

Tot un exercici de capacitat interpretativa de dos bons actors que ens van demostrar que es poden posar dins la pell d’una bibliotecària i un visitant enigmàtic, d’uns treballadors de la neteja, d’uns enamorats que es volen sorprendre o dels constructors d’una muralla de llibres. Quatre petites històries escrites amb enginy i sentit de l’humor, i representades en un entorn totalment despullat, sense llum, ni música ni decorat. Bé, tot situacions que es produeixen dins d'una biblioteca representades precisament en una biblioteca. Per fer això en aquestes condicions calen una actriu i un actor amb la capacitat de crear un ambient amb poca cosa, de transmetre emocions, estats d’ànim i sentiments només amb els seus propis recursos i ho fan a la perfecció. Una molt bona proposta, atrevida, interessant i divertida, que estic content d’haver pogut gaudir amb la companyia del Gus, company de feina i amic, amb qui vam compartir una experiència professional intensa durant els inicis de la nova etapa del Super3. L’Albert Ausellé també forma part del magnífic grup d’actors de la família dels súpers, i amb ell també vam passar molts bons moments durant els dos anys que jo hi vaig estar treballant.

Un plaer !!

L'ÀNEC SALVATGE

És millor saber la veritat, sigui quina sigui, encara que saber-la tingui unes conseqüències nefastes?

És preferible viure enganyat, però feliç?

¿Podríem dir que la veritat està sobrevalorada, si saber-la ens impedeix viure tranquils, estimar als qui ens envolten i envellir amb ells?

Perquè hem de saber allò que ens farà mal?

Què ens aporta conèixer uns fets que afecten el passat de qui ens envolta,  i que capgiraran la nostra vida tràgicament?

Preguntes a les que cadascú pot donar una resposta diferent, i que ens planteja amb resposta inclosa L’Ànec salvatge, l’obra d’Ibsen que, molt ben dirigida per en Julio Manrique hem vist aquesta nit al Lliure de Montjuïc. I valia la pena anar-hi.

M’ha agradat molt l’obra. La trama, el desenvolupament, la resolució, tot passa quan ha de passar, la història avança sense decaure mai i l’espera del desenllaç, del clímax, et manté en tensió fins al final i t’hi acompanya a base de petits descobriments, i d’algun cop d’efecte.

Els actors i les actrius estan impecables. Em costa una mica entendre  l’entonació repetitiva i tant característica de l’Andreu Benito, perquè sempre em fa la sensació que interpreta el mateix personatge, ep , i que no és necessàriament dolent, perquè igualment m’atrapa. Però té pocs matisos tot i una bona presència escènica i un caràcter ideal per al personatge d’en Werle.  

La resta, cadascun d’ells i amb els diferents nivells d’importància en l’argument, estan fantàstics. La Gina de Laura Conejero duia el braç embenat, suposo que a causa d’una lesió, perquè no crec que fos per exigències del guió, o com a mínim a mi no em va semblar que calgués que el seu personatge hagués d’anar amb el braç en cabestrell. Sigui com sigui, feia patir una mica veure-la pujar les persianes amb una sola mà, o recollir els papers del terra, o treure’s i penjar un abric. Potser li afegeix dramatisme... El seu personatge és culpable i víctima a la vegada, i crec que interpreta aquest paper a la perfecció.

La testimonial aportació d’en Jordi Llovet fent de Petersen, i de Molvik és correcta.

El Pablo Derqui, Gregor,  i l’Ivan Benet, Hialmar, porten el pes principal de l’obra, i el portem amb molta energia, en algun moment potser amb un excés d’energia, però sense perdre en cap moment de vista els seus personatges, que passen per fases diferents i que ells acompanyen amb encert. Hi ha unes quantes escenes de molta intensitat, tant en la seva primera conversa al casament, més continguda, com en el moment on la veritat es manifesta sense embuts. En tots ells mostren les seves excel·lents qualitats interpretatives i formen un molt bon tàndem protagonista.

En Jordi Bosc, Relling, té un paper més curt, però com sempre s’hi enfunda com en un guant, natural, creïble i convincent. La Miranda Gas, Soerby , la núvia elegant i bonica encaixa bé amb el paper i el fa encara millor, i canta tant bé que m’ha emocionat en els dos moments en que ho fa, amb molta classe i sensibilitat. En Lluís Marco, Ekdal, està perfecte. L’avi excèntric, una mica boig i potser més lúcid que la resta, és un personatge ideal per a ell, i ajuda molt a que el conjunt funcioni millor. I L’Elena Tarrats, estupenda, esplèndida, als seus 23 anys fent de nena de catorze a la perfecció. I amb una veu preciosa, tant quan parla com quan canta al final de l’obra, en una escena memorable. Ella és la víctima innocent de la veritat que en Gregor delata, i la seva candidesa lúcida ens commou pel que té de real, perquè ella és l’únic personatge que no té cap pecat, no és culpable de res ni res se li pot recriminar, i pateix com  ningú les conseqüències d’aquesta innecessària sinceritat. L’Elena expressa amb tota la franquesa possible la personalitat de Hegvige, la ingenuïtat d’algú que no és capaç d’afrontar el trasbals que suposa el coneixement de la crua realitat.  I l’Elena té la capacitat, la poc freqüent capacitat, de fer ombra a qui sigui damunt de l’escenari, per l’actitud sincera, per la força que traspua, quina meravella el moment de la desesperació expressada amb tota l’energia del món, i per la seva sorprenent maduresa. Fantàstica!

Finalment,  No és millor una mentida pietosa?

No puc deixar de parlar de la Música interpretada per en Carles Pedragosa, que té una presència constant, i que afegeix elegància no només al conjunt de l’obra, sinó a l’esplèndida escenografia d’en Lluc Castells, que ens regala unes imatges molt boniques i evocadores, com la del piano sota la neu. Molt poètic tot plegat. Un conjunt fantàstic.

LA SENYORA FLORENTINA I EL SEU AMOR HOMER

La senyora Florentina i el seu amor Homer s’hauria de titular SERAFINA.

Per què?

Doncs perquè la força amb que apareix l’Elisabet Cananovas i la llum que entra a l’escenari quan ella l’assalta fan que mereixi el qualificatiu de protagonista principal.

Té una bona presència escènica, i les expressions de la cara, la gestualitat, els canvis de to, d’actitud i de posició, i la manera de lliscar per damunt de l’escenari són... perfectes. Fins que ella no va aparèixer amb aquell impuls i aquella seguretat, estavem veient una obra ja clàssica, passada de moda i fins i tot avorrida. No m’ho estava passant bé. Però gràcies a l’entrada de la Serafina, papissota, espontània, sincera, innocent i descarada, tot va canviar, i tant jo com la Roser vam quedar enlluernats per l’energia de la seva actuació. Ens ho vam començar a passar bé i vam entrar a l’obra gràcies a ella.

Com era d’esperar, la Mercè Sampietro també hi posa llum. La seva interpretació continguda equilibra l’exageració i la sobreactuació un punt afectada de la resta de protagonistes. L’obra ho demana, segurament, i el públic ho agraeix i riu amb ganes. Jo me’n vaig distanciar, amb la sensació que aquell és un teatre passat de moda que no m’acaba d’agradar. La Margarida Minguillón, la Carme Callol i la Teresa Urroz fan riure molt a la gent, però no em va semblar que elles s’ho passessin bé. Semblaven poc espontànies i tot era massa forçat, poc natural. Insisteixo, aquesta interpretació, segurament buscada, va agradar a la majoria del públic, i això sol ja justifica la tria l’estil interpretatiu i de direcció. Només penso que la distància entre l’estil de l’Elisabet, fresc, espontani i natural contrastava en excés amb el més clàssic i tradicional de la resta d’actrius, potser amb l’excepció de la Mercè.

El Toni Sevilla fa bé el seu paper i l’Enric Cambray i la Gemma Martínez completen el repartiment, més en la línia d’interpretació “actual” tot i que els seus papers no tenen ni de lluny la importància de la resta.

Al final, a l’hora del aplaudiments, la pujada del volum i de la intensitat dels crits va demostrar clarament que la Serafina/Elisabet ens va captivar a tots, per damunt de la resta. Quines ganes que tenim de tornar a veure’t ben aviat. Benvinguda!!!