Va succeïr un 21 de maig de fa 701 anys.
L’any 1307 el noble Genis de Tornabous, senyor de Torà i de Torrefeta es trobava atrapat dins les muralles de Mirambell, a la Segarra, just en l’època en que les ràtzies dels sarraïns assolaven dia si i dia també aquelles contrades de la Catalunya nova.
Els pocs habitants de la zona patien aquestes incursions violentes i només els quedava l’opció de refugiar-se en el castell més proper. El de Mirambell sempre havia resistit els embats dels atacants, i aquell 21 de maig ja feia dos dies que aguantava les pedrades de les catapultes i les sagetes de foc, i semblava que podia acabar per primer cop en molts anys en mans enemigues. L’atac els va agafar tant per sorpresa que tot just van tenir temps de córrer cap al castell sense poder agafar provisions, i sobretot sense aigua. Només contaven amb les que el castell tenia per als seus habitants, que no passaven dels 50 homes.
Dins les muralles, 131 homes, 124 dones i 70 criatures feien el que podien per foragitar els invasors. Llençaven constantment oli bullent pels espiells de la muralla, rocs, boles de foc fetes amb herbes seques, sagetes, i qualsevol cosa contundent que pogués ferir o matar als atacants. Però cada cop tenien menys forces i el més greu era que l’aigua s’havia acabat i no semblava que volgués ploure. Gairebé tot estava perdut.
El senyor del castell, Genis de Tornabous, amb el seu millor amic i conseller, Jaume Rocafosca sabien que era molt difícil pactar una rendició digna i que el més habitual era que tots els defensors fossin passats per la fulla de les espases. Hi havia poques esperances, però abans de rendir-se en Genís confiava en un últim recurs. No gaire lluny, a la sotsvegueria de Prats de Rei, feia poc que el compte Sunyer hi havia fet construir una torre de guaita des de la que es veia tota la zona. Potser havien vist les columnes de fum de les cases de Mirambell cremades i estaven preparant una partida per anar-los a ajudar.
A Prats de Rei ningú s’adonava del que estava passant. Preocupats per l’escassetat de pluges, havien anat en processó fins a l’ermita de la mare de deu de la Candela per passar-hi la nit a veure si com altres cops ja havia passat, aconseguien el miracle de la pluja. L’ermita estava rodejada de conreus de secà que tenien en condomini els senyors de Prats de Rei, de Segués, i d’Aguilar. El verd encara dominava el paisatge però ja es començaven a veure clapes groguenques, mostra de que el blat s’estava morint. Una setmana més sense aigua, i la fam tornaria a colpejar tota la vegueria de Cervera.
Dins les muralles de Mirambell la situació era desesperada, però encara farien un últim intent per buscar reforços. Quatre homes, en Lluís Brotonts, àgil i valent, en Jaume Talarn, el més fort de tots, en Roger Tocasons, fidel i atrevit, i el mateix Genís, el més ràpid, sortirien del castell de nit, esquivant els soldats sarraïns i tornarien amb la gent de Prats. Abans que sortís el sol, sortien per una petita porta de la muralla de ponent i, arrossegant-se com serps, van passar sense ser vistos, a tocar dels soldats que dormien. Quan ja eren a un dos-cents metres van començar a córrer pensant que ja no els podien veure. Però un jove soldat que no devia poder dormir i que s’havia separat una mica del castell va topar amb ells ben bé de cara. Va tenir el temps just de fer un crit d’alarma abans de rebre un cop precís d’en Jaume que el va fer caure sec a terra. Però ja se sentien els crits dels altres allà mateix. Van córrer tant com van poder, mirant de vorejar els camps, entre les alzines i els roures, encara negra nit, i perseguits de molt a prop per un grup d’uns quinze sarraïns i per un parell de gossos, uns dels quals va enganxar per les cames a en Roger, el més lent dels perseguits. L’altre gos li va caure al damunt de seguida, i entre tots dos el van fer caure i el van mossegar de tal manera que quan van arribar els soldats sarrains el trobaren mort i destrossat. En Genís, en Lluís i en Jaume seguien corrents sense ni tant sols mirar enrere, i ara ja no sentien els gossos que s’havien quedat gaudint del seu botí.
Seguiren durant gairebé mitja hora, esgotats, i ja eren a tocar de l’entrada del poble quan en Lluís va caure a terra sense alè, i ja no es va poder aixecar. En Jaume Talarn es va aturar amb ell i va empunyar l’espasa per defensar el seu amic, mentre en Genís corria fent cas als crits dels seus companys que li deien que seguís, que no mirés enrera. Els crits es van aturar de cop. La fortalesa d’en Joan només va servir per matar al primer perseguidor i quan aturava l’empenta del segon, n’hi van caure més al damunt i res va poder fer per defensar-se, ni per salvar en Lluís, que des de terra només va tenir temps de posar-se les mans a la cara. Pobre protecció per les esmolades espases de Damasc.
La mort dels dos amics va donar uns segons més d’avantatge a en Genís que va entrar al poble cridant com un boig, sense obtenir cap mena de resposta. Travessava el carrer major, demanant ajut i advertint els veïns de l’arribada dels sarraïns i va arribar a l’altre extrem del poble sense haver vist ni sentit ningú. Finalment, una veu que venia de no se sap on, potser d’algun malalt que s’havia quedat a casa, va cridar:
- són tots a la candela !!
De seguida va entendre que la sequera havia portat a tot el poble a anar a l’ermita que era ben bé a quinze minuts d’allà. Va pensar que tot s’havia acabat, i que l’atraparien sense poder avisar a ningú, però no es va aturar. Les cames li anaven soles i tot i que li faltava l’alè, alguna força que desconeixia el feia seguir endavant.
Clarejava damunt de Mirambell i les primeres roques retrunyien de tal manera que semblava que definitivament les muralles s’anaven a esfondrar. Totes les cases cremaven i cada cop hi havia més baixes. Els morts es contaven per desenes. Va córrer la veu que havien atrapat en Genis i els seus acompanyants, segurament per que algú va reconèixer, a uns tres-cents metres d’on van sortir, les robes d’en Roger. La desesperació s’apoderà dels pobres defensors que ara ja només podíen confiar en un miracle.
Corrent camp a través, amb els catorze sarraïns enganxats al darrere, en Genís va veure el petit campanar i va començar a cridar tan com va poder,
- sarraïns !! Mirambell esta sent atacat !! sarraïns !!
A l’ermita començaven les oracions del matí i mossèn Josep demanava silenci. Quan era a punt de pronunciar les primeres paraules, amb tothom devotament agenollat, es van sentir de lluny els crits d’en Genís. De moment ningú va reaccionar, per por a trencar el moment de devoció, i va ser el mateix mossèn que, girant-se en la direcció d’on venien els crits va veure com un home acabava de travessar el camp i s’enfilava per un petit pendent que portava al camí, perseguit per un grup nombrós de soldats enemics.
Sarraïns !! va cridar llavors mossèn Josep, i tots els homes d’armes es van aixecar per veure que passava i el més valents ja van córrer cap on en Genís va caure a terra, totalment exhaust, i on el van cosir a punyalades abans que ni tant sols es pogués adonar que l’anaven a ajudar.
Els cristians van poder atrapar tots el sarraïns que miraven de fugir.
Un petit exèrcit d’uns tres-cents homes, van arribar a Mirambell just quan els atacants eren a punt d’entrar. Gràcies al sacrifici del noble Genís i dels seus acompanyants és va salvar Mirambell de la destrucció i els seus habitants d’una mort segura. I es va alliberar durant molts anys tota la vegueria de l’amenaça sarraïna.
Just al petit promontori on va caure mort aquell valent en Jaume Rocafosca va fer construir un monòlit que commemorava la seva gesta.
Fa anys que el monòlit va desaparèixer, no se sap exactament al lloc on era, però just en aquell promontori s'hi va construir un petit mas, que va rebre el nom de l’heroi de Mirambell. Can Genís.
El nom "condomini" que feia referència als conreus amb propietat compartida, va anar evolucionant amb els segles fins a l’actual topònim "les Coromines".
Però el nom de can Genís s’ha conservat, intacte, per sempre més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada