CONTRASTOS

Ahir vaig poder tornar a viure de prop una altra marató de TV3. Durant quinze hores de programa hem tornat a constatar com la societat catalana es capaç de mobilitzar-se de manera altruista i recaptar gairebé sis milions d’euros per a la investigació de les malalties minoritàries. Més enllà d’ideologies, de crisis, o de si el presentador agrada més o menys, la resposta unànime de la gent fent les seves aportacions i veient el programa amb una altíssima mitjana del 17% d’audiència (500.000 espectadors), i pics d’un milió de persones, em porta a desmentir un cop més la suposada gasiveria catalana i a refermar la meva fe en el país.
Va ser molt emocionant conèixer de primera mà alguns casos de vides colpejades per malalties estranyes i incurables, i veure la fortalesa de les persones que les pateixen i dels seus entorns. Sovint ens van saltar les llàgrimes escoltant aquests testimonis i veient els somriures o els plors d’algunes de les criatures afectades i dels seus familiars. Podria esmentar molts moments entendridors, però en destacaré un. La Isabel Gemio té una filla afectada d’una d’aquestes malalties. Es dedica en cos i ànima a aconseguir fons fer a les fundacions que han creat col·lectius de pares afectats per a que es pugui investigar. Ja saben que els seus fills no tenen salvació, però ho fan pensant en els possibles casos futurs. Per com es va explicar de bé, per com somreia quan parlava, i per la fermesa i convicció de les seves paraules em va arribar al cor.
Com també veure a l’home de cinquanta i pocs anys, també malalt, al menjador de TV3 amb la seva dona al costat donant-li el menjar... i tants altres.

I el que ve ara m’ha arribat a semblar un tema menor... que ja sé que no ho és, però mira...

El que es va afegir a la important jornada d’ahir van ser els referèndums per a la independència. Una raonable participació del 30% demostra que destinant-hi els mateixos recursos que en unes eleccions “oficials”, la resposta seria molt més àmplia.
Espero viure els anys que calgui per veure un referèndum oficial i guanyar-lo. I espero també que sigui sense cap violència, cosa difícil vistes algunes reaccions a les espanyes.
M’han dolgut les declaracions de l’Alfons López Tena, perquè entelen el que hauria d’haver estat un balanç positiu unànime. I algunes altres declaracions dient que Catalunya s’ha decidit per la independència... i em dol com ens valoren des de fora.
Tot plegat em deixa un regust agredolç. Els contrastos estan de moda.