LA CAPITAL DEL MÓN...

A Nova York la mirada se te’n va cap al cel. Tot em porta a mirar amunt, aixecant la vista per veure els gratacels i admirar-ne l’alçada, l’estètica, la majestuosa elegància del vidre, del ferro o del ciment. La presència d’aquests blocs immensos m’aclapara. Em sento oprimit enmig de rengleres inacabables d’edificis altíssims, on el sol amb prou feines pot treure-hi el cap i on el vent hi troba l’espai perfecte per escolar-s’hi a plaer. Des de lluny és una altra cosa. El paisatge des de Nova Jersey et deixa respirar, mostrant una ciutat més digerible.

Ara, a l’altra banda del riu Hudson, Nova York sembla més amable, molt més atractiva i seductora que quan t'hi endinses.

L’Skyline, sembla retallat i enganxat a l’horitzó, de tan artificial com és. Però resulta tremendament atractiu el panorama urbà de Manhattan vist des d’aquí. El paisatge que generen els milers d’edificis de formes, d’alçades, d’èpoques i de materials tant diferents m’agrada. I em crida. Tot i saber que un cop dins em sentiré engolit, el seu poder d’atracció és massa fort i em torna la necessitat de passejar, de caminar hores i hores per les llargues avingudes i descobrir espais diferents, tot i la aparent uniformitat.

Places, parcs, cases sorprenentment baixes devorades per blocs mastodòntics, racons romàntics i grans espais inhòspits van apareixent a cada cantonada, sempre nous i diferents dels altres. I amb el cap aixecat, amb els ulls mirant al cel bocabadat i una mica encongit.

Finalment, superat el primer impacte he pogut baixar la mirada i descobrir una ciutat nova, encara més sorprenent que la que retalla el cel. Una ciutat plena de gent amable, no massa cridanera ni massa discreta, persones que més que caminar corren amunt i avall com si fessin tard. I d’altres assegudes per les places, assaborint el sol i menjant alguna cosa o simplement prenent un cafè llarguíssim i fent un cigarret. Sols o acompanyats, amb criatures o sense, però tranquils i relaxats. És la ciutat del fes el que vulguis i deixa fer. No acabo d’entendre com es pot prendre un cafè caminant per la cinquena avinguda entre els cops de colze que et donen, obligats per l’amuntegament humà, els que intenten avançar en direcció contrària. Un cafè té el seu ritual i no m’agrada trencar-lo. Però aquí també hi ha qui no el trenca... fes el que vulguis i deixa fer.
Ara, ja tip de cares diferents i de mirades indiferents, he baixat encara més el cap, i hi he trobat voreres vertiginoses, no aptes per a persones grans, boques d’aigua contra-incendis de formes i colors diversos, una mica de brutícia, la justa per no sentir-me incòmode, però massa pel meu gust. I un asfalt descuidat, ple de forats per on trialegen els milers, no sé si dir milions, de taxis que tenyeixen Manhattan de groc.
Al cap de pocs dies de ser-hi ja puc mirar-mo tot en conjunt. Hi veig una ciutat una mica massa gran, amb una mica massa de gent, on hi fa o massa fred o massa calor. Però tinc poc temps per descobril-la del tot. Massa poc temps...si és possible arribar-la a conèixer mai del tot .