En un parador de muntanya, dues dones estan parlant i una diu que el menjar és molt dolent, mentre l’altra li contesta que té raó, i que a més a més les racions són molt petites...
Aquest acudit apareix al monòleg inicial de la pel·lícula Annie Hall, del personatge Alvy Singer, interpretat pel mateix Woody Allen, que ho fa servir per explicar-nos com veu la vida, plena de solitud, tristesa, patiment i infelicitat.
Annie Hall va ser rodada l’any 1977 i reflecteix perfectament la mentalitat neuròtica i pessimista del Woody Allen de les primeres pel·lícules, on sovint ens mostra personatges obsessius que tendeixen a l’autodestrucció. Sempre m’ha semblat que el que fa que aquestes pel·lícules siguin suportables, digeribles, i algunes fins i tot genials, és la barreja d’aquests ingredients, que ens aboquen al pessimisme, amb un brillant sentit de l’humor. Això, amb una estètica cada cop més cuidada, una música molt ben escollida i uns actors immillorables
Ahir vaig anar a veure Midnight In París, l’última de les seves pel·lícules, i gairebé no hi vaig trobar cap dels ingredients més típicament “Allenians”. Segueix oferint-nos una excel·lent fotografia i una música meravellosa, i treballant amb uns actors de primera, però no només no hi vaig trobar pessimisme, sinó que és un cant a la felicitat, un atac frontal a la nostàlgia i un intent de fer-nos ser conscients de que el moment que estem vivint és el millor possible. No vull entrar en detalls sobre l’argument per no trencar l’encant del guió, que en té moltíssim, i no descobrir les moltes sorpreses que hi ha durant tota la pel·lícula. Només dir que segueix la línia imaginativa de “La Rosa porpra del Caire”, per posar només un exemple dels molts possibles.
I el que deia al principi sobre la fotografia, mereix una ampliació. Aquest cop ha aconseguit unes imatges de París perfectes, algunes fins i tot emocionats, amb els carrers de llambordes sota la pluja, la riba del Sena de nit, i els fanals de llum càlida i intensa. Mignight In París no és només un seguit de postals de París, sinó que, al marge d’un guió molt bo, original, interessant i divertit, aconsegueix fer-te venir ganes de passejar-t’hi hores i hores, fins i tot plovent i de nit, perquè no hi deu haver res més romàntic que caminar per aquesta ciutat i si fos possible amb la música de Sidney Bechet, Si tu vois mamère, de fons, i tant ben acompanyats com hi va l’Owen Willson amb la Léa Seydoux, o la Marion Cotillard, ja fora perfecte.
Aquesta és la impressió que et queda un cop s’obren els llums de la sala, i només em sap greu que no em passes el mateix després de veure Viki, Cristina, Barcelona. Casualment vaig coincidir amb una amics a la butaca del costat ! i en sortir vam arribar a la conclusió que com que Barcelona ja la coneixem prou, les imatges no ens van fer el mateix efecte que les de París... però segueixo tenint els meus dubtes. Em sembla que, o bé París te més encant, cosa que dubto i que és difícilment mesurable, o bé Woody Allen li ha sabut trobar a París la màgia que no va veure a Barcelona.
Reflexions envejoses a banda, puc dir que m’ho vaig passar tant bé veien la pel·lícula que he arribat a pensar que és, sinó la millor, de les millors que he vist. I no de Woody Allen, sinó de tot el cinema. Insisteixo amb la classe i l’elegància de la Marion Cotillard, perfecta per al seu paper, i també impecables l’Owen Wilson, que potser és el que menys encaixa del repartiment, i la Rachel McAdams. Sense oblidar la breu, però lluminosa aparició de la Léa Seydoux. I un seguit de petites, però brillants, intervencions de grans actors i actrius.
Sobretot, aneu a veure-la !!
Capítol a part és la casual trobada amb la Lourdes i el Xavier i la Mariona i el Josep. Vaig anar a comprar l’entrada aproximadament a ¾ de nou, per no trobar-me amb sorpreses després de sopar. La noia de la taquilla, molt amable, em va girar la pantalla de l’ordinador perquè veies el plànol de la sala i triés el seien que més m’agradés. Hi havia quatre butaques ocupades a la cinquena fila, i em va semblar que el millor lloc era al seu costat. Vaig anar a sopar a un restaurant japonès i després vaig entrar d'hora a la sala, i mentre feia temps amb el twiter del mòbil es va asseure al meu costat la Lourdes donant-me un cop que em va sobresaltar, fins que de seguida vaig veure que era ella, i va ser el comentari de la nit, la gran casualitar de coincidir en la pel·licula, fàcil, en la sala, possible, i en el lloc, més que difícil !! I per acabar-ho d'adobar, a la mateixa sala també hi vam trobar a l'Àngels i el Rafel i la Dolors i l'Alfred, uns altres amics d'aquells de tota la vida. Després vam anar amb la Mariona i el Josep a casa del Xavier i la Lourdes a fer unes copetes per cel·lebrar la trobada i encara ens vam fumar un puret per fer-ho més rodó. Nit de bones casualitats, de bons amics... i de bon cinema.
Aquest acudit apareix al monòleg inicial de la pel·lícula Annie Hall, del personatge Alvy Singer, interpretat pel mateix Woody Allen, que ho fa servir per explicar-nos com veu la vida, plena de solitud, tristesa, patiment i infelicitat.
Annie Hall va ser rodada l’any 1977 i reflecteix perfectament la mentalitat neuròtica i pessimista del Woody Allen de les primeres pel·lícules, on sovint ens mostra personatges obsessius que tendeixen a l’autodestrucció. Sempre m’ha semblat que el que fa que aquestes pel·lícules siguin suportables, digeribles, i algunes fins i tot genials, és la barreja d’aquests ingredients, que ens aboquen al pessimisme, amb un brillant sentit de l’humor. Això, amb una estètica cada cop més cuidada, una música molt ben escollida i uns actors immillorables
Ahir vaig anar a veure Midnight In París, l’última de les seves pel·lícules, i gairebé no hi vaig trobar cap dels ingredients més típicament “Allenians”. Segueix oferint-nos una excel·lent fotografia i una música meravellosa, i treballant amb uns actors de primera, però no només no hi vaig trobar pessimisme, sinó que és un cant a la felicitat, un atac frontal a la nostàlgia i un intent de fer-nos ser conscients de que el moment que estem vivint és el millor possible. No vull entrar en detalls sobre l’argument per no trencar l’encant del guió, que en té moltíssim, i no descobrir les moltes sorpreses que hi ha durant tota la pel·lícula. Només dir que segueix la línia imaginativa de “La Rosa porpra del Caire”, per posar només un exemple dels molts possibles.
I el que deia al principi sobre la fotografia, mereix una ampliació. Aquest cop ha aconseguit unes imatges de París perfectes, algunes fins i tot emocionats, amb els carrers de llambordes sota la pluja, la riba del Sena de nit, i els fanals de llum càlida i intensa. Mignight In París no és només un seguit de postals de París, sinó que, al marge d’un guió molt bo, original, interessant i divertit, aconsegueix fer-te venir ganes de passejar-t’hi hores i hores, fins i tot plovent i de nit, perquè no hi deu haver res més romàntic que caminar per aquesta ciutat i si fos possible amb la música de Sidney Bechet, Si tu vois mamère, de fons, i tant ben acompanyats com hi va l’Owen Willson amb la Léa Seydoux, o la Marion Cotillard, ja fora perfecte.
Aquesta és la impressió que et queda un cop s’obren els llums de la sala, i només em sap greu que no em passes el mateix després de veure Viki, Cristina, Barcelona. Casualment vaig coincidir amb una amics a la butaca del costat ! i en sortir vam arribar a la conclusió que com que Barcelona ja la coneixem prou, les imatges no ens van fer el mateix efecte que les de París... però segueixo tenint els meus dubtes. Em sembla que, o bé París te més encant, cosa que dubto i que és difícilment mesurable, o bé Woody Allen li ha sabut trobar a París la màgia que no va veure a Barcelona.Reflexions envejoses a banda, puc dir que m’ho vaig passar tant bé veien la pel·lícula que he arribat a pensar que és, sinó la millor, de les millors que he vist. I no de Woody Allen, sinó de tot el cinema. Insisteixo amb la classe i l’elegància de la Marion Cotillard, perfecta per al seu paper, i també impecables l’Owen Wilson, que potser és el que menys encaixa del repartiment, i la Rachel McAdams. Sense oblidar la breu, però lluminosa aparició de la Léa Seydoux. I un seguit de petites, però brillants, intervencions de grans actors i actrius.
Sobretot, aneu a veure-la !!
Capítol a part és la casual trobada amb la Lourdes i el Xavier i la Mariona i el Josep. Vaig anar a comprar l’entrada aproximadament a ¾ de nou, per no trobar-me amb sorpreses després de sopar. La noia de la taquilla, molt amable, em va girar la pantalla de l’ordinador perquè veies el plànol de la sala i triés el seien que més m’agradés. Hi havia quatre butaques ocupades a la cinquena fila, i em va semblar que el millor lloc era al seu costat. Vaig anar a sopar a un restaurant japonès i després vaig entrar d'hora a la sala, i mentre feia temps amb el twiter del mòbil es va asseure al meu costat la Lourdes donant-me un cop que em va sobresaltar, fins que de seguida vaig veure que era ella, i va ser el comentari de la nit, la gran casualitar de coincidir en la pel·licula, fàcil, en la sala, possible, i en el lloc, més que difícil !! I per acabar-ho d'adobar, a la mateixa sala també hi vam trobar a l'Àngels i el Rafel i la Dolors i l'Alfred, uns altres amics d'aquells de tota la vida. Després vam anar amb la Mariona i el Josep a casa del Xavier i la Lourdes a fer unes copetes per cel·lebrar la trobada i encara ens vam fumar un puret per fer-ho més rodó. Nit de bones casualitats, de bons amics... i de bon cinema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada