La llegenda del compte Arnau ben explicada, ben recitada,
ben interpretada i ben cantada. Amb uns efectes de so impactants, una llum molt
treballada i bonica, i una escenografia aparentment simple, però molt elegant i
efectiva, se’ns presenta una obra rodona, ben elaborada, interessant i
original. Amb la participació del cor de cambra del Palau de la Música i una
colla de bons actors, aconsegueixen allò
que una lectura, ni que sigui profunda, no podria aconseguir. Entrar en la
història i viure-la amb intensitat. Entendre-la, disfrutar-la i assaborir-la.
Escoltar uns versos que sovint semblen feixucs i que allà eren recitats amb una
naturalitat que me’ls va fer planers i assequibles. La presència inicial de
l’admirat Joan Crosas, ja em va posar en situació i amb la seva veu greu, clara
i profunda, em va acompanyar a les tenebres a conèixer un compte Arnau molt
diferent del que jo tenia al cap. Jove i vigorós, agressiu, valent, impetuós i
tendre. Ernest Villegas té una veu especial, no molt greu, però no massa aguda,
que té el to necessari per fer un personatge ric en matisos, gens pesat ni monòton.
Un compte Arnau amb el vigor necessari, amb l’energia precisa.
L’Anna Ycobalzeta és l’Adalaisa perfecta. Bonica, dolça,
gairebé virginal, però forta i dura quan convé. M’agrada aquesta actriu, i cada
cop m’agrada més.
La Vicenta N’dongo té un paper curiós, tant ple de cinisme i
ironia, que contrasta amb la tragèdia que té al voltant, i sorprèn, tant pel
vestuari com per la seva actitud entre acusadora i burlesca.
L’Àngels Bassas i l’Enric Arquimbau tenen un paper
curt, gairebé insignificant, i només puc
dir que em va sorprendre l’Àngels, quan el seu marit, el compte Arnau parlava
dels seus sentiments envers Adelaisa, ella plorava, sense dir res i fora del
centre d’atenció de l’escenari. Un detall que potser passa inadvertit, però que
a mi em va impactar.
I com ja acostuma a passar últimament, un nou descobriment,
que va venir per la veu i el posat segur i decidit d’una noia jove, la Miranda
Gas, que posa la cirereta final amb una cançó tant ben cantada que em va
emocionar més que cap altre moment de l’obra. Com diu el poeta, en boca de Joan
Croses, “basta una noia amb la veu viva, per redimir la humanitat”. I us
asseguro que aquesta noia la té ben viva la veu !!
Una de les poques crítiques negatives que faria és que els
moviments del cor em van semblar poc naturals, que no fluïen com els de la
resta de personatges. Potser m’hagués agradat més que ocupessin un espai
determinat i no anessin tant amunt i avall.
Però varem sortir molts satisfets, tant la Roser com jo, el
divendres 28 d’octubre, tot i que vam marxar escopetejats, perquè teníem pressa
per arribar al sopar on recitaríem Sagarra amb el Domi... però això ja és una
altra història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada