JOAN MIRÓ

“La Masia, Nord sud, la terra daurada, Flama en l’espai i dona nua, Natura morta del Sabatot, Noia mig morena mig pèl-roja lliscant damunt la sang de jacints gelats d'un camp de futbol en flames, Sèrie Barcelona, l’Estel Matinal, Dones i ocell al clar de lluna, Blau I, Pintura sobre fons blanc per a la cel·la d'un solitari (I), Mans volant cap a les constel·lacions, Teles cremades, Constel·lació silenciosa, L’esperança del navegat, Sa majestat el rei, L’or de l’atzur... “ Aquestes i moltes altres són les obres que vam poder admirar el diumenge dia 4 de març del 2012. I aquestes són les meves reflexions després de donar-hi unes quantes voltes, i de pair l’experiència:

L’ESCALA DE L’EVASIÓ és una exposició on es condensen seixanta anys de constant evolució, explorant idees, tècniques, formes i colors per expressar sentiments i creences, per refermar conviccions. S’hi detecta l’arrelament al país, a la llibertat, el rebuig a la guerra, a la dictadura, i la lluita per la democràcia. Les armes de Joan Miró són uns pinzells, unes teles, uns somnis i molt de talent. I la necessitat d’expressar amb imatges allò que les paraules no poden explicar. I la genial capacitat de saber-ho fer.

Es pot explicar el sentit de les seves obres, però sovint cap argument supera la força d’una taca de color, d’un esquitx o d’una línea. Un camí que va de la complexitat del detallisme més transparent fins a la puresa de la síntesi. Un camí que sembla fàcil, però que en aquesta visita s’entén com una evolució intel·ligent i necessària, com una via per a entendre l’essencial passant per totes les variables possibles.

Com em va agradar escoltar els arguments dels guies, tant l’audioguia, com la guia catalana com el guia castellà, amb qui ens vam anar encreuant i tastant alternativament. Amb quin criteri més precís ens expliquen els coms i els perquès, de les formes i els colors, de la situació política, del context, dels llocs, i fins dels esdeveniments més anecdòtics, però que ajuden a entendre i a gaudir. Però no és només això el que emociona.

És aquell gran espai blau amb punts negres i una sola ratlla vermella. Són unes teles cremades, o un espai blanc travessat per una sola línea de traç insegur, i un munt de colors engabiats entre línies encreuades. És aquell univers ple d’elements màgics, lletres d’un llenguatge propi que sovint necessita traducció, però que quan s’aprèn, com totes les llengües, permet interpretar-ne el sentit, entendre-ho gairebé tot. Encara que potser no és imprescindible per admirar-lo amb plenitud.

L’escala, els tres pèls, l’estel, la lluna, el sol, els ulls...

L’escala per fugir de la realitat, per ascendir fins a l’espiritual, els pèls com a rastre d’un home, la lluna femenina, el sol com a passió i vibració, els estels la llum que lluita contra les tenebres, els ulls que miren l’espectador. Un univers difícil d’interpretar, però que pot acabar entrant per la via directa dels sentiments. És el primer cop que noto aquell cop de puny a l’espectador que Miró ens volia donar per impedir-nos reflexionar. "Cada cop dono a la matèria de les meves obres una importància més gran. Penso que cal una matèria rica i vigorosa per donar-li a l'espectador aquell cop de puny a la cara que l'ha de colpir abans que no pugui reflexionar".

Passejant entre els turistes, i entre la gent que, com nosaltres, s’emocionava de compartir anhels i sentiments amb l’artista, vam redescobrir un personatge compromès i valent, un home que va saber mantenir uns principis democràtics per damunt de tot, no com altres que van anar cap aquí o cap allà, com un penell, més per protegir-se que no per evolució o per reflexió. Una part de la lliçó de Joan Miró la trobem en el seu art, en les seves pintures i escultures, però la lliçó queda completa quan coneixem la seva vida, i els seus esforços per defensar, entre moltes altres coses, allò que més estimava: el seu país i  la seva cultura.

Finalment, també vam poder sortir a la terrassa de la fundació i admirar l’edifici de Josep Lluís Sert, i les escultures del mateix Miró. Cada com que visitem la fundació dediquem una estona a passejar-hi, per veure Barcelona des d’aquest mirador perfecte.

Una visita imprescindible, i potser irrepetible.