THE MAMZELLES

Aquest cop no m’ho esperava. Bé, alguna cosa ja intuïa, perquè sinó no hagués comprat dues entrades per anar a l’espai del Lliure el dia de la Mercè al vespre, però no, no esperava que tot anés tal com va anar, i que passéssim una nit tant agradable com aquella.

Vam sortir de casa amb un estat d’ànim tranquil, sense cap pressa, ni cap ànsia, ni amb unes expectatives massa altes, i ens vam arribar amb temps, amb massa temps, al lliure de Montjuic, a veure que passava amb les Mamzelles, aquelles tres noies, que, això si, m’havien semblat divertides i simpàtiques des del primer dia que les vaig escoltar. I cantaven unes cançons amb lletres suggerents i originals i les cantaven molt bé.

L’anunci de les deixalles encara m’agrada, ho he de reconèixer. No m’ha arribat a cansar mai, potser dec ser l’únic, però cada cop que el veia li trobava alguna cosa diferent. I em passa com als nens petits, que quants més cops veig una cosa bona més de gust em ve tornar-la a veure.

Dit això, a les vuit erem davant la porta del teatre, amb por de no tenir un bon lloc perquè les entrades no estaven numerades. No hi havia ningú, i vam anar a fer un volt, però quan vam tornar érem quatre, i cinc minuts abans potser vam arribar a ser vint-i-cinc.

Vam entrar, vam seure a la primera fila de la graderia A, tot i que la resta de la gent es van anar situant a les files del darrere, i ens vam esperar a que s’apagués el llum, a veure que passava.

A partir d’aquell moment tot va venir de cara. Canten bé, molt bé les Mamzelles, això ja ho he dit. I ballen i es mouen amb gràcia. Els pocs elements de l'escena funcionen bé, i la llum ajuda a crear l'ambient adequat. La història de l'Àlex Mañas sembla que no pretengui ser res de l’altre món, però va més enlla d’una simple tonteria, i els fets aparentment superficials avancen amb naturalitat, sense pauses ni massa de pressa cap a situacions més transcendents. Tot flueix, que es diu ara. Del desig i l'amor al despit, de l'amistat a l'enveja, i a l'engany, la mentida, la venjança, el ressentiment.
De sobte et fan riure, o et fan posar vermell, i t’emociones i et qüestionen i ... a mi em va caure alguna llagrimeta veient com la Magda, la Sònia o l’Eva,  la Paula Malia, la Bàrbara Mestanza o  la Paula Ribó, no em feu dir quina, canta una cançó explicant que vol ser estimada i les amigues, dolgudes per coses que no explicaré, no tant sols no se l’escolten, sinó que la deixen sola. Situacions potser previsibles i algunes sorprenents es succeeixen amb un ritme àgil, molt àgil i dinàmic, cantades, és clar, molt ben cantades sempre, amb música gravada o amb l’ukelele, però sempre tot sona bé. En aquella cambra de bany hi ha molta energia, i molt ben canalitzada. I quan cal, que en alguns moments cal, parlen amb aquella naturalitat tant rara, tant escassa en la majoria dels escenaris. És un plaer escoltar com es fan retrets o com s’expliquen secrets amb aquell to de veu tant normal, aquell parlar d’estar per casa, gens afectat, suau, directe, clar, tant planer que sembla que estiguis escoltant una conversa real. No és ben be teatre... o és més que això, no ho sé.

Noies, em sap molt de greu que hi hagués tant poca gent, i espero que això sigui només una cosa circumstancial, perquè crec que teniu potencial per omplir aquest teatre i un de més gran. Persevereu, que segur que finalment se sabrà que val la pena venir a veure-us. Tant els que no van mai al teatre com els que hi van sovint hi trobaran un espectacle fresc, àgil, divertit, i sobretot tres actrius joves que segueixen el seu camí artístic amb pas segur, i com demostren amb una molt bona feina, amb ganes d’arribar lluny.